5 de juny de 2008

Joc de primàries

Hi ha cop que els astres es posen d’acord. Durant els últims mesos hem tingut dos processos electorals interns de dos partits polítics, i curiosament els dos acabaran en la mateixa setmana. Ara només falta saber el resultat de les primàries d’Esquerra, ja que les del Partit Demòcrata ja han donat guanyador: Barack Obama.

Avui, enmig d’una classe, per poder suportar l’avorriment que assecava les poques neurones que avui s’havien despertat i per poder passar millor la calor sufocant que feia, he fet un joc. He intentat trobar les similituds dels candidats d’Esquerra a les primàries del súper dissabte amb polítics del Partit Demòcrata dels EEUU, aquest n’és el resultat.

Comencem amb qui sembla que ho té més clar per guanyar les primàries a President, Joan Puigcercós.
Puigcercós tant per la campanya duta a terme com per altres elements com per exemple el control de l’aparell, seria Hillary Clinton. Tot sembla indicar que l’actual secretari general no ha comès gaires errors durant la campanya i que té el camí bastant net per arribar al despatx número 1 de Calàbria.








El tàndem que Puigcercós a la Secretaria General és Joan Ridao. Ridao m’ha recordat a Howard Dean, actual President del Partit Demòcrata. La raó principal, i única, es basa amb la suposició de què Ridao guanyi, ja que en cas que sigui així Ridao haurà arribat en un dels càrrecs més importants d’Esquerra just desprès de fracassar en les eleccions espanyoles del 2008. Aquesta situació és similar en el cas de Dean, ja que en les primàries del 2004 semblava que ell n’hauria de ser l’escollit però una sèrie de contratemps ho van impossibilitar, i al cap de pocs mesos va ser nomenat President del Consell Nacional Demòcrata.







Saltant de candidatura ens trobem amb Joan Carretero. El discurs de Carretero i de RCat, pretén fer un viratge al centre ideològic, deixar el quadrat que Esquerra ha estat treballant amb grans dificultats i aventurar-se a conquerir-ne un que ja té amo. A grans trets, aquest també seria l’aposta política de Joe Liberman. Una aposta que l’ha fet anar des de candidat demòcrata a vice-president al 2000 amb Al Gore fins a donar suport públic al republicà John McCain.






Buscant, buscant, he trobat una semblança amb un membre de la candidatura ERC Futur. No es tracta de cap dels dos candidats, sinó de l’ideòleg de la candidatura. Josep-Lluís Carod-Rovira és Ted Kennedy. O més ben dit hauria de ser-ho. Fa un parell de dies en un article a un diari deien que Hillary havia de triar entre ser candidata a vice-presidenta o passar a ser una vella glòria demòcrata com el petit dels Kennedy. Doncs bé, crec que Carod-Rovira podria encarnar plenament aquesta faceta, la faceta de vella glòria d’Esquerra, una vella glòria que pugui unir el partit, una vella glòria de prestigi.






De tota la plantilla de dirigents democrates que s’han anat passejant per els estats fent campanya, falta John Edwards. Edwards sempre ha estat el candidat dels sindicats i de la gent pobre, i per tant dels principis i dels valors tradicionals demòcrates. A Esquerra, qui millor pot encarnar aquest paper és Jaume Renyer.





Per últim queda classificar Uriel Bertran. Bertran ha sabut fer una campanya en positiu, una campanya d’il·lusió, una campanya per l’esperança, una campanya de que si volem podem, una campanya basada amb el canvi. Precisament els mateixos imputs i valors que Obama ha transmès per tots els Estats Units.






Com a mode de resum:
Hillary = Puigcercós
Dean = Ridao
Liberman = Carretero
Edwards = Renyer
Obama = Uriel

En fi, quan ha deixat de fer calor i s’ha acabat la classe, hem anat en processó cap al bar a esmorzar i s’ha acabat el joc.

2 comentaris:

Albrock ha dit...

Amb aquest article encara m'has fet que m'agradi menys l'Uriel.

Ah i per cert, Lieberman no ha intentat conquerir "l'altra banda". Lieberman és dels pocs demòcrates clàssics que queden: és intervencionista tant econòmicament com a política exterior. Començar guerres aquí i allà i fer de "salvadors del món" és doctrina clàssica demòcrata, començada pel Wilson. I si dóna suport a McCain és perquè aquest últim es comporta com un demòcrata clàssic en massa temes també.

I per cert, o comences a contestar els comentaris, o començaré un dels meus mini-boicots.

Pere Sàbat ha dit...

Àlex,
"Amb aquest article encara m'has fet que m'agradi menys l'Uriel", tampoc esperava que t'agradés....

En quant al Liberman, home no deixa de ser un tipu que s'ha canviat la camisa d'unam anera molt vergonyosa, a més aquest tipu va sonar com a substitut del Rumsfeld a Defensa... ni democrata ni res, aquests és un xacatero.