"Tejero Presidente"

Un dia com avui durant el debat d’investidura de Leopoldo Calvo Sotelo un grup de guàrdies civils van irrompre al Congrés de Diputats de Madrid i van retenir els parlamentaris, al mateix temps que diverses unitats de l’exèrcit encara "nacional" sortien al carrer duent a terme, doncs, un cop d’estat.
Aquest cop d’estat va significar l’inici de la santificació del Rei i de la institució de la qual n’és membre, així com l’inici del regnat socialista de Felipe González.

Avui, 28 anys desprès tota la maquinària de l’status quo rememora amb innombrables especials i monogràfics sobre el tema, aquest any a més amb la novetat de diverses sèries de la factoria "La Zarzuela".
Sincerament considero que mai se sabrà del cert que va passar durant aquelles hores a les altes esferes del poder espanyol, però tot indica que la podridura era bastant estesa, i si no, per què les cintes que contenen les gravacions d’hores i hores de converses que va realitzar els Serveis d’Informació estan segrestades, i l’única còpia que queda intacta la reté, segons diverses fonts, un antic alt càrrec de la presidència del govern espanyol? Què pretén amagar? Com és que no se sap encara qui liderava part de la trama civil del 23-F? Per què no s’ha investigat a fons les relacions de certs partits polítics amb nom d’Astèrix amb diversos dirigents colpistes?
I és evident que mai s’acabarà de saber el paper real del Rei, per què, no resulta curiós que el màxim dirigent de la trama militar fos amic íntim del monarca, a més que un dels seus consellers? Per què va trigar tant el Rei a sortir per TVE? Diuen que perquè tenien por que la cinta se la quedessin els colpistes….

Però bé, això és història i per aquesta raó hi ha llibres i documentals. Però el 23-F és més que un intent de cop d’estat militar, el 23-F va desencadenar una acció política per part dels partits nacionals, i també –istes, d’Espanya en els següents anys. Una acció política que encara avui ocupa la plana major de les iniciatives governamentals.

El 23-F es va dur a terme per diverses raons, dues de les principals eren tornar a Espanya a la direcció correcte, el famós canvi de rumb, i l’altra garantir la "unidad de españa" i frenar el procés autonòmic. Aquests eren els grans objectius polítics del cop, uns objectius que avui, segur que cap partit polític espanyol acceptarà com a verídics, ja que fer-ho seria admetre que el cop d’estat va obtenir la victòria.

Però, el cop va triomfar ideològicament? Sí, sens dubte. Molts cops en política sembla que un sector ha guanyat, però en el moment que s’analitza la jugada següent es comprova que el suposat guanyador actua amb la lògica del vençut. Per tant, el vençut ha guanyat el combat ideològic. I precisament, això és el que va passar fa 28 anys.

A partir del 23-F i sobretot amb l’arribada del PSOE al poder al 1982, va començar l’anomenat i encara vigent, "proceso de armonización autònomico" que és, quan van fer acte de presència la LOAPA i la relantització del procés de transferències.

Aquest rerafons ideològic s’ha vist des del ’82, però continua sent vigent al 2009, i precisament en aquest context es pot entendre la negativa de traspassar els aeroports, Renfe o la centralització del 0’7% de l’IRPF destinat a les ONG’s catalanes.

Des del 1982 al Regne d’Espanya hi ha hagut tres presidents de govern diferents, Felipe González, José Maria Aznar i José Luis R. Zapatero. Els tres presidents han actuat d’acord amb els objectius polítics del 23-F, i sinó, que es mirin quantes competències s’han transferit a la Generalitat del nou estatut de La Moncloa. Els tres presidents han dut a terme polítiques de re-centralització i s’han negat a aprofundir en l’autogovern.

Les cares visibles a Espanya canvien, s’ha passat del duet González-Guerra a la d’Aznar-Mayor Oreja i finalment a la Zapatero-de la Vega, però el pòsit interior de l’estat segueix sent el mateix que en la negra nit del 23-F va entendre que per assegurar la democràcia a Espanya s’ha via de deixar d’autonomies i de tonteries.

28 anys desprès del fracàs militar del cop, Espanya continua tocant una partitura que va ser elaborada mà a mà pels successors de Franco. 28 anys desprès Tejero pot continuar celebrant el seu gran triomf polític.