20-N: Aubry vs Segolene

El passat cap de setmana hi va haver el Congrés Nacional del Partit Socialista Francés, un congrés que pretenia acabar amb la lluita fratricida que viu el partit i que havia de desembocar en l’elecció d’un nou lideratge. No va ser possible i aquest fet va conduir a què demà els militants hauran d’escollir en unes eleccions internes qui serà el seu secretari general.

A aquestes eleccions s’hi presenten dues dones, dues dones que representen dues maneres molt diferents d’entendre el partit, tan a nivell ideològic com a nivell organitzatiu.

La favorita si es té en compte la votació de l’estratègia política prèvia al congrés és l’ex candidata a les presidencials Segolene Royal que va obtenir un 29% dels vots dels militants. Royal defensa un partit que busqui l’aliança amb el centrista Moviment Democratic (MoDem) de Bayrou, de cara apartar Sarkozy en les pròximes presidencials. Per tant Royal proposa un sisme en la ruta ideològica del PSF, que passava per unir forces amb l’esquerra més a l’esquerra del PSF, estratègia que ha portat al PSF diversos cops a la Presidència i també a ocupar el càrrec de primer ministre. Royal considera que només amb l’aproximació a les posicions del MoDem es podrà derrotar a Sarkozy.

Per altra banda però, hi ha l’ex ministra i impulsora de la jornada de 35 hores, Martine Aubry. Aubry, que va obtenir un 25% dels vots, defensa seguir amb l’estratègia del PSF de buscar la unió de les forces d’esquerra, i per tant, aposta per reforçar les línies ideològiques del PSF basades en la justícia social i la crítica al model social i econòmic del neoliberalisme imperant a la França sarkoziniana.
Aubry exclou de totes totes la possibilitat de buscar una aliança amb el MoDem, aquesta opció però topa amb un petit problema. Aubry és alcaldessa de Lille, però ho és gràcies al suport precisament del MoDem.

Si les diferències en quan a línia ideològica són grans, aproximació al centre o reafrimament a l’esquerra, les diferències en termes de model de partit tampoc són menys.

Royal aposta per tornar a constituir de nou un gran partit de masses, en canvi Aubry vol continuar amb el partit amb els militants com a base.

Dues visions bastant distants d’entendre el PSF.

Vist des d’una part d’una de les nacions que França oprimeix, la veritat és que cap de les dues opcions aporta cap nou horitzó per la Catalunya del Nord, per entendre’ns, les dues són tan jacobines com qualsevol francès.

Ara bé, mirat des de l’altre eix, l’ideològic, és evident que en una Europa dominada per les forces conservadores és necessari un aprofundiment del projecte de l’esquerra a tot arreu on sigui possible.

Buscar el suport del centre per pura supervivència política personal no sembla a priori la millor solució per curar el PSF, i anar a buscar un model de partit que s’ha demostrat superat per l’evolució de la història no sembla que sigui la millor jugada, i més si davant hi tens una tal Segolene i no un tal Obama.

L’elecció per tan és clara, Martine Aubry hauria de ser la nova secretària general del PSF, per projecte ideològic i per ser la millor opció per fer front a les polítiques de Sarkozy.