Dotze tocs, dotze sons estridents. Dotze, dotze són els sons que precedeixen el més sonor inici de la festa. Desprès dels tocs, talment com cap d’any, comença com en aquella data uns rituals, unes liturgies que cada any són iguals, tant semblants i tant nous allhora. A partir d’aquest punt s’inicia la tronada i amb ella, la festa. A partir d’aquest punt, tot Vilafranca es submergeix en l’enbolcallament hiptotitzador, màgic de la Major de les Festes.
La tronada, aquest so estrident, aquest so total, total perquè cobreix tots els sentits. Sents la tronada, els coets, el soroll abromador que ho ocupa tot i que obliga a tapar les orelles per por a una devallada del pimpà; olores, olores l’olor de polvòra, a coet cremat, aquella olor picant que entre dins el nas, aquella tant especial i tant característica; la notes també en el tacte, a la pròpia pell que s’esborrona en sentir els primers sons com si d’aquells trons d’estiu es tractés; l’assaboreixes amb aquella gana dels onze mesos previs en dejú; i la veus, la veus amb tota la seva esplendor, majestuosa, fumjant i observes la gent presa de l’emoció que crida quan la tronada ha finit.
La tronada, aquest inici fulgurant, curt en el temps però intens com poques coses en aquesta vida… La tronada, aquest goig que cada 29 d’agost desprès dels dotze tocs del migdia obre les portes de bat a bat a la festa, la tronada, la nostra, la de tots, la de la més típica.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada