110 Anys d'Història amb Victòria!

Blaugrana al vent,

un crit valent,

Barça, alé alé alé alé; Barça alé alé alé...

I Barça; I Barça; I Barça, Barça, Barça!

110 anys d'història, 110 anys de patiment, 110 anys de sentiment!

1-0

VISCA EL BARÇA

VISCA CATALUNYA LLIURE!

Decidim!

Aquests dies arreu del Penedès hi ha tot de gent que, incansable, està fent de formigueta perquè el pròxim 13 de desembre els penedesencs puguin exercir el seu dret a vot.
Perquè que ningú s’enganyi, el 13-D el que compta és anar a votar. S’ha d’aconseguir que vagi a votar tanta gent com sigui possible, perquè només la força de la gent podrà donar rellevància política a les consultes. Es pot votar SÍ i es pot votar NO, però cal anar a votar. Si no hi ha participació les consultes quedaran com una simple febrada de tardor tardana que ens hem volgut donar col·lectivament.

L’element que marcarà el triomf és el de la participació, cert, però el que realment serà revolucionari és el que es farà el dia 13.

El 13-D la ciutadania tindrà l’oportunitat de demostrar que les seves ànsies de llibertat i de democràcia superen de llarg l’estret marge d’acció que permet “la constitución española”. El 13-D els ciutadans donaran una lliçó de democràcia i civisme a un estat que ha fet de la repressió –política i militar- la seva praxi més habitual per frenar allò que no li interessa.

Al 13-D es té la possibilitat de demostrar que des d’un discurs positiu es pot construir una alternativa. El 13-D tenim la oportunitat de donar-nos una opció de futur. El 13-D es podrà fer el primer pas cap al referèndum de veritat.

Mentrestant, però, el 13-D Decidim!

article publicat al 3 de Vuit

L'Oda dels Dotze

La unitat és una excepcionalitat històrica en el nostre país. Aquest és un fet incontestable. No hi va haver unitat durant la República, no n’hi va haver durant els primers anys de la democràcia i tampoc n’hi va haver durant el tràmit de l’estatut del 2005 del Parlament al Congrés dels diputats espanyols. És per aquesta tendència a la no unitat que els actes que precisament s’han caracteritzat per abraçar aquest concepte es recorden de tant en tant. Tothom ha sentit a parlar de Solidaritat Catalana per exemple.

La unitat doncs, no és un gen que aparegui massa en l’ADN català, tot i que aquest fet no hauria de ser considerat negatiu de per si, ja que s’hauria de considerar sí la unitat en cas d’arribar és positiva o no, per què interessa una unitat basada en la renúncia sistemàtica i en la pròpia negació de la realitat nacional? Interessa una unitat que intenta retenir un sistema caduc, fracassat i basat en l’immobilisme?

Avui els diaris que s’editen a Catalunya, un total de dotze, han sorprès al lector amb un Editorial conjunt titulat “La Dignitat de Catalunya”, on es feia una encesa de l’actual Estatut, el de La Moncloa.

Les reaccions a l’Editorial no s’han fet esperar, i tota la brunete mediàtica nacional-catòlica s’hi ha llençat en massa. Aquests mitjans han qualificat, entre d’altres improperis, el text dels dotze diaris com a “cop d’estat mediàtic” i han presentat el text com que “intenta enfrontar l’Estatut amb la Constitució”.
No cal dir que era més que previsible aquesta reacció tan primària i reaccionaria d’aquests mitjans espanyols, ja que no fa més que complementar les seves línies editorials, en què tots sense excepció, han jugat amb l’anticatalanisme més barroer, cutre i nostàlgic per tal de fer encara més present l’odi d’Espanya cap a Catalunya.

Personalment aquest editorial em sona com una “oda a Espanya” perquè escolti les clemències d’aquell que se sent al corredor de la mort i llança l’últim crit d’esperança per salvar-se. Un crit per demanar que si us plau no s’executi l’acció que marcarà sense possibilitat de capgirar el guió, un desenvolupament que portarà a una sortida no volguda. L’Editorial dels Dotze intenta exposar a Espanya que amb la sentència de l’Estatut no només està en joc una llei orgànica del Regne d’Espanya, el que està en joc amb la sentència és el mateix pacte constitucional i la relació de poders establerts en aquests 30 anys de certa democràcia.

Saben els Dotze que amb la presumible retallada del Tribunal Constitucional a l’estatut de La Moncloa, s’acabarà una etapa, la de l’autonomisme i del peix al cove. Saben el Dotze que amb la retallada només quedarà una sortida per mantenir “la dignitat de Catalunya”, que és la de l’estat propi i la independència. Saben els Dotze que amb la retallada s’inicia el camí cap a la llibertat.
Els Dotze ho saben, i per això fan l’oda a Espanya, pregant que els escoltin i que no executin l’acció final – la retallada- per evitar d’aquesta manera que el procés per l’estat propi avanci com el foc d’una metxa que ja ha estat encesa.

L’Editorial dels Dotze és un cant de socors a Espanya, a una Espanya integradora i plural, a una Espanya, però, que si ha existit mai ara ja ho ha deixat de fer.

Personatge de la setmana: Herman Van Rompuy

Herman Van Rompuy serà a la llum de la història el primer president de la Unió Europea. Van Rompuy serà per sempre més aquell a qui a partir d’ell se sumarà un nombre més, ja que ell ha estat el primer.

Herman Van Rompuy va néixer a Etterbeek, Flandes, l’any 1947. Durant l’edat escolar va estudiar en una escola catòlica i a la universitat va estudiar i llicenciar-se en filosofia i economia i va començar a treballar al departament d’investigació del Banc Nacional Belga.
Des de molt aviat però, Van Rompuy va centrar la seva trajectòria en l’àmbit polític, ja que poc desprès d’acabar la Universitat va entrar a formar part de la direcció de les Joventuts del Partit Popular, una formació de centre-dreta flamenca.

A partir del 1978 entra a formar part dels càrrecs que el governant Partit Popular posa al Govern, concretament comença com a assessor a l’oficina del ministre de finances del govern belga.
Durant els següents anys aquest polític fill d’un professor d’economia, va afincant-se en els passadissos governamentals del país, així com també del partit. És l’any 1979 quan entra en el buró del partit, és a dir, en l’òrgan de direcció nacional. Des de 1980 fins a 1988 va ser el director del centre d’idees del partit cristiano-demòcrata, una tasca que va deixar quan va ser nomenat President del partit, tasca que va desenvolupar poc temps degut a que va ser l’escollit per ser ministre de finances. Posteriorment ha estat diputat.

Amb tot però, la gran tasca política que ha portat a terme Rompuy ha estat la de primer ministre de Bèlgica, càrrec que en què va ser nomenat al 2009 per mirar de posar pau a un estat on cada cop sembla que la unió entre valons i flamencs es desfà, degut a què a Flandes augmenta elecció rere elecció el suport a l’independentisme. Rompuy no és independentista, és federalista en un estat on es pot ser federalista, amb tot però, ell és flamenc. Una apreciació que els eurodiputats catalans ja s’han encarregat de posar de relleu per tal de mirar d’obtenir el seu suport per fer oficial el català a la Unió Europea.

És gràcies a la tasca que a portat a terme com a primer ministre belga en què ha fet front a la crisi econòmica i política del país fins a estabilitzar-lo, si és que és possible a Bèlgica, que l’han catapultat a la Presidència de la Unió Europea.
Tot i així no caldria ser ingenus, sí Van Rompuy és el President és perquè els motors d’Europa han vetat a Blair i perquè aquests mateixos estats volien algú que no els fes ombra, i per això han escollit a algú que tot i ser eficaç, va molt curt en quant a carisma i imatge pública.

Van Rompuy és el primer President del Consell d’Europa, un primer pas, però, que encara no se sap ben bé cap a on ens durà.

Valentia

Ser valent a vegades costa. Ser valent implica desafiar i no sempre s’està disposat a fer-ho. Desafiar no té perquè implicar desafiar a una persona, es pot desafiar una situació, un context, una organització o un col·lectiu sense que això comporti una confrontació personal. Desafiar tampoc té perquè tenir connotació negativa, ja que molts cops a la història els avenços s’han produït a partir dels desafiaments que un grup, una persona o una gent han dut a terme contra allò establert. Sense el desafiament de Copèrnic a les lleis eclesiàstiques no s’hagués descobert que la Terra no és el centre de l’univers. Al fer aquest desafiament, Copèrnic va ser valent.

Ser valent també és desafiar les situacions difícils. Ser valent és comprometre’s, és fer un pas endavant, com aquell que abans de què la marea l’arrossegui prefereix ajudar a remar el vaixell. Ser valent implica no arronsar-se i demana la defensa sense complexes del que un creu, sempre en base a arguments. Ser valent vol dir que quan tot és negre es continua caminant i fent camí per arribar a la clariana on poder veure el sol. Ser valent vol dir no aturar-se.

Ser valent vol dir perseverar en allò que ens uneix i treballar encara amb més força per llimar les diferències, sabent però, que la diferència d’opinions no fa més que enriquir un grup o un col·lectiu.
Ser valent vol dir fer cas de les crítiques sense que aquestes et transportin en un núvol tempestuós de dubtes poc fonamentats. Ser valent vol dir aprendre dels errors i tenir consciència d’aquests.

Però el més important per ser valent, és la voluntat de ser-ne. Sense la voluntat de ser valent res és possible. Si no hi ha aquell sentiment individual i intransferible de la voluntat de cadascú d’exercir aquesta valentia no hi haurà res que es mogui.

A mi m’agrada la gent valenta. És per aquest motiu que avui, juntament amb diferents companys i companyes d’Esquerra, participo en la candidatura a l’executiva local del partit a Vilafranca. Perquè la gent valenta és aquella que lluita, que escolta, que avança i que no s’atura.

Avui comença un nou cicle a Esquerra, el de l’Esquerra valenta.

Assassinar l'Estatut

Fa uns dies al Congrés de Madrid, es va aprovar la Llei Orgànica del Finançament Autonòmic, una llei que ve a regular el sistema de finançament que es va pactar durant l’estiu passat, això sí, desprès d’haver d’esperar un any sencer per culpa de la desídia del Govern espanyol.
Aquesta llei va comptar amb el suport del PSOE, IU-ICV i Esquerra.

Durant la discussió de la llei el diputat d’Unió Democràtica de Catalunya, el senyor Sánchez Llibre va acusar als partits que donaven suport a aquesta llei de literalment “assassinar l’estatut”, ja que deia que amb aquesta aprovació l’estatut de Catalunya quedava supeditat a la LOFCA.
La primera consideració que cal fer és, evidentment, donar la raó a aquest diputat. L’estatut, i tot l’apartat del finançament, queda supeditat a la LOFCA, sí.
Amb el que ja no es pot donar per cert però, és que l’estatut mori amb el Sí a la LOFCA.

L’estatut no ha mort amb la LOFCA, perquè el sistema de finançament pactat a l’estiu és exactament el que marca l’estatut. D’un estatut més que justet en va sortir un finançament força més ambiciós, per més que no el que necessitava el país, però en tot cas el millor en relació al marc legal vigent. Per tant, amb l’aprovació de la LOFCA no es fa més que aplicar el que els catalans i catalanes van votar al 18 de juny del 2006 quan van donar el seu Sí al text estatutari.

Que Sánchez Llibre surti a la tribuna del Congrés i digui que amb la LOFCA s’està assassinant l’estatut sincerament em sembla una presa de pèl i una mica grotesc, perquè sembla que el diputat convergent oblidi la història i intenti modificar-la a la seva voluntat. A veure, fem memòria.
Al senyor Sánchez Llibre li sona la data del 26 de gener del 2006? No? Doncs per refrescar el tema, al 26 de gener del 2006 el president del seu partit va anar a La Moncloa a pactar la reforma de l’estatut d’esquenes a tota la resta de parlamentaris catalans i de tot Catalunya amb el president de “el gobierno de España”. Mas i Zapatero van pactar l’estatut que avui té Catalunya, un estatut que Mas va qualificar com el que resolia l’encaix de Catalunya a Espanya i que blindava l’àmbit del finançament.

De què s’exclama Sánchez Llibre? Que potser no es va llegir l’estatut abans d’aprovar-lo al Congrés i de votar-lo al referèndum? Que potser no va parar esment en l’apartat del finançament?

L’estatut no ha estat assassinat amb l’a LOFCA, l’estatut de Catalunya va ser assassinat aquell 26 de gener amb les mans de l’Artur Mas i de José Luis Rodríguez Zapatero. L’estatut va morir quan va passar de ser l’estatut del Parlament de Catalunya a ser, només, l’estatut de La Moncloa.

Sistemes Electorals

Som-hi tots. Aquesta sembla que sigui la consigna que estan aplicant els dos grans partits de Catalunya. Ara enmig de la tempesta del cas Pretòria, els partits de l’stablishment corren a posar-se al dia i, sembla, que estan disposats a pactar una llei electoral pròpia per a Catalunya, que posaria fi al lamentable dèficit democràtic que pateix el país, que degut al bloqueig de PSC i CiU durant 30 anys han fet impossible l’elaboració de la llei electoral.

Ahir tant Montilla com Mas van assegurar que estant per la feina i que ara sí que van en serio i que volen reformar la llei, per fer-la més pròxima als ciutadans i per d’aquesta manera fer una llei moderna i avançada.
Des de d’aquesta legislatura que al Parlament ja hi ha una proposta de llei electoral, elaborada per una comissió d’experts que a proposta dels diferents partits polítics van establir quines haurien de ser les línies bàsiques de la nova llei. Aquesta proposta, liderada per el llavors conseller de Governació Joan Puigcercós, gràcies a la nul·la voluntat de PSC i CiU en aquests anys s’ha hagut de quedar en un calaix amb l’argument de què en l’últim any de legislatura no era possible aprovar una llei d’aquestes característiques.

Ara però, coses del context, sembla que sí que és possible. Per tal d‘avançar en aquest objectiu s’ha posat sobre la taula una possible aplicació del sistema electoral alemany, que combina el vot nacional amb el vot local. D’aquest sistema n’han glossat que permet una gran estabilitat parlamentària, una gran estabilitat que es fonamenta en la gran presència de les forces majoritàries al Parlament.
I aquí és on segurament hi ha gat amagat. Per què tant PSC com CiU s’han apuntat, més o menys, al carro del model alemany? Potser perquè potencia el bipartidisme?

La veritat és que construir un nou model electoral no és tasca fàcil, amb tot el que s’hauria de garantir és que la pluralitat i la divergència d’opinions i de propostes per el país puguin ser presents al Parlament amb la suficient força per canviar les coses. Quedar-se amb la Catalunya dual seria el pecat més antològic que es podria cometre.

El Català, Traduccions i La Vanguardia

Ahir vaig escriure sobre com els mitjans de comunicació espanyols intenten desgastar Esquerra, i per fer-ho vaig esmentar alguns dels exemple que s’han produït aquesta legislatura com ara el cotxe del President del Parlament o unes certes dietes de l’Agència Catalana de Cooperació. L’últim d’aquest seguit de polèmiques interessades esta succeint aquests mateixos dies degut a què, gràcies al diari del molt català Grupo Godó, s’ha posat al centre de la diana mediàtica i política el sistema de traducció que el Parlament va utilitzar per rebre a una delegació de Nicaragua.

La gran polèmica sorgeix perquè el Parlament davant que una delegació de Nicaragua farà visita al legislatiu català contracta uns serveis de traducció per garantir el bon intercanvi de visions i experiències entre les dues delegacions. Aquest fet, es veu que no ha agradat massa a segons quina premsa i partits.

Primer de tot caldria aclarir unes quantes coses. A veure, segons La Vanguardia Española el Parlament va cometre la irresponsabilitat de contractar un sistema de traducció català-castellà i viceversa per tal de garantir que els delegats de Nicaragua poguessin entendre les intervencions dels diputats catalans, ja que és de suposar que no sabien el català. Aquest fet segons aquest diari, i tots els altres que també s’han llençat al nou linxament amb una alegria poc dissimulada, és que com és possible que es demanés una traducció entre aquestes dues llengües si tothom ja sap el castellà! Per tant, criticaven el fet de que alguns diputats portats per una dèria malaltissa, s’haguessin expressat en català quan es podien entendre en castellà, i ho rematen afirmant que va ser una despesa innecessària en els temps actuals de crisi.

Aquest és l’argumentari. Un argumentari pobre i lamentable que ve a donar la raó sobre el patetisme periodístic que ahir apuntava, ja que el que s’hauria de preguntar el diari del Conde és: què havien vingut a fer la delegació de Nicaragua al Parlament?
Sí l’ètica periodística de La Vanguardia Española els hagués dut a fer la feina de periodista i no a ser un simple transmissor pamfletari, veurien que la delegació de Nicaragua era formada per representants d’aquest país que, com els catalans, tenen una llengua pròpia diferent al castellà i volien observar com des d’una realitat lingüística similar s’adequava aquesta llengua a les institucions. Sí el que havien vingut a fer era veure com funcionava l’aplicació del català a les institucions, tenia sentit parlar-los en castellà? O el que està dient La Vanguardia Española és que per exemple, quan vingui una representació del Parlament escocès, els diputats hauran de parlar en anglès perquè així s’entendran tots i no caldrà traducció?
A més a més, no tenen dret els catalanoparlants a desenvolupar la seva vida personal i professional amb total normalitat utilitzant la seva llengua?

El que fa La Vanguardia Española elevant a notícia apocalíptica una acció normal en un Parlament normal que té dues llengües d’ús, i per tant la possibilitat d’usar les dues, és un flac favor al català que dóna ales als sectors radicals i marginals de Catalunya que aposten per la marginalització del català a favor del castellà.

Diu La Vanguardia Española en el seu editorial d’avui que ells defensen el català, doncs si és així que deixin que el Parlament es respectin els drets lingüístics de TOTS els diputats i que es posin a treballar per editar l’edició en català del seu diari, ja que en més de 127 anys han estat incapaços d’escriure no més d’un paràgraf en la llengua que tant diuen defensar.

Canvi de Model

Des de fa bastant de temps que es repeteixen i repeteixen consignes que pretenen canviar tot de models. Que sí uns volen canviar el model educatiu per fer-hi el castellà la llengua vehicular i així prohibir el català; que si uns altres volen canviar el model productiu; altres davant els casos de corrupció pretenen canviar el model de gestió i control de les obres públiques… En definitiva, que això de canviar de models s’ha posat de moda. El tema és que de moment cap d’aquests canvis, alguns per bé i altres per mal, segueixen sent meres intencions.

Però no tot són derrotismes. Hi ha algun cop que sí que s’aconsegueix canviar de model.
Durant els anys 2000 i 2004 el model que va fer servir tota la premsa de l’stablishment sociovergent a Catalunya i els mitjans del nacionalconstitucionalisme espanyol per intentar frenar l’auge d’Esquerra va ser el model de la bronca ideològica.
No cal recordar les cèlebres frases que dia i nit des de certes emissores episcopals i no episcopals –que Cristiano no tapi a Kaka- es llençaven injuries i insults cap a dirigents d’Esquerra i s’atacava de manera brutal tot el moviment de canvi i de reforçament de l’espai d’esquerres independentista que tenia lloc en aquells moments.

Quan l’ABC va fer públic que Carod-Rovira s’havia reunit amb Arnaldo Otegi titllant el llavors líder d’Esquerra de criminal en amunt, la resposta de la població de Catalunya va ser fulminant, les altes de militància d’Esquerra pràcticament es van doblar. O posats a recordar, millor pensar amb tot el que es va escriure en els diferents diaris de la dreta nostàlgica dels ’40 durant la formació del Govern Catalanista i d’Esquerres l’any 2003, en què s’afirmava que el Govern era "un régimen étnico que reprime la diferencia, que recurre a la invención del enemigo imaginario para no cuestionarse a sí mismo y que está condenado a ahogarse en un yoísmo aldeano a un ámbito que tenia vocación universal e impulso cultural". I d’Esquerra es deien coses com "Nunca se había llegado a tales extremos de agresividad en la política nacionalista de Cataluña" i que " después de 23 años de política nacionalista se ha dado paso al radicalismo fascistoide, que tiene en su máxima expresión a los nuevas camisas negras que componen el colectivo de ERC". El punt àlgid però va ser la reunió de Carod a Perpinyà amb membres de la direcció d’ETA per parlar de pau. En aquell punt tota la premsa se li va tirar a sobre, i entra altres perles Losantos va escriure que "la banda terrorista E.T.A., los socios de Roviretxe en Perpinyà, del famoso Carod-Rovira, cuya política por desgracia se ha extendido al gobierno de España. Recuerden cuando el representant de ERC, separatista, socio de ETA, le dijo a Zapatero en el congreso, bienvenido al club, al club de los que se arrodillan ante ETA."
I per acabar una frase imprescindible en tota bona enciclopèdia de frases anti-Esquerra "Es cosa sabida que ERC es el refugio de todo un linaje de terroristas reciclados, los procedentes de Terra Lliure. Sin embargo, un automatismo delata a los terroristas conversos de ERC, a estos gansos capitolios que viven de advertir de la llegada de los asesinos de Lorca, que cada vez que oyen la palabra España, un resorte les mueve el brazo, no para saludar sino para llevar la mano a la pistola".

En fi, que mentre Esquerra era una amenaça per el poder establert a Catalunya i a Espanya, els mitjans nacionalistes espanyols van intentar marcar Esquerra com a terroristes, nazis, radicals… Els resultats d’aquest model però, no van ser precisament els esperats per aquesta colla de mitjans, grups de comunicació i partits polítics, ja que si pretenien que atacant d’aquesta manera a l’independentisme aquest minvaria, van errar, i molt. Amb aquesta campanya Esquerra va aconseguir els millors resultats de l’època actual.

Ara en canvi, des de què Esquerra va convertir-se en l’àrbitre de la política catalana i quan han copsat que en guerra ideològica Esquerra els ha guanyat, han canviat de model.

No és fins a l’episodi de la corona d’espines que aquesta premsa s’adona que com pot fer mal a Esquerra no és criticant directament el seu discurs, ja s’ha vist que no poden, sinó que la manera de desgastar-la més severament és en maximitzar les anècdotes d’errors de gestió i de declaracions poc afortunades per fer-ne categoria. Aquí és on entren els temes com el cotxe del President del Parlament, unes suposades targetes de crèdit de l’Agència Catalana de Cooperació o l’afer recent esbombat per La Vanguardia Española en què es criticava que es posessin traductors de català i castellà a la comissió de Cooperació del Parlament per rebre una visita d’una delegació de Nicaragua.

Presentar Esquerra com a mal gestors, malversadors i "cutres" sembla que té més efectivitat per aconseguir els objectius perseguits per la premsa nacional espanyola, que un cop perdut el combat ideològic amb Esquerra ho intenta tapar amb demagògia, patetisme periodístic i amb tot d’incidies.

Personatge de la setmana: Nancy Pelosi

Nancy Pelosi va néixer el 26 de març de 1940 a Baltimore, Maryland. Nancy va créixer en una família altament polititzada ja que el pare, Thomas D’Alesandro, va ser alcalde d’aquesta ciutat.

Nancy D’Alessandro va casar-se amb Paul Pelosi amb qui va anar a viure a San Francisco. Pelosi va començar la seva carrera política en una edat ja avançada – avançada per començar en política - . Concretament Pelosi va iniciar la seva carrera a l’edat de 47 anys, quan desprès de que l’últim fill acabés l’escola secundària va presentar-se per Congressista al 8è districte de Califòrnia. Pelosi va ser escollida i des de llavors ha revalidat el seient en totes les comtesses des del 1987.

Pelosi al 2002 va convertir-se, desprès de la estrepitosa desfeta demòcrata a les legislatives quan els EUA encara estaven sota l’impacte de l’atemptat de l’11-S, en la cap de la minoria demòcrata al Congrés, fet que significava que el partit agafava aire i que es desenganxava de la fins al moment política d’assentiment en tot amb la Casa Blanca de George Bush. Pelosi de l’ala esquerrana del partit demòcrata va saber reajuntar les forces demòcrates per fer oposició a la presidència de Bush i al control del Partit Republicà a les Cambres.
És a partir del descrèdit de la presidència republicana que al 2006 els demòcrates aconsegueixen la majoria a la Cambra de Representants, i conseqüentment, Nancy Pelosi passa a ser la primera dona Presidenta de la institució.

Ahir, desprès de tres anys com a Presidenta Nancy Pelosi ha vist acomplert un dels seus màxims objectius polítics: que la Cambra de Representants aprovés la llei sobre la reforma sanitària, un dels grans objectius demòcrates.
La Cambra amb la votació d’aquesta llei per 220 vots a favor i 176 en contra, farà possible que més de 36 milions de persones puguin accedir a cobertura sanitària, un fet de gran importància.

Els qui en la celebració del primer any de la victòria de Barack Obama al passat 4 de novembre posaven tint negre sobre el seu significat i esgrimien el poc que s’havia avançat, convindria que comencessin a veure els fruits d’aquell triomf. Obama, i el partit demòcrata, es van presentar a les eleccions amb un programa de canvi i socialment ambiciós, un programa els resultats del qual, ahir hi va haver una mostra.

La Reforma Sanitària encara haurà de recórrer un llarg camí per tal d’aprovar-se, ja que és necessària l’aprovació del Senat on també es preveu una votació molt ajustada, el que és evident però és que, segurament, ha arribat l’oportunitat d’or perquè la reforma sanitària arribi a bon port.
I si ho fa, serà gràcies al fet de què al capdavant de la Casa Blanca i del Congrés hi ha persones d’un marcat perfil liberal, a l’americana, es clar.

Aprofitar Carod

Al passat mes d’octubre saltava a les portades dels diaris publicats a Catalunya que Carod-Rovira no formaria part de les llistes electorals de l’independentisme a les eleccions de la tardor del 2010 i que segurament tampoc formaria part d’un futurible i hipotètic govern on Esquerra participés.

A partir d’aquella notícia tot d’opinadors van llençar-se a la piscina mediàtica - més aviat era l’escorxador – per començar a titllar de mort vivent a l’actual vice-president del Govern, amb un brillant exemple de patriotisme i de posar el país per damunt dels interessos de partit o dels grups de comunicació –sic-.
Carod, però no està mort.

No descobriré res si dic que personalment la figura de Carod-Rovira al capdavant d’Esquerra, ja sigui al partit o al govern, la trobo passada, és a dir, que ja ha complert el seu cicle i per tant crec que és encertat que es prescindeixi d’ell en les llistes per el 2010.

Ara bé, que no vagi a les llistes no vol dir que Carod-Rovira s’hagi mort. No. Carod-Rovira és qui més ha fet per articular un discurs nacional progressista a favor de la independència, un discurs allunyat d’essencialismes inútils i de immòbilismes que no fan més que encarcarar el país.

La conferència de Carod a la Pedrera és molt bona. És realment una aproximació al país actual com poques vegades s’ha fet. Amb la conferència, val la pena llegir-la i escoltar-la, Carod posa de manifest que l’única via per tal d’arribar a la llibertat és mitjançant la inclusió de grans parts de la població en el patriotisme, i deixant de banda certs tics nacionalistes que amb vocació o no, acaben excloent. El patriotisme social és la via per tal d’avançar a nous escenaris polítics per Catalunya. Algú podrà dir, ostres si es defensa el patriotisme social s’està defensant el tripartit. No. Defensar el patriotisme social és defensar la via més majoritària per tal d’arribar a la majoria social per exercir el dret a decidir, cosa que no té perquè correspondre amb defensar les maneres de com s’està aplicant actualment.

Carod-Rovira encara té molt a donar al país, Carod pot i ha de ser l’ideòleg del moviment independentista d’esquerres per els propers anys. Carod té un gran capital polític, intel·lectual i cívic que cal aprofitar, perquè no anem precisament sobrats d’aquest capital.

El temps electoral de Carod potser ha passat, però Carod és més que un cartell enganxat en una paret.

Desprès del Pretòria; Canviar el Sistema

Des de fa setmanes que per tots els cantons ens ataca com un exèrcit ben planificat i estructurat tota una allau de notícies odioses en quan a casos de corrupció urbanística, ara però amplificats per el fet de veure’ls al costat de casa. Les notícies relacionades amb la trama de corrupció a Santa Coloma de Gramanet i amb les detencions de l’alcalde socialista i de gent dels Govern de Jordi Pujol a la Generalitat posen de manifest de què potser no tot rutlla com hauria de rutllar.

Davant d’aquests casos hi ha diverses actituds a prendre. La primera, la més primària, és la que han pres els responsables del PSC i CiU, que han iniciat una guerra estúpida i lamentable que consisteix en veure qui és el més brut i el més condescendent amb els imputats del seu partit. El partit de ping-pong que estan jugant els Icetes, Zaragozas i els Puigs, Pujols i Mas… és d’una baixesa moral i d’una inutilitat flagrant. Els mateixos que diuen que els ciutadans estan allunyant-se de la política són precisament els que més treballen perquè així sigui. Lamentable vaja.
Una altra manera de veure el tema és apostant clarament perquè la justícia faci el que ha de fer, és a dir, investigar fins al final i si finalment es confirmen els fets per els quals han estat acusats que se’ls condemni severament.

Hi ha qui davant d’aquests fets tan escabrosos n’ha intentat treure profit tot llençant-se a glorificar que cal una gran reforma del sistema i que tot està podrit. Realment caldria que es posessin els coses al seu lloc. Primer, cal fer una reforma del sistema, sí, però afirmar que tot està podrit és d’una irresponsabilitat brutal alhora d’una absoluta falta a la veritat, ja que, per sort, no tota la gent que es dedica i participa de la política perverteix el seu ús com l’alcalde socialista de Santa Coloma. Tirar brossa sobre el fet polític no crec que sigui l’opció intel·ligent per tornar a recuperar la confiança amb la gent, i tampoc crec que sigui bo intentar erigir-se com a únic regenerador possible de la política catalana, i menys quan hi ha casos de transfuguisme disfressat, però transfuguisme al cap i a la fi.

Cal reformar el sistema? Sí, cal apropar la política a la gent, i per això és tant important la reforma de la Llei Electoral, una llei pendent des de fa 30 anys per culpa de les disputes –una vegada més- entre PSC i CiU sobre els guanys d’uns i altres. Ara que comença la comissió redactora de la llei al Parlament, caldria demanar als partits que no la bloquegin més. Aquesta reforma hauria d’avançar cap a la creació de circumscripcions electorals més petites i properes al ciutadà, per exemple amb les 8 Vegueries. I per altra banda amb un sistema desbloquejat de les llistes electorals que permeti a la població escollir les seves preferències a les llistes dels partits. Cal una reforma, i els més interessats per dur aquesta feina són els partits mateixos.

Per altra banda, cal que tot el sistema es corregeixi i reformi. Cal que la Sindicatura de Comptes tingui més competències per controlar els comptes del partits polítics. Cal limitar la despesa electoral. Cal també reformar el finançament de les Fundacions del partits, per evitar que aquestes rebin donacions anònimes tipus Palau-CatDem/Trais-Fragas. Cal en definitiva que s’imposi la transparència als comptes de partits i fundacions.
I en quant a temes com els Pretòria, cal que l’Oficina Anti-Frau pugui actuar amb llibertat política per inspeccionar i fiscalitzar tot allò que cregui convenient de les institucions.

El sistema s’ha de reformar i ha d’avançar en quant a transparència i proximitat. I per això cal que es reformi el finançament dels partits i s’elabori una nova llei electoral. Amb això no es resol el problema de la desafecció i la desconfiança, però és un inici per on començar.

I cal començar.

13 Anys Desprès: Cruyff Torna

El que rondava des de feia una mica més d’un mes finalment s’ha acomplert i ja s’ha fet oficial: Johan Cruyff serà el seleccionador nacional de futbol.
Aquesta és sens dubte una notícia enormement positiva i que ha de permetre tornar a alçar el projecte de les seleccions nacionals.

Johan Cruyff feia 13 anys que no entrenava a un equip des de que el van cessar de males maneres del Barça, feia 13 anys que estava veient el futbol des de la barrera i no precisament per falta d’oportunitats, ja que la immensa majoria d’equips haurien pagat el que no tenien perquè "el flaco" els entrenés. Cruyff però sempre havia dit que no. Ara però ha dit que sí, que sí que vol entrenar, i ho farà amb la selecció nacional de futbol.

El nomenament de Cruyff ha aixecat algunes crítiques, crítiques sobretot encasellades al fet de què amb més de 30 anys de residència al país encara no ha estat capaç de parlar en català. És cert, l’holandès hagués pogut fer l’esforç de parlar la llengua del país on viu, sí. Però caldria fer-se una pregunta, el seleccionador de futbol se l’ha de triar per la llengua que parla, o per el que pot aportar? La resposta a la pregunta determinarà en conseqüència el model de selecció que volem. Si defensem a capa i espasa que el seleccionador ha de parlar català sí o sí estarem determinant que el que realment volem és una folcklorada que de l’únic que ha de servir és de fer servir un dia com a escapament a la ràbia acumulada i per poder ballar una sardana al mig del Camp Nou. Si per contra es creu que el que més importa a l’hora d’escollir un seleccionador és el que pot aportar a l’equip, el fet que parli o no català passa a ser un tema secundari.

Des de diversos sectors, diguem-ne poc compromesos amb les seleccions, també s’ha esgrimit el fet de què posats a jugar només un partit a l’any, que seria millor elegir un entrenador de casa. Una folcklorada més. No dic que cap entrenador dels Països Catalans puguin ser seleccionadors, el que dic és que en el moment actual el que ha de primar és el que podem aconseguir per tal de fer saber a tothom que existeix una nació que vol tenir seleccions però que per pressions polítiques no pot.

El fitxatge de Cruyff a més a més pot representar una nova empenta, ja que no és el mateix per un jugador que et truqui per anar convocat per un partit, amb tots els respectes, algú que només a entrenat equips de segona B, que en canvi ho faci algú que ha guanyat 3 Copes d’Europa com a jugador i una com a entrenador. Com tampoc és el mateix en el moment en què es vol convidar una selecció per jugar o per fer diversos contractes de patrocini. Com tampoc ho és la il·lusió de l’aficó, que n’hi ha, per veure la selecció amb Cruyff o amb sense.

Per tant, només queda felicitar la Federació Catalana de Futbol i al seu President, Jordi Casals, per aquesta magnífica notícia, que sense resoldre el tema de veritat, aporta nova llum a un camí que és i serà llarg de guanyar.

Personatge de la setmana: Xabier Arzalluz

Nascut al 24 d’agost del 1932 a Azcoitia, enmig del període republicà, Xabier Arzalluz ha estat un dels personatges que més ha marcat la política basca, i espanyola, dels últims 30 anys. Arzalluz fent gala del què significa ser del PNV –o de qualsevol formació de dretes i regionalista- ha estat capaç de pactar amb el nacionalista espanyol José Maria Aznar així com de firmar el Pacte de Lizarra que propugnava la unió de les forces abertzales més el PNV per exercir el dret a l’autodeterminació com a mitjà per acabar amb el terrorisme d’ETA.
Arzalluz és, l’àngel i el diable, el de les dues cares. El pactista amb Espanya hi hagi qui hi hagi a la Moncloa i el Sabino Arana del segle XX.

Xabier Arzalluz va estudiar per ser capellà, fet que aconseguí i en va ser ordenat al 1967, però en va ser expulsat tres anys més tard. Posteriorment va estudiar a la Universitat de Salamanca on es va llicenciar en dret. Tot i tenir possibilitats de progressar en la seva carrera acadèmica, Arzalluz va entrar en política i va apuntar-se al clandestí PNV, fet que compaginava amb la seva feina al seu bufet.

Arzalluz en les primeres eleccions "democràtiques" a l’estat espanyol, des de la República, va ser elegit diputat per Guipúscoa, elecció que va repetir en les eleccions següents per bé que no va recollir l’acte per tal de dedicar-se a la direcció del Partit.

En els 20 anys que Arzalluz va dirigir la nau dels nacionalistes bascos, aquests van governar sempre Euskadi, passant per tres Lehendakaris: Garaikoetchea; Ardanza i Ibarretxe. El moment més crític que va viure va ser, segur, el de l’escissió iniciada per el llavors Lehendakari Garaikoetchea degut a la política de reforçament de les diputacions en contra del propi Govern Basc que promovia la direcció. Aquest fet va portar al PNV a perdre les eleccions davant del PSOE, però gràcies a un acord de govern amb aquests van poder mantenir la presidència.

És en aquest període quan els equilibris fan més acte de presència que mai. El PNV ha de d’entendres de manera correcte i amb totes les lletres amb Madrid. Talment com feia CiU a Catalunya, que a canvi de suport parlamentari a cada país, els nacionalistes el tornaven a Madrid.
Però al 1996 és quan la cintura d’Arzalluz fa el número més espectacular. A canvi de millorar el concert econòmic, el PNV dóna suport al PP i vota Aznar en el Ple d’investidura. Com a imatge d’aquell pacte només cal recordar com Aznar va baixar les escales de la Moncloa per rebre Arzalluz, un "tipu" que la premsa afí al nou nacionalcatolisisme havia considerat com a "terrorista".

Desprès d’un temps amb bona sintonia amb el PP, el PNV firma el Pacte de Lizarra, fet que trenca l’idíl·lic romanç entre les forces de dreta basca i espanyola. És a partir d’aquest pacte que s’inicia l’etapa d’enfrontament de virulència extrema entre l’aparell de l’estat espanyol i el Govern Basc que culmina amb el "Pacte anti-terrorista" firmat només entre les forces nacionalistes espanyoles: PP i PSOE.

Arzalluz, però al 2004, deixa la presidència del Partit, i ho fa perdent el Congrés que havia de catapultar el seu candidat, Joseba Egibar, al capdamunt de la formació. Per contra hi accedeix Josu Jon Imaz, de perfil "més" moderat. I dic "més" perquè tot i les declaracions incendiàries del "Xabier", no deixa de ser cert que ell va pactar amb Aznar i amb tothom amb qui calgués.

És precisament per les declaracions que acostuma a fer Arzalluz que avui és el personatge de la setmana, ja que arrel de les detencions de dirigents de l’esquerra abertzale que estaven ultimant un nou procés per posar fi a la violència i avançar cap a la Pau, va dir que "Otegi i els altres detinguts són uns bons patriotes". Evidentment tota la premsa de l’antic règim –el règim del 1939-75- se li ha tirat a sobre a més a més de tots els partits nacionalistes espanyols.
Arzalluz aquí l’encerta. L’encerta perquè tot bon patriota el que ha de buscar és aconseguir que el seu país avanci, i Otegi i els altres detinguts el que buscaven era que a Euskal Herria no hi hagués més violència.

No sé si Garzón deu pensar el mateix…