L'Estupidesa es Cura Viatjant

‘‘Cal centrar-se en la crisi i deixar de banda les minúcies i estèrils discussions sobre la nació i "bobadas" d’aquest tipus’’. Aquest és un dels arguments més repetits per tota la cort de mitjans i partits unionistes/espanyolistes a Catalunya. Aquest és un argument que no es cansen d’aixecar cada cop que el debat central de la política catalana transita cap a postulats desacomplexadament independentistes.

Parlar de "nació", de com volem que sigui el nostre país en un futur o de si cal que Catalunya sigui més vigorosa en la defensa dels seus interessos, és titllat de nacionalista, d’un nacionalisme que es vol excloent i allunyat del sentiment general de la ciutadania. Ara en temps de crisi, diuen, cal parlar de solucions plausibles a la crisi econòmica i no "avorrir" a la gent amb debats estèrils i passats de moda com és el tema de la "nació".

Els unionistes esgrimeixen que Catalunya està segrestada per un discurs catalanista pactat entre les èlits però que les bases ciutadanes no comparteixen. Ells són els que creuen que Catalunya està malalta i que el que hauria de fer és deixar-se de "coses" com nacions i independències i abraçar la imperable i evangelista causa de l’espanyolitat per centrar-se en els problemes "reals" de la gent.

Una de les frases preferides per aquests unionistes per desacreditar la voluntat de diversos sectors del país per tal d’avançar cap a la independència, és que "el nacionalismo se cura viajando". Doncs bé, fent un cop d’ull a la premsa internacional resulta commovedor veure com per exemple el President de la República Francesa, Nicolas Sarkozy, ha fet una declaració en què anuncia que es posa en marxa un pla per discutir amb la població sobre "l’orgull de ser francès", és a dir, si s’està orgullós de pertànyer a França.

Parlar de nació, del país, és parlar de la societat mateixa. Parlar de nació i d’independència és parlar de com millorar el país en tota la seva amplitud: des de l’educació fins a les infrastructures passant per quin model productiu es vol. Parlar de nació és parlar de convivència, de crear complicitats i xarxa social.

Parlar de nació, per tant, no és ni excloent ni provincià i tampoc és negar-se a plantejar solucions a la crisi. Parlar de nació equival a acceptar-se a si mateix i a la societat que t’envolta. I segurament aquest és el problema, els espanyolistes ni s’accepten ni accepten la societat on viuen. I sí, això es cura viatjant i llegint.