Euskadi 2009

Aquests dies a Catalunya estan proliferant les conferències de valoració dels dos anys del govern d’entesa, com per exemple la brillant que va fer ahir el vice-president Carod-Rovira, però en una altra part de la Península Ibèrica, concretament a Euskadi, estan a punt de finalitzar els quatre anys de legislatura, uns anys que han estat marcats per la formulació del Pla Ibarretxe, així com l’intent de celebrar una consulta popular a Euskadi sobre la fi de la violència i sobre el dret a l’autodeterminació.

Euskadi no es pot dir pas que visqui en una situació tranquil·la, més aviat la podríem considerar com a difícil. Difícil perquè és evident que conviure amb la xacra del terrorisme no ha de ser fàcil, i més quan aquest terrorisme fa orelles sordes a la crida de la fi de la violència.
El terrorisme és una xacra, sí, però també ho és el sistema politico-judicial espanyol que en nom de la sagrada Constitució deixa la democràcia i la llibertat tocades de mort.

El País Basc sincerament, no crec que aconsegueixin la independència abans que Catalunya, ja que la societat està dividida en dos blocs inamovibles. Poques coses podrien omplir el cor de més felicitat que veure com els germans bascos aconseguissin la seva llibertat, però o canvien les pràctiques i la composició política, o la cosa va per llarg. Dic que canviïn les pràctiques perquè és clar que ha faltat lideratge polític real en tot el procés endegat per Ibarretxe. Ibarretxe pot ser independentista, però el PNV no ho és, i aquí rau el problema. És com si López Tena fos el candidat de CiU, però que el partit fos dirigit per Duran i Lleida. I la independència no s’aconseguirà sense que els partits hi donin un suport clar i contundent.

En aquesta tessitura ens trobem davant d’unes eleccions al mes de març del 2009, unes eleccions que mostren algunes alteracions prou destacables.
Per una banda el front constitucional ha quedat clarament descartat, ja que el candidat del PSE-EE, Patxi López, ho ha desestimant, així l’espanyolisme més rampant, seguirà ocupant els bancs de l’oposició. Una gran notícia.

Una altra novetat és que, per fi, Eusko Alkartasuna ha decidit trencar l’aliança electoral amb el PNV i es presentarà per separat a les eleccions amb un discurs clarament independentista i d’esquerres, així doncs, un electorat que actualment estava desdibuixat a Euskadi, tornarà a emergir i recuperarà l’herència de la primera Euskadiko Ezkerra.

EA té prou entitat per defensar un projecte sòlid i ambiciós, alhora que un projecte possible i realista, i en definitiva, un projecte que reculli les necessitats de la nació basca. La decisió d’EA serà positiva per Euskadi, l’aparició d’un partit abertzale que defuig la violència, totes les violències, és altament positiu, ja que permetrà poder avançar en pro de buscar una sortida al conflicte polític que viu Euskadi, i per extensió la totalitat d’Euskal Herria.

Tot i que ideològicament no puc trobar més que encertada l’opció d’EA, a nivell estratègic s’ha de tenir molt clar i s’ha d’haver calculat al màxim detall les possibilitats de l’aposta, ja que sinó es corre el risc de fracassar, cosa que aproparia els PSE-EE a la Lendakaritza. L’opció millor sens dubte seria que els votants de l’esquerra abertzale votessin aquesta formació, formació que per anar bé, hauria de promoure una gran plataforma sobiranista i d’esquerres de cara les eleccions. Si així es fes, considero que els resultats de l’esquerra abertzale de les passades eleccions podrien quedar superats per les del 2009.

EA té els fonaments i el discurs per abraçar tot el moviment abertzale, i així donar una força mai vista dels partidaris de la llibertat i de la independència al parlament de Gasteiz.

Faltarà veure com evoluciona tot l’entramat de la societat basca de cara les eleccions, i en especial, el moviment independentista, ja que a les seves mans, i esperem que a les de EA, es troba el futur d’Euskadi.