Aires del '22

El passat 12 escrivia un post titulat "Si può fare!" en què mostrava el meu posicionament públic envers les eleccions italianes i donava el meu, insignificant, suport al Partit Demòcrata i a Walter Veltroni.

Des d’aquell dia, i sobretot després dels resultats electorals, diversa gent del meu entorn ha fet mofa del meu suport a aquesta opció, ja que diuen que a qui servidor dóna suport perd les eleccions. Tot i aquests comentaris tan elaborats i científics, jo ja sabia el que em feia.

No fa ni una any que Silvio Berlusconi torna a ser primer ministre d’Itàlia i ja ha aconseguit grans fites. Una de les més significatives ha estat haver tret més d’un milió d’estudiants als carrers de la pàtria de la pasta i dels gelats en contra de la seva llei de reestructuració del sistema educatiu, des de la base fins a la universitat.

Si aquell llunyà 12 d’abril vaig donar suport a Veltroni i al PD, no va ser pas per capritx o per quedar bé i súper "guai", no. Si hi vaig donar confiança va ser perquè mai dels mai’s, el PD hauria tirat endavant una reforma tan aberrant com la que proposa Berlusconi.

No enganyaré a ningú si dic que no imaginava pas que el govern italià, amb membres auto declarats feixistes, tirés endavant una llei com aquesta, una llei que a la pràctica és la mort de la qualitat de l’ensenyament públic. Una llei que proposa eliminar més de 80.000 llocs de treball, reduir de manera brutal el finançament al sistema públic, menys hores …. En fi tot d’estupideses, que no faran res més que enfonsar més el sistema educatiu i que porta sens dubte a un futur privatitzador de l’educació.

Itàlia avança, com no podria ser d’altra manera amb aquest govern, cap a una espècie de neoconservaderisme, i amb polítiques més pròpies del 1922 que no dels inicis del segle XXI.

Les mirades europees han estat centrades en els últims mesos a Àustria per l’augment preocupant de l’extrema dreta que si s’ajuntés, com passarà, seria la segona força política per sota dels socialdemòcrates. Crec però que el que hauria de fer és mirar cap al sud, ja que allí és on hi ha realment el problema.