La nit d’ahir va ser especial, ahir la nit va ser desperta, ahir va ser cafè, coca-cola, herios, patates… va ser conversa, riures, discussions, silencis. Ahir la nit va ser atípica, ja que no és del tot normal que un dimarts a la nit cinc projectes de politòlegs es passin tota la nit desperts mirant la televisió, escoltant la radio i navegant per internet tot alhora.La nit, l’espectacle d’aquesta nit, no va començar amb l’inici dels programes electorals de les diferents cadenes, no, la nit ahir va començar a quarts de 9 del vespre quan al Camp Nou es jugava el partit entre el Barça i el Basilea. La primera part, via ràdio i a la RENFE, i la segona, en un bar al costat de la Sagrada Família, per cert molt bones les braves, tot sopant. La nit, com es pot suposar, va començar amarga ja que no vam complir l’objectiu. Una ombra negra començava a avançar i el fantasma d’una decepció majúscula, i doble, va passejar davant nostre.
Desprès de degustar una molt gustosa hamburguesa completa (ceba, formatge, tomàquet, ic-v, ketchup…), vam anar desfilant cap a casa dels companys Jordi Molinera i Lídia Pelejà, pis que es va convertir en el nostre quarter general pel seguiment de les eleccions.
Les primeres hores, de dotze a dues, van anar passant sense que apareguessin grans sorpreses ni grans resultats. Com a nota, fer referència al primer marcador de la nit: McCain 23; Obama 3, marcador que segur va causar algun ennuegament.
Un dels esports que més vam practicar, va ser el d’alabar els grans comentaris que cert corresponsal català feia en les seves informacions, la veritat és que va ser bastant lamentable. Això si, tot Catalunya sap que es va fer una foto amb Obama. També una altra que es va cobrir de glòria va ser la molt nostrada Núria Ribó, que quan Xavi Coral va donar Virgínia a Barack Obama se li va escapar un "béé".
Tot i així, cal dir que TV3 va fer un especial molt digne i correcte, tant en infografia, espectacular, com per les informacions que s’anaven exposant.
La nit va començar a anar bé, Pensilvània va caure a favor d’Obama i a partir d’aquí les opcions de McCain van desaparèixer. Al quarter general, les forces començaven a defallir, i alguns companys van rendir-se a la son. D’altres, no, d’altres buscant dades i dades de ciutats i poblets dels estats on els resultats anaven ajustats, continuàvem resistint a la llarga nit electoral.
Quan quasi ja no quedaven patates, es va arribar als 200 vots electorals, 200 sense comptar els de la costa oest, i per tant a quarts de cinc del matí, Obama es va convertir en el virtual President dels Estats Units. Aquesta virtualitat va deixar de ser-ho quan als volts de les cinc, quarts de sis, Califòrnia es tenyia del blau demòcrata i deixava les eleccions sentenciades. A partir d’aquell moment la qüestió ja només era esperar per quan es guanyava.
En el moment que es va confirmar la victòria d’Obama el quarter general es va revolucionar altre cop, tots desperts, tots atents, tots expectants sobre el discurs d’Obama.
Qui primer va parlar va ser John McCain, McCain va fer un discurs molt bo, la veritat sigui dita. Però ahir a la nit no era la nit de McCain sinó la d’Obama.
Obama va aparèixer a les sis menys tres minuts, va aparèixer en aquell Parck de Chicago que va ser literalment engolit per milers i milers de persones que volien celebrar amb ell la victòria. Hi ha qui parla d’un milió de persones. Mirant les cares de la gent qui hi havia al parck podies sentir dins teu l’emoció del moment, la pressió al pit d’allò llargament volgut i ara aconseguit, la irritació dels ulls veient les imatges de Jesse Jackson…. En aquell moment tots érem a aquell parck de Chicago, en aquell moment tots teníem Obama al davant.
Durant el discurs d’Obama el silenci va envair el quarter general, i tant sols els inconscients assentiments amb el cap trencaven la imatge de congelació i concentració de tots nosaltres.
I així s’ha arribat al final d’aquesta marató electoral nord-americana, una nit especial, una nit per la història, una que quedarà gravada a la nostra memòria. La nit del 4 de novembre serà una d’aquelles dates que d’aquí a un temps ens preguntarem: "I tu què vas fer la nit del 4 de novembre del 2008?".
Entrades
5 comentaris:
Interessant la carta que li dedica el Michael Moore. El títol ja és ben explícit: "Pessigueu-me"
http://www.michaelmoore.com/words/message/index.php?id=240
Si fos Obamista, em rendiria als teus peus per aquest magnífic article ple d'emoció i sentiment.
Com no ho sóc de proObama, he de dir que sembla que t'hagin pagat des de la campanya per fer aquest post.
Realment, Obama ha despertat il·lusions i aires de canvis en un poble inmers en una crisi econòmica i de valors.
La seva campanya de marketing ha estat de matrícula i un model original i sense precedents.
Molts l'intentaran copiar en successives fites electorals la seva imatge, la seva dialèctica, el seu tarannà... però l'únic, l'original sempre serà ell.
Aquesta nit suposa un canvi radical als USA, segurament dintre d'un temps quan es parli de la nit en la que un negre va arribar a la presidència de la gran potència mundial comentarem "Jo també hi estava allà".
El problema d'Obama serà el resultat final. És com unnou ZP, salvant molt les distàncies clar.
Un personatge que parla i promet molt, però que acabarà sent engullit per les seves pròpies paraules i mentides.
Pel bé de l'economia i de la política exterior mundial, seria bo que les meves prediccions fossin desencertades.
PD: Un comentari molt més llarg de l'habitual, però l'ocasió ho mereixia.
Ha estat un plaer poder llegir els teus posts i debatre intensament sobre eleccions nord-americanes durant aquest últim any.
Enhorabona !
Ai per favor Pedro, no n'hi ha pertant. Sembleu tots plegats un grup de nenes de 12 anys anant a veure els Jonas Brothers.
Eduard,
Gràcies per comentar.
Andreu,
Gràcies per la consideració.
Molt d'acord amb el segon paragraf.No així amb el tercer. Obama és cert te unes grans expectatives, però en cap cas ha dit les mentides de Zp. Està per veure sins on podrà arribar, el que és clar és que promourà canvis, ara falta veure si aquests seràn suficients o no.
Igualment ha estat un plaer discutir sobre les eleccions americanes.
Àlex,
Ja ho saps, jo soc més de High School Musical!!!
Un candidat que s'ha dedicat a prometre-ho tot i donar una imatge d'antítesi al que hi ha actualment... no m'inspira gaire confiança. Sóc de l'opinió que Obama ens decepcionarà a tothom: primer als seus propi electorat, que veuran que molts dels canvis, perquè realment ho siguin, haurien de ser estructurals, i això l'Obama no serà capaç de tirar-ho endavant. També ens decepcionarà a la ciutadania europea, que en general creiem més en ell que la pròpia americana...
D'ell ja n'estaria content si compleix dues exigències que li faig, fonamentals pel futur polític del planeta i que realment portarien a canvis de debò:
1.- S'atrevirà Obama a impulsar el canvi de paradigma energètic als EUA? (aposta per la investigació energètica, aposta decidida pel transport públic, aposta per la migració de l'hidrocarbur al model híbrid del transport privat / disminució de les velocitats puntes, mercat de gasos hivernacle, deixar de subvencionar els combustibles fòssils i les autopistes, etc.). En resum, que s'escolti més el congressista Jay Inslee i la seva Aliança Apol·lo.
2.- En política exterior farà el puto favor de no crear més problemes? Em conformaria amb què la Casa Blanca deixés d'escoltar-se la gent de l'AIPAC i similars... I retornés a la tàctica del "poder tou", que deia l'administració Clinton.
Publica un comentari a l'entrada