D'espoli a espoli, i tots a Salamanca

L’espoli s’ha consumat i fent gala del carrer on s’ha dipositat, l’arxiu del fotoperiodista Agustí Centelles ja és a Salamanca, a "l’Archivo General de la Guerra Civil Española". L’arxiu ja és allà, al lloc on el franquisme va dipositar tot el material confiscat, incautat i espoliat de centenars d’entitats, de milers de particulars i de la Generalitat.

Amb la cessió material del fons s’acaba un trist episodi en l’àmbit cultural dels últims anys al nostre país. La venda de l’arxiu per part dels fills al “Ministerio de Cultura” és sens dubte un dels actes més nefastos i col·laboracionistes que s’han produït en els últims lustres. És lícit que els descendents venguin a qui vulguin, però és una falta de respecte de gran magnitud fer-ho als qui volen entaforar el llegat de Centelles a l’Arxiu que representa la repressió, l’espoli i l’intent d’aniquilació de Catalunya en mans del feixisme espanyol.

Que l’arxiu ha anat a Salamanca perquè els fills de Centelles així ho han volgut i desitjat és incontestable, però perquè aquest lamentable fet es produís calia que el “Ministerio de Cultura de España” pretengués comprar l’arxiu, i impedir que ho fes la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
"El Ministerio de Cultura" del Regne d’Espanya ha actuat legalment, cert. La ministra Sinde ha fet el que la llei li permet. Ara bé, que la legalitat no ho tapi tot. Per molt legal que hagi estat l’operació això no implica que hagi estat honesta, lícita o que s’hagi realitzat amb el mínim exigible de lleialtat institucional. "El Gobierno de España" ha actuat de mala fe i de manera traïdora, talment com si aquest espoli fos la torna del retorn dels papers espoliats per el feixisme durant la Guerra d’Espanya.

L’última consideració que es pot fer de tot aquest afer és sobre la concepció en què "el Gobierno de España" mira Catalunya. Que la ministra Sinde afirmés que “el archivo estará disponible en Salamanca para todos los españoles” demostra que Catalunya per l’estat no és més que una trista colònia. Per què si Catalunya fos Espanya, com no paren de blasfemar, l’arxiu no estaria disponible també per a tots els espanyols, per exemple a l’Arxiu Nacional de Sant Cugat? Per què doncs aquesta dèria espoliadora? Per herència? Diuen que ser President de la Generalitat torna patriota a tot aquell que arriba al càrrec. Ser ministre del "Gobierno de España" porta directament a espoliar i fer sempre el mateix?

L’afer Centelles no deixa de ser una mostra de més de l’odi que Espanya professa cap a Catalunya i tot allò que és català.

Espanya i espoli, una praxi del segle XX i del XXI.

Operació "Personatge de l'Any '09": Florentino Pérez

Finalment s’ha arribat al final, l’Operació Personatge de l’Any ha finalitzat amb un clar guanyador: Florentino Pèrez.

Florentino Pérez és el segon personatge que es corona com a la persona més singular de 365 dies, ja que en la primera edició de l’OPA, va ser Barack Obama qui va ser escollit per els lectors d’aquest bloc.
L’any passat el més votat va ser l’actual President dels Estats Units d’Amèrica, i ho va ser sobretot per el seu missatge de canvi, d’esperança, talment com sembla que ha fet Florentino Pérez amb el seu retorn al club blanc de Chamartín.
Tot i certs paral·lelismes, hi ha una gran diferència. Obama va arribar a President gràcies al seu discurs, unes paraules que evocaven esperança i confiança, però tot basat en uns valors. Florentino en canvi ha basat la seva esperança i el seu canvi en allò que també hagués pogut ser el personatge de l’any: els diners. Florentino ha fonamentat tota la seva capacitat discursiva en la profunditat de la butxaca del Madrid, ha estructurat la seva aposta i el seu projecte en la força dels diners. Totalment al contrari que el personatge de l’any passat.

Florentino, no es pot negar, ha jugat molt bé les seves cartes, i gràcies a grans crèdits de les entitats bancàries espanyoles, com el Banco Santander, ha pogut finançar els fitxatges de Cristiano Ronaldo, Kakà i companyia, per d’aquesta manera, aixecar la moral de l’afició madridista que estava en estat vegetatiu desprès del triplet del Barça i d’haver encaixat la major humiliació de la seva història amb el 2 a 6 al Bernabeu en el dia de la Comunitat de Madrid - i dia en què diuen que va néixer “la nación española”-.

Florentino, o el ser superior, ha tornat amb força, però la força d’aquest retorn, de moment, és més façana que una altra cosa. Quan et gastes més de 300 milions en fitxatges en l’equip de futbol i rebentes el mercat, l’única cosa que pots fer és guanyar-ho tot. No valen projectes a llarg termini. El triomf ha de ser immediat. Florentino ha demostrat que és un geni en contractar grans figures del futbol mundial. Florentino ha fitxat Figo, Zidane, Ronaldo, Owen, Bekcham, Cristiano Ronaldo, Kakà, Benzema… no crec que hi hagi mai més cap altre President en la història que pugui presentar un currículum més marejant en quant fitxatges. Sí per triomf s’entengués resultats de negociacions, Florentino seria un Déu, però en futbol les negociacions de fitxatges són una petita part el món. En futbol el que compta són els títols i la manera de guanyar-los.

Florentino ha estat el guanyador de l’Operació Personatge de l’Any del 2009, i ni la casualitat hagués pogut ser més majestuosa per escollir el dia en què se’l nomena Personatge de l’Any, ja que ahir el súper-projecte de Florentino en bàsquet va caure humiliat a Vistalegre per 22 punts per un Barça descomunal, per un Barça grandiós. Per un Barça que, amb la columna espinal feta a casa i liderats per un Ricky increïble, és capaç d’assecar els Galàctics del bàsquet amb un joc espectacular.

Per la cara que li va quedar al President del Reial Madrid a la llotja al presenciar “en vivo y en directo” el “chorreo” del Barça al seu Madrid de Messina, Florentino és el Personatge de l’Any 2009.

BON NADAL!

BON NADAL i BONES FESTES

QUAN SOMRIUS


Ara que la nit s’ha fet mes llarga
Ara que les fulles ballen danses al racó
Ara que els carrers estan de festa
Avui que la fred du tants records

Ara que sobren les paraules
Ara que el vent bufa tan fort
Avui que no fa falta veure’t ni tan sols parlar
per saber que estàs al meu costat.

Es Nadal al meu cor
quan somrius content de veurem
quan la nit es fa més freda
quan t’abraces el meu cos
I les llums de colors
m’il·luminen nit i dia
les encens amb el somriure
quan em parles amb el cor

És el buit que deixes quan t’aixeques
És el buit que es fa a casa quan no hi ha ningú
són petits detalls tot el que em queda
Com queda al jersei un cabell llarg.

Vas dir que mai més tornaries
El temps pacient ha anat passant
Qui havia de dir que avui estaries esperant
que ens trobéssim junts al teu costat.

Es Nadal al teu cor
quan somric content de veure't
Quan la nit es fa més neta
quan m'abraço al teu cos
i les llums de colors
m’il·luminen nit i dia
les encén el teu somriure
quan et parlo amb el cor.

"Gallina de Piel". Catalunya 4.vs.Argentina 2

Ahir al Camp Nou es va veure una engruna del què seriem capaços si poguéssim anar per el món sense el jou espanyol. Ahir Catalunya va ensenyar les seves maneres futbolístiques en un partit que va ser retransmès en directe en més de 50 països del món. Realment espectacular.

El partit la veritat és que va ser apassionant, guanyar a Argentina, tota una campiona del món, i a més a més fer-ho de la manera que es va fer és realment espectacular. Catalunya va donar tota una lliçó a l’albiceleste de com es controla un partit, de com es juga. Catalunya va fer un partit pràcticament perfecte, només tacat per algun error comès per la poca coneixença entre els jugadors que, recordem-ho, aquest cop no es van entrenar ni una sola vegada conjuntament. Amb tot però, ahir Catalunya va jugar amb un joc tècnic, precís, amb un futbol atractiu, de toc, bonic. Una manera de jugar semblant a la que pràctica el millor equip del món, que no per res, manté l’estètica imposada al Barça per l’actual seleccionador nacional, Johan Cruyff. Ahir Catalunya va jugar un futbol “per enamorar”, d’aquell que et dibuixa un somriure als llavis sense saber exactament perquè.

Una de les grans lliçons que podríem treure del partit d’ahir és que ja tocaria anar acabant amb el mite, o més ben dit, mal mite de què els jugadors no estan compromesos. Ahir es va demostrar que els que van saltar al camp estan per les seleccions. Que sis jugadors del Barça saltessin al camp quan havien arribat de la disputa del Mundial de clubs i de l’amistós de Kuwait a les sis de la matinada, demostra la seva voluntat de jugar i de defensar la samarreta del país. O és que algú que ni li va ni li bé la selecció desprès de la setmana frenètica que ha passat es posa a jugar un partit quan podria començar les vacances? No. Si els Puyols, Xavis, Busquets, Valdès o Bojans van jugar ahir és perquè creuen en la selecció.

Amb tot queda un sabor agredolç. El d’ahir era només un partit no oficial. Es tractava d’un partit amistós a l’espera del Torneig de les Nacions, encallat per culpa de la Federació Espanyola, que ja fa massa temps que s’espera. El d’ahir però marca per on podria anar la selecció, una selecció amb uns jugadors de primer nivell on Xavi fa uns recitals per emmarcar, on Bojan es retroba amb la seva versió real, on Puyol i Piqué rendeixen com sempre, amb Verdú es doctora o amb un Sergio Garcia demostrant la classe de jugador que és. El d’ahir va ser un avís del què Catalunya podria fer en un Mundial o una Eurocopa.

Ara cal treballar i treballar per assolir les condicions polítiques perquè el partit d’ahir es repeteixi en una competició oficial. I això, només depèn de nosaltres.

UNA NACIÓ, UNA SELECCIÓ

Som-hi, que és l'últim!, (o això dèiem....)

No tinc per costum tornar a publicar articles que ja he escrit, però avui faré una excepció. El país és indubtable que avança lenta però inexorablement cap a l’exercici de la seva llibertat i això es pot comprovar en diferents àmbits. En deu anys com a país hem avançat molt, moltissim. Amb tot però, hi ha temes que no van amb la rapidesa que voldríem, un d’ells és el del reconeixement oficial de les seleccions.

L’any passat vaig publicar un article que es titulava “Som-hi que és l’últim”, un títol que aquest any és, lamentablement, també de trista actualitat, i posats a dir el mateix, torno a publicar el post de l’any passat.


"Per fi! Per fi s’acaben les costellades, per fi posem punt i final a una època que va començar bé, va seguir millor i que ha acabat malament i esgotada.

Recordo amb una gran emoció el primer partit que la selecció va jugar desprès d’anys i panys de silenci. Va ser el 23 de desembre del 1997 a l’Olímpic de Montjuïc contra la Bulgària de Stoichkov i Penev. Aquell partit el vam empatar amb un gol en pròpia de Quique Álvarez i un altre de Dani, que en aquells temps jugava al Madrid. D’aquell partit recordo que vaig estar fent voleiar una bandereta amb molt d’ímpetu, fet que va provocar que ens haguéssim de canviar de lloc perquè molestava l’home que s’asseia al costat.

Els partits de l’Olímpic eren especials, per allà i van passar la Nigèria de Finidi que mesos abans havia enviat a casa Espanya del Mundial ’98 i que es va endur un espectacular 5-0 amb un Òscar brutal. Va tancar el cicle de Montjuïc Iugoslàvia amb Milosevic al capdavant, un partit que vam guanyar per 1 a 0. Aquest partit serà recordat per la penosa interpretació de l’himne nacional fet que va provocar grans xiulets.

Més enllà de la màgia ambiental que podia produir Montjuïc, màgia també simbòlica, els partits a l’Olímpic es caracteritzaven pels incidents que part del públic provocava. Aquests fet són des de qualsevol òptica condemnables al 100%. Els catalans no ens podem permetre oferir aquests espectacles tan lamentables. En un partit de la selecció no és tolerable que part del públic es comporti com si fóssim al paleolític.

Desprès de Iugoslàvia els partits de la selecció van canviar de lloc, de l’Olímpic al Camp Nou. El Camp Nou però té un petit inconvenient. És molt, molt gran. És cert que l’Olímpic s’havia quedat petit, ja que la mitjana d’espectadors entre el 1997 i el 2001 la podem situar, més o menys, al voltant de les 67.000 persones, però és clar, fins a arribar a les 100.000 del coliseu blaugrana hi havia una eternitat.
Lituània va encetar el nou emplaçament i ho va fer tornant més gelada cap al seu país gràcies a la maneta que es van endur. Aquest és l’únic partit que no he anat de la selecció.
Desprès es va iniciar la tradició de portar equips sud-americans, sobretot per la major facilitat que aquestes seleccions oferien i també per la gran colònia d’aquests països que hi ha a Catalunya. Aquest partit, 1-0 contra Xile, també va ser el primer que es va començar a celebrar al 28 de desembre, talment com si en segons anés.

Ara bé, si d’un partit de la selecció es parla aquest sense cap mena de dubte és el Catalunya-Brasil del 18 de maig del 2002, on el Camp Nou va quedar petit per poder veure la selecció, fet que demostra que la reivindicació és un clam del poble, però que per omplir el camp, per fer vibrar, s’han de fer les coses bé. Contra Brasil es va arribar al màxim que es podia. Difícilment es podria superar amb la mateixa forma un èxit com aquell Catalunya-Brasil, que tot i el resultat, 1-3, no va ser pas una derrota cruel, ja que el combinat nacional va poder lluitar per l’empat.
La imatge del Camp nou ple i vestit del groc i vermell de la senyera sempre m’acompanyarà. El record del camp cantant, animant, fent l’onada, onejant banderes, llançant estels al vent sempre serà amb mi.

A partir d’aquell moment, tot va començar a baixar. Xina i Equador van seguir amb els partits, uns partits que cada vegada enganxaven a menys gent.
Però desprès…. Va tornar Brasil, un Brasil que acabava de ser campió del món, i evidentment va fer valer aquesta condició i es va emportar el partit per 2 a 5. Aquest partit també va ser especial, perquè va ser el primer cop que servidor va haver d’organitzar alguna cosa amb cara i ulls. Amb uns amics de la classe vam organitzar, amb la complicitat d’un professor catalanista de pedra picada, un autocar per anar a veure el matx. Crec que per tenir 16 anys ho vam fer prou bé.
Desprès de Brasil la cosa ja es veia que no anava gaire bé. Contra Argentina el públic no va respondre i contra Costa Rica millor no considerar-lo ni com a partit de la selecció.
Tot va tornar amb el doble enfrontament amb Euskadi, aquests partits ens van mobilitzar, ens van enganxar a tots. Tinc grans records d’aquests dos partits, però en especial al que es va jugar a San Mamés. Aquell partit va ser diferent i sentir l’himne a la Catedral, jugant de visitant va ser una de les coses més boniques que podrien passar en aquests 20 anys que fa que habito a la terra. A més l’empat el va marcar Bojan.

Ara però aquesta formula de les costellades més o menys bones, s’acaba. Contra Colòmbia (en aquest cas Argentina) s’acaba un model que ha permès que Catalunya obris els informatius de mig món amb els partits contra el Brasil i Argentina, però res més.

Ara és el temps de la Copa de les Nacions, ara és hora d’encarar el futur amb ambició.
Però primer que això, avui tots al Camp Nou amb la selecció. "

Una Nació, Una Selecció!

Operació "Personatge de l'Any '09". La Final

L’operació Personatge de l’Any arriba al seu final amb l’enquesta final, on s’haurà d’escollir entre diferents candidats.
Tal i com es pot veure amb els resultats de les enquestes aquest any els lectors que hi han participat han votat amb un elevat sentit de l’humor en les votacions, ja que només d’aquesta manera es pot comprendre com s’ha pogut elegir certs finalistes ja que, si no és el sentit de l’humor, l’única alternativa és una manca de neurones al nivell del Sergio Ramos del Crackòvia.

El primer finalista és Florentino Pérez. Pérez en aquest 2009 el més destacat que ha fet ha sigut gastar-se més de 300 milions d’euros per acabar l’any en segon lloc, realment una gran inversió. Segurament és per això que ha rebut tants vots, per agrair-li que hagi posat emoció a una competició que sinó no hagués tingut massa interès. Gràcies Florentino.

El segon finalista és l’exministra del Partit Popular, Julia Garcia Valdecasas. Valdecasas va ser Personatge de la Setmana degut a la celebració pública del seu ascens, no pas de caràcter professional sinó espiritual. Agrair a l’audiència que se sumi a aquesta celebració premiant-la amb un lloc a la final.

El tercer finalista ha estat Francisco Caamaño, actual ministre de Justícia del Regne d’Espanya, i no és una broma per més que associar justícia amb Espanya pugui semblar un contrasentit. Aquest Personatge de la Setmana va portar certa remor, ja que un lector habitual del bloc –i causant de certa popularitat d’aquest en cercles “ultras” espanyols – va considerar que la frase que tancava l’article era ofensiva. La frase en qüestió, com es pot comprovar era del tot inofensiva… feia així: Caamaño per tant, és un espanyol més. Conseqüentment, no se’n pot esperar gaire.

El quart finalista corresponent al mes d’abril és la plasmació del neo-transfuguisme. Que hi ha un pacte anti-transfuguisme? És igual, canviem d’àmbit institucional i llestos. En fi, que la finalista és Rosa Aguilar que ha passat de ser l’esperança blanca de Izquierda Unida a ser un apèndix del “gobierno regional de Andalucia” del PSOE.

El finalista del mes de maig correspon a aquest tipus de votació a que em referia al principi produïda o per un sentit de l’humor més aviat àcid o per un coeficient intel·lectual inferior al de Sergio Ramos, que ja és dir. El finalista ha resultat ser el guanyador del molt prestigiós festival de Frikivisió, perdó, Eurovisió Alexander Rybak.

Per el mes de juny el lloc a la finalissima se l’ha emportat la “showwomen” – a falta d’adjectius per definir-la – Karmele Marchante. També dedueixo, ja que no puc entrar a la ment dels lectors per saber les raones per les que han votat aquest personatge que no es cansa mai de fer el ridícul, que és precisament a causa d’aquesta característica tan pròpia de la candidata que li han ofert el seu vot, ja que contínuament es veu necessitada de fer-se sentir i/o veure. En tot cas, benvinguda una bona patriota a la final de l’OPA.

Al juliol tal i com es va anunciar degut a que només hi havia un personatge de la setmana els representants passaven directament a la Final. Per tant, el súper-conseller Joan Saura i l’il·lustre Sir Bobby Robson passen a la final directament.

El mes de setembre envia a la final un dels exemples més clars que hi ha d’espoli. Representant el mes de setembre hi ha la “selección española de basquet”. Realment sap greu que un país que va de súper potència hagi d’espoliar no només econòmicament un país que té com a colònia, sinó que a més ho hagi de fer esportivament. Perquè s’ha de començar a parlar clar. Si actualment el Regne d’Espanya pot anar per el món exhibint triomfs esportius és perquè la majoria d’aquests s’han basat en el bon art dels jugadors catalans. Xavi, Puyol, Gasol, Navarro, Masoliver, Borregan, Tomàs, Cañellas, Freixa, Pedrosa…. I així sense parar de comptar. En fi, que una vegada més els lectors han exercit el seu vot amb autèntic sentit patriòtic demostrant que estan farts d’aquest espoli.

El següent finalista és el gran Capità. El capità del millor club del món, i no perquè a mi em vingui de gust dir-ho, sinó perquè ho és. Així que Carles Puyol és el finalista del mes d’octubre.

Per el mes de novembre qui passa a la final és la presidenta de la Cambra de Representants dels Estats Units que amb l’aprovació de la llei per la reforma sanitària va ajudar a acomplir una de les grans batalles del Partit Demòcrata als EUA.

L’últim candidat, tal i com passa al juliol i a l’agost, és Víctor Jara ja que no hi havia més personatges de la setmana.

Fins aquí els finalistes i candidats a Personatge de l’Any 2009, una votació que de moment està transitant molt per la línia d’un gran sentit de l’humor. Veurem si continua així, la paraula ara és vostra.

Barça: "Sereu ETERNS"

Històric, màgic, èpic, espectacular i així fins a esgotar els adjectius per poder descriure el que ahir va arrodonir el Barça.
Ahir el Barça va fer història, una història immensa, una història que quedarà, ara ja sí, gravada per els segles dels segles. De triplets el Barça era el cinquè equip que ho aconseguia, però amb el títol d’ahir, el Barça és el primer equip que en un any guanya els sis títols possibles.
Ahir el Barça va fer història.

Més enllà de l’impressionant triomf d’ahir en què es va haver de lluitar en contra d’un àrbitre que va demostrar la indignitat de la FIFA de premiar a un col·legiat que hauria de ser inhabilitat per xiular fins i tot partits de solters contra casats degut a la seva falta de neurones, el Barça va tornar a oferir un bon joc i sobretot una gran cohesió d’equip. Veure els jugadors, el cos tècnic, els assistents… tots, tots junts al centre del camp en una sardana de “gallina de piel” saltant amb la copa al punt central del camp, és sens dubte una de les imatges d’aquest 2009, una imatge que resumeix el que és avui per avui el Barça, un equip, un conjunt, una unió de jugadors espectaculars que estan units per una sèrie d’objectius i de valors.

Perquè un dels grans triomfs del Barça és tot allò que transmet quan juga, quan parla. El Barça parla al camp i ho fa amb humilitat, ho fa amb majestuositat, ho fa sabent-se el millor però sense desprestigiar al rival. El Barça és el més gran dels humils alhora que és el més gran dels guanyadors. El Barça tot i guanyar-ho tot, absolutament tot, ha estat capaç de no donar una imatge de prepotència, de supèrbia, de galàctic. El Barça en tot moment dóna una imatge d’equip, d’equip increïble, però al cap i a la fi d’equip. I aquest és un altre dels triomfs del Barça. Ningú, a part dels que avorreixen el futbol, pot no agradar-li el Barça.

El Barça actualment és l’equip que tots voldrien ser, perquè és un equip creat des de casa, un equip en què la base són els jugadors formats a les categories inferiors, un equip en què en totes les finals ha acabat jugant amb vuit jugadors formats al planter i amb uns cinc catalans a la gespa. El Barça és un equip format des de baix, que tot i fitxar grans estrelles com per exemple Ibrahimovic, es nodreix de la seva pròpia feina a la pedrera. Valdès, Puyol, Piqué, Xavi, Iniesta, Perdo, Bojan, Jeffren i per sobre de tots ells, el millor jugador del món, Leo Messi. Nou jugadors formats al planter que han participat en el triomf del Mundial de Clubs, nou jugadors que són la representació perfecte del què és el Barça: una combinació del talent de la Masia amb la millor màgia de fora. Ibrahimovic, Touré, Henry, Abidal, Keita, Alves… i la resta de jugadors que fan d’aquest equip el millor club del món.

Però tot gran equip necessita un gran líder. El líder d’aquest equip no és altre que Josep Guardiola, el noi de Santpedor.
Guardiola que fa 18 mesos acabava de pujar el Barça Atlètic de tercera a Segona B, s’acaba de coronar com el tècnic que ha fet possible que el Barça aconsegueixi quelcom que mai cap altre club havia fet mai: guanyar sis títols de sis. Guanyar-ho tot.
Guardiola per sempre més serà l’entrenador que va donar al Barça la dimensió que mereixia per tota la història acumulada. Que el Barça era gran ho sabíem, però ara ho sap tothom. El Barça ha fet història. I com va dir ahir Guardiola als jugadors durant la xerrada prèvia a la prorroga: Si perdeu continuareu sent els millors del món; però si guanyeu sereu eterns.

Doncs això, ETERNS.

L'Opció Independentista

Diumenge 13 de desembre milers i milers de catalans i catalanes estaven cridats a les urnes per tal d’expressar la seva opinió respecte si creien que Catalunya s’havia de constituir en un estat independent integrat al si de la Unió Europea.
Els resultats que es van donar mostren una clara visió d’aquesta opinió. El 97% dels vots van anar per el SÍ, fet incontestable i remarcable. Incontestable perquè les urnes diuen el que diuen, i remarcable perquè ara ja ningú podrà dir que l’independentisme és una minoria. És cert que la participació no va passar del 30%, cert, però cal tenir en compte que aquest referèndum era simbòlic i que estava organitzat per la societat civil sense el suport de les institucions amb els condicionants de manca de recursos que comporta en quant a campanya, recursos….

Els referèndums de diumenge no fan més que posar de manifest que l’opció independentista, l’opció de la defensa d’un estat propi per a Catalunya és vàlida i que cada cop compta amb més i més suport. Qui s’havia d’imaginar fa sis anys que al 2009 votaríem en un referèndum per la independència? Qui s’havia d’imaginar que el debat sobre la independència seria un tema central en l’àmbit polític i social al nostre país, quan fa tant sols uns anys se’ns titllava de “marginals”?. La veritat és que no és gens menyspreable l’evolució que ha fet el poble català en pocs anys. En els últims anys Catalunya ha passat a tota mena d’estats. Al 2005 el Parlament de Catalunya va aprovar amb el 90% dels vots un estatut que significava un salt endavant molt important en quant a les aspiracions nacionals, socials i econòmiques del país. Aquell estatut que propugnava una relació federal amb Espanya, però, va quedar retallat i esmicolat en el seu pas a Madrid. Espanya no va voler un estatut federal. Perquè ja ho diuen, per federar-se es necessiten dues parts perquè un no es federa amb un mateix. I per el que sembla Espanya no es vol federar amb Catalunya. En totes les enquestes d’opinió l’opció federal rep, encara, bastants suports per part de la població. El que caldria en aquest cas és que els defensors d’aquesta opció expliquessin com pensen reformar la constitució espanyola per fer-la federal, i sobretot, amb qui pensen fer-ho. Amb qui els federalistes reformaran la constitució? Saben que el procés de reforma de la Constitució espanyola és molt complex i que es necessiten majories qualificades, és a dir, el PP és imprescindible per canviar la Constitució. Els federalistes volen canviar la Constitució espanyola amb el PP?

L’opció federalista està esgotada. El federalisme es va posar a prova amb l’estatut del Parlament de Catalunya i ha fracassat perquè Espanya no està preparada per una concepció política tan complicada. Davant la impossibilitat de la via federal, doncs, perquè Catalunya avanci només hi ha una opció. La opció independentista. Una opció que només depèn de la voltant dels ciutadans de Catalunya de dotar-se d’un estat propi. L’opció de la independència és l’opció pragmàtica, és l’opció realista en els temps actuals, ja que l’alternativa és seguir igual i lluitar dia si dia també per un respecte que sembla que Espanya ja ha oblidat.
Els referèndums del diumenge 13 són el primer pas en el camí de la independència, un camí la llargada del qual, només depèn de nosaltres.

Operació "Personatge de l'Any '09"

Durant tots els diumenges des de què es va iniciar aquest bloc s’ha anat publicant setmana rere setmana un post diferent, allunyat de l’estricta actualitat. Durant els diumenges tal i com vaig escriure en el llunyà 3 de febrer del 2008 "A partir d’avui cada diumenge no escriuré un post normal. A partir d’avui als diumenges escriuré sobre un personatge que durant la setmana hagi estat protagonista en algun sentit, ja sigui pel que ha dit, pel que ha fet, pel que li han dit…."

En el post de tancament de la setmana he intentat parlar de tot tipus de personatges, no només polítics, ja que l’actualitat, per contra del que de vegades pensem, es compon de moltes cares i molts personatges. La vida, i l’actualitat, en definitiva són polièdriques.

Així per la secció " el personatge de la setmana" hi ha desfilat molta gent, des del primer de l’any 2009, Juan José Ibarretxe, passant per Víctor Jara i Pep Guardiola, fins a Alexandr Rybak.
En els mesos de Juliol, Agost i Desembre només hi ha hagut un personatge de la setmana, per tant aquests passaran directament a l’enquesta final.

Ara que s’arriba el final d’any apareixen arreu tot de rankings sobre quina ha estat la frase de l’any, quina ha estat la imatge… en fi tot d’enquestes que intenten fer un petit resum dels últims 365 dies, i des d’aquest bloc no es vol ser menys, és per això que a partir d’avui es busca el personatge de l’any.

La veritat és que aquesta tasca és realment complicada, o no, però no la vull fer solament jo. És per aquest motiu que s’han posat en marxa onze enquestes perquè escolliu el personatge de cada mes, i un cop es tinguin els finalistes, hi haurà la gran enquesta final, la que determinarà qui és el personatge de l’any.

Així doncs, comença "Operació Personatge de l’Any".

Les Consultes. El Dia Desprès

Ja està. El 13-D ja ha passat. Més de 200.000 persones van participar en les diferents consultes populars per la Independència, fet que significa un 30% del cens. D’aquest 30% però, el 97 ha votat a favor de la llibertat de Catalunya.
Les dades varien depèn dels llocs en què s’ha celebrat la votació, doncs per exemple a Osona s’ha superat el 40% de participació i en canvi a Vilanova no ha passat del 16%. A Vilafranca concretament va ser del 23% amb un 94% de vots afirmatius.

Avui, el dia desprès, les opinions corrien a cor que vols en diversos sentits. Uns que deien que havia estat un fracàs i que l’independentisme havia tocat fons; i uns altres que defensaven tot el contrari, que havia estat un èxit rotund i total i que “Catalunya ha votat independència”.
Bé, sincerament crec que ni una cosa ni l’altra.

Per una banda cal ser conscients que és cert que hi ha hagut una participació, diguem-ne, no alta. No es pot dir que un 30% sigui una participació òptima, amb tot caldria recordar però, que en la majoria de casos hi ha hagut més vots SÍ a la independència que a l’estatut o a la constitució europea, tal i com va passar a Arenys de Munt als setembre.

La de la participació és el punt agredolç de la jornada de diumenge, perquè les altres cares del dia són positives.
Una altra consideració a fer és el que ha suposat a nivell psicològic aquestes consultes. Les consultes tenen l’efecte de generar un procés alliberador ciutadà difícilment igualable per cap campanya institucional de participació. M’explico: les consultes han fet possible que el gest de votar en un referèndum d’independència hagi deixat de ser fruit de somnis utòpics per passar al terreny real, i per tant, l’opció ha passat a ser contemplada com a possible i creïble.

En segon lloc les consultes han exemplificat que realment hi ha una massa social que demanda la necessitat de la independència. Es pot dir que un 30% pot ser o no suficient o no etc… però el que és innegable és que una gran massa de la societat cada cop veu com a única via per augmentar l’autogovern, la sobirania i la qualitat de vida la via de la independència. I això és impossible negar-ho.

També s’hauria de constatar que el civisme en què tot es va desenvolupar, no hi va haver cap tipus d’incidents a enlloc. Per tant, l’argument fraudulós d’aquells que no volen la independència de què un referèndum vinculant dividiria la societat i l’encaminaria cap a un cicle de conflictivitat social cau per el seu propi pes. Catalunya no és Angola, i aquí la gent és cívica i es respecta l’opinió de tothom.
Lligat aquesta última observació, remarcar molt positivament que el vot negatiu ha crescut en relació a Arenys. És important que els partidaris del NO participin i donin la seva opinió, ja que Catalunya i el seu futur és cosa de tots, no només dels que la volen lliure.

En resum, que les consultes del diumenge hauran significat un pas més cap a l’objectiu de celebrar un referèndum vinculant per la independència, a ser possible la pròxima legislatura. Les consultes són un primer pas que ha permès despenalitzar l’acció de votar, fent-la possible, real, i aquest és el gran triomf.

10 Raons per dir SÍ

Per si encara hi ha algú que dubta sobre què ha de votar demà:

10 raons per dir SÍ a la Independència

1. Per què no?
És hora que els unionistes diguin en què i per què és millor per Catalunya dependre d'Espanya. No s'ha inventat res millor per a un poble que tenir un Estat propi independent, cap poble torna enrera i dissol el seu Estat per integrar-se com a minoria a un altre Estat: no ho fan els espanyols, els anglesos, els eslovens...Per què el que és bo per ells no ho ha de ser per nosaltres?

2. Normalitat nacional
Tota comunitat nacional aprofita millor les seves oportunitats disposant d'un Estat propi. Aquesta necessitat s'intensifica en una era de globalització on les estructures d’Estat permeten adaptar la nació millor a les necessitats per tal d’aprofitar les diferents oportunitats i fer front als reptes que la globalització ens depara. Una comunitat nacional no pot perviure sense un Estat propi, i menys sota un Estat que li vagi a la contra.

3. Plena capacitat de decisió
La plena capacitat de decisió passa per exercir el dret a decidir dels catalans, que es fonamenta en les conviccions i en les creences més genuïnament democràtiques. El dret a decidir d’un poble és l’exercici de la democràcia en estat pur. La sobirania s'exerceix o l'exerceixen altres per a tu, i per tant, és excloent i no compartida. Catalunya és una nació que té el dret democràtic a decidir allò que més ens convé com a poble amb la meitat més un de suports favorables, a triar independència o dependència.

4. Progrés social
L’única forma de garantir el progrés social d’una comunitat nacional és decidint sobre els propis recursos i les pròpies polítiques. Als catalans, la situació de dependència d’un Estat que ens és contrari i la manca d’un Estat propi, ens està conduint a la decadència econòmica, social i moral, i a la impossibilitat de desenvolupar polítiques competitives i de benestar imprescindibles per cohesionar la societat. Les condicions són pèssimes per assumir les oportunitats de la globalització i la competència en els mercats europeu i mundial, el progrés científic i tecnològic, la societat del coneixement o la nova immigració.

5. Infrastructures capdavanteres i serveis de qualitat
La via autonomista es troba esgotada, perquè el problema essencial dels dèficits que pateix la nació rau en la política de discriminació econòmica, cultural i social contra Catalunya que sistemàticament exerceix l’Estat espanyol, tot escanyant la societat catalana i detraient-li any rere any més d’un 10% del PIB, més de 19.000 milions d’euros que cada any van a Espanya i no tornen. Aquest fet ha provocat una situació insostenible en el terreny de les infrastructures estratègiques i logístiques de la nació que han conduït a la seva saturació. La situació de dependència ens empeny cap a l'empobriment i la mediocritat.

6. Per dignitat.
Cap nació independent vol perdre el seu Estat, no decidir per si mateixa, no ser visible i reconeguda internacionalment, no defensar els seus interessos i la seva llengua i cultura, no tractar amb les altres nacions d'igual a igual. Ningú vol ajupir-se i obeir.
És la dignitat, estúpid!

7. O tens Estat o no tens res.
Tots els projectes catalans s'estronquen per manca d'Estat propi: ni seleccions esportives, ni ministres defensant els nostres interessos a la UE, ni llengua reconeguda i oficial, ni infrastructures al nostre servei i connectades amb Europa (ports, aeroports, ferrocarrils, TGV, electricitat, aigua, etc.), ni polítiques de benestar, ni suport a les empreses. Si som independents i volem, podem; si som dependents, ni volent podem.

8. Pervivència de la cultura i la llengua pròpies
La cultura i la llengua catalanes són dos elements fonamentals de la identitat de Catalunya i que, per tant, donen raó de ser al nostre discurs sobre qui som i què volem ser en el futur. En aquest sentit, tota acció de cultura a Catalunya ha de tenir el reconeixement de pertinença al marc cultural català. Tanmateix, és innegable que amb un Estat que ens va a la contra, que ha intentat i intenta destruir i menystenir la cultura i la llengua catalanes, difícilment aquestes podran perviure en el mig i llarg terminis. La coexistència de diferents realitats nacionals i culturals en un mateix espai públic, com ara un mateix Estat, únicament és viable si cada comunitat nacional és capaç de governar-se en peu d’igualtat amb les altres comunitats nacionals del mateix Estat. La impossibilitat de construir per a Espanya un Estat Confederal ens aboca inexorablement a la partició de les diferents comunitats nacionals.

9. Representació a la Unió Europea
La presència de les institucions de Catalunya a la Unió Europea es redueix al Comitè de les Regions, que és un òrgan consultiu que emet dictàmens, on hi és representat el Govern de Catalunya conjuntament amb centenars d'Ajuntaments i òrgans executius de regions administratives, així com estructures informals a l'entorn de la Conferència de Parlaments Nacionals de la UE (COSAC). És irrefutable que la Unió Europea és una unió d'Estats, la naturalesa de la qual no mutarà per tal d'incorporar-hi amb veu i vot estructures que no siguin aquelles que la varen fundar el 1957: els Estats. Per tant, si Catalunya, amb un Estat com l'espanyol que li va a la contra, vol defensar i representar els seus interessos en el si de la Unió, l'única via per fer-ho és mitjançant un Estat propi.

10. Participació en els organismes internacionals
La participació de Catalunya en organismes internacionals del sistema de l'Organització de les Nacions Unides únicament pot produir-se a través d'una estructura d'Estat. Amb un Estat que li va a la contra com és ara Espanya, Catalunya no té veu ni vot en cap d'aquests organismes. Fins i tot, l'eventual possibilitat que Catalunya participi en una organització internacional de caràcter cultural com la UNESCO s'ha vist plantejada en nombroses ocasions, però mai amb resultats concrets. D'altra banda, els intents fallits de l'esport català en les seves diferents modalitats de participar en competicions oficials internacionals ha estat sistemàticament boicotejat per les associacions espanyoles de l'esport en les seves diferents modalitats. L'única manera per a Catalunya de ser-hi present és mitjançant un Estat que no li vagi a la contra. Només serà possible amb un estat propi.

13-D: SÍ A LA INDEPENDÈNCIA

Més informació al web del Cercle d'Estudis Sobiranistes

13-D: VOTA!

Diumenge s’ha de votar. Diumenge s’ha de participar.
Diumenge s’ha de sortir al carrer i expressar l’opinió de cadascú en relació a la pregunta de les consultes: “Està vostè d’acord en què la nació catalana esdevingui un estat independent, democràtic, social i de dret integrat a la Unió Europea?”.
Diumenge s’ha de votar. Diumenge s’ha de participar.

Diumenge s’ha de votar. Cadascú tindrà la seva motivació, però cal anar a votar. N’hi ha que ho faran perquè ho veuen un exercici interessant de democràcia directe; uns altres votaran perquè volen que Catalunya sigui un estat independent, i uns altres votaran perquè volen que Catalunya continuï sent una Comunitat Autònoma del Regne d’Espanya. Diumenge s’ha de votar.

De raons per participar en les consultes n’hi ha molts, i segurament, com he dit, cadascú tindrà el seu, aquell element que els farà sortir amb més força que mai al carrer per anar a votar. Insistir però amb una idea: diumenge s’ha de votar.

Diumenge s’ha de votar perquè el dret a decidir és un dret inalienable a qualsevol comunitat política tal com té reconegut l’ ONU i, com a tal, és un principi bàsic per a tot ciutadà per expressar-se.

Perquè la democràcia espanyola és una democràcia de baixa qualitat. La seva Constitució limita les aspiracions nacionals dels pobles que configuren actualment l’estat espanyol, impossibilitant que la ciutadania pugui expressar-se lliurement sobre totes les qüestions que puguin interessar-los.

Perquè l’actual configuració d’Europa no es basa en una foto fixa, i en els darrers 20 anys 15 nacions a Europa han pogut constituir-se en un estat per voluntat dels seus ciutadans, i a més han estat reconeguts per la Unió Europea.

Perquè en expressió democràtica – i això en democràcia es fa a través de les urnes -, els ciutadans i ciutadanes de Catalunya han de poder expressar quina és la vinculació que volen amb l’estat espanyol, perquè en la configuració actual els ciutadans mai han estat preguntats sobre aquesta qüestió.

Perquè és determinant saber si volem que els nostres recursos puguin ser invertits en la millora de les prestacions socials per els seus ciutadans o en les infrastructures necessàries que ens calen per ser un país competitiu a Europa. O potser volem que ens segueixin administrant des de Madrid?

Diumenge s'ha de votar.

L'Àrbitre del Poble

Queden ja pocs dies per el 13, pocs dies perquè el poder del poble que, desafiant la legalitat opressora, sortirà als carrers i acudirà davant de l’àrbitre suprem per tal de mostrar la seva opinió. El poble sap qui és el seu àrbitre suprem, i no és en cap cas com defensa José Bono un Tribunal Constitucional viciat i il·legítim, no. L’àrbitre suprem del poble és l’urna, l’urna que recull la voluntat dels ciutadans que lliurement hi introduiran la papereta amb el seu vot.

Queden doncs pocs dies per tal d’acabar de convèncer a la gent de què han d’exercir el seu dret a vot. Un referèndum es convoca per guanyar, cert, però no ho és menys que el que es busca en un referèndum, i més en aquest sorgit des de la societat, és que la població dels diferents municipis on es realitzarà la consulta votin en massa. Es pot votar SÍ, NO o en Blanc. L’important és votar. Votar. I això és el que fa por. A Espanya tenen por de què la gent participi, de què la gent voti. Tenen por de veure cues de gent per votar. Tenen por de veure urnes plenes de vots. Tenen por del poble. Com va dir en Vicent Partal a l’Acte Central de la campanya a Vilafranca, el poder d’una papereta és increïble.

Queden pocs dies i s’han d’aprofitar. Cal que entre tots es faci l’últim esforç per tal de mobilitzar amics, coneguts, saludats i familiars. Cal que com més ciutadans vagin a votar millor. Hem de fer possible que independentment del què cadascú pensi, vagi a votar. L’èxit de la consulta serà la participació. Per tant cal que els que pensin votar que SÍ vagin tots a votar; per tant cal que els que pensin que NO vagin a votar. Cal que tothom vagi a votar.

En aquesta campanya s’ha pogut observar com des dels diferents blocs d’opinió s’actuava de maneres molt diverses.
Els que defensen el Sí, òbviament, han fet campanya per aquesta opció, una campanya que s’ha pogut observar amb cartells als carrers, actes multitudinaris, parades als mercats…. En definitiva, que els del SÍ han actuat amb la més absoluta normalitat en aquesta campanya com si es tractés d’uns comicis electorals més.
En canvi els del NO, no han actuat d’aquesta forma. Els del NO han preferit inhibir-se, desaparèixer del mapa. No han sortit pas enlloc, talment com si no hi hagués qui defensa el NO. Greu error, ja que aquesta estratègia només els resultarà positiva sí les consultes no passen del 10% de participació, perquè si tenen èxit, la seva inhibició els pot sortir cara. Quan em refereixo al bloc del No, evidentment, m’estic referint al PSC-PSOE i al PP. Cap dels dos partits espanyols han fet campanya pública per defensar la seva posició.

Ni PP ni PSOE han fet campanya per el No, això no vol dir però que els sectors unionistes radicals no facin campanya o que s’inhibeixin de la consulta. Només com a anècdota, però que pot servir, des de fa una setmana en el bloc hi ha una enquesta que pregunta la mateixa qüestió que es votarà el diumenge 13. Doncs ahir en el fòrum del diario MARCA va aparèixer aquest comentari: “Necesito que entreis en el blog de este independentista catalán. En la columna izquierda de su blog, debajo del segundo cartel amarillo, tenéis que votar NO a la encuesta de los referendums estos de independencia de cataluña. gracias por vuestra colaboración, hala madrid y viva españa !! poned en el google "pere sàbat" y allí veréis su link. (si usáis modzilla y explorer podéis votar 2 veces)”.

A arrel d’aquest comentari l’enquesta va registrar de cop pràcticament 300 vots que van anar a parar al NO. Amb això vull dir que hi ha gent que tot i la consigna de no votar, votarà que NO, fet que serà una gran notícia. Com ja he dit l’èxit de les consultes serà la participació més que no pas el resultat del SÍ. És millor perdre una consulta per poc amb una gran participació, que no pas treure el 98% de Si’s amb només el 5% de participació.

La participació serà el quid de la qüestió de l’èxit de les consultes. Per tant tots a votar. L’àrbitre del poble ens espera.

Personatge de la setmana: Víctor Jara

Victor Jara va néixer a San Ignacio a Xile l’any 1932 i va morir assassinat per el feixisme el 16 de setembre l’any 1973.
Jara fill d’una família de camperols sempre va estar relacionat amb la música, gràcies a la seva mare. Victor Jara va començar a estudiar interpretació i art als 21 anys desprès de fer el servei militar, i no va ser fins sis anys desprès que va composar les primeres cançons. Jara va treballar en televisió, en el departament de Comunicacions de la Universitat Tècnica de l’Estat, a més de director artístic ja dons en teatre, musicals….

Víctor Jara des de sempre va ser un cantautor compromès. Víctor Jara va participar en diversos moviments socials a favor de la justícia, i ho feia de la millor manera que ell sabia: cantant.
Jara va participar activament en diverses campanyes electorals de Unidad Popular, del President Salvador Allende. Precisament el govern d’Allende el va nomenar ambaixador cultural de Xile.

Jara era una de les veus populars del govern socialista d’Allende. Quan l’11 de setembre de 1973 el general Augusto Pinochet va perpetrar el cop d’estat, un dels detinguts va ser Víctor Jara.
Jara juntament amb nombrosos professors i estudiants de la UTE van ser portats a l’Estadi de Xile. Allà Jara va ser torturat durant cinc dies, i finalment el dia 16, va ser afusellat per més que quaranta bales. Avui aquell estadi es diu “Estadio Víctor Jara”.

Desprès de més de 30 anys d’aquell assassinat Víctor Jara ha sigut enterrat. Han hagut de passar 36 anys perquè Jara pogués descansar en pau.

Jara va ser assassinat per la barbàrie feixista, aquella que per la força revocava la voluntat del poble expressada a les urnes, talment com certes situacions fan pensar en l’actualitat. Jara era una de les veus del poble i les seves cançons himnes de justícia i unitat.

El derecho de vivir en paz

El derecho de vivir
poeta Ho Chi Minh,
que golpea de Vietnam
a toda la humanidad.
Ningún cañón borrará
el surco de tu arrozal.
El derecho de vivir en paz.

Indochina es el lugar
mas allá del ancho mar,
donde revientan la flor
con genocidio y napalm.
La luna es una explosión
que funde todo el clamor.
El derecho de vivir en paz.

Tío Ho, nuestra canción
es fuego de puro amor,
es palomo palomar
olivo de olivar.
Es el canto universal
cadena que hará triunfar,
el derecho de vivir en paz.

La Dignitat del Penedès

Editorial conjunta de 7 diaris i setmanaris de la futura Vegueria Penedès.

La Dignitat del Penedès

El Penedès és una unitat històrica i territorial de la qual formen part la majoria de viles i ciutats integrades en les actuals comarques de l’Anoia, l’Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf. Aquesta realitat es manté avui vigent, forma part de la seva identitat i és un actiu de futur. El Penedès vol gaudir de ple reconeixement en tot allò que afecti l’ordenació territorial de Catalunya esdevenint àmbit de planificació, vegueria i circumscripció pròpia si hi ha una nova llei electoral.

Durant els cinc anys de la llarga marxa de la campanya de la Plataforma per una Vegueria pròpia, la resposta de la societat ha estat notable i molt participativa. S’ha comptat amb l’adhesió de ciutadans individuals, entitats, associacions i d’empreses. Hi han donat el seu suport 63 dels 73 ajuntaments possibles, que representen el 90% de la població, així com els quatre consells comarcals. S’ha comptat també amb l’adhesió formal dels partits ERC, UDC, CDC, amb el suport del PP, Ciutadans i ICV, d’un bon nombre d’electes locals del PSC, així com de l’organització i dels membres de la CUP, de la FIC i de candidatures independents. Tot això ha cristal·litzat, en l’àmbit polític, en dos acords parlamentaris (2006 i 2007) que encomanaven al Govern la creació de l’Àmbit, com a pas previ a l’organització territorial definitiva. Els mitjans de comunicació del Penedès hem anat seguint aquest moviment, n’hem informat i l’hem considerat una reivindicació justa i legítima del territori. El terme “vegueria” ja forma part avui del vocabulari penedesenc.

Malgrat aquest sentiment majoritari, al Penedès se li nega la possibilitat de ser. El desplegament dels Plans Territorial Parcials impulsats pel Govern han anat confirmant, de fet, l’esquarterament del territori. L’Anoia s’adscriu a la Catalunya Central, tot i el rebuig institucional i popular de formar-ne part; el Pla Territorial de l’Àrea Metropolitana, que afecta l’Alt Penedès i el Garraf, ignora el Pla Director de l’Alt Penedès, consensuat per tots els grups polítics, planifica el territori atenent la veu i les necessitats de la metròpoli, el malmet i el desfigura. Per al Baix Penedès, situat en l’àmbit del Camp de Tarragona, la situació no és gaire més falaguera. No s’han escoltat les al·legacions que exigeixen canvis i el previ reconeixement de l’Àmbit, amb les quatre comarques unides. El calendari previst n’allarga la creació, aprovada el 5.12.07, fins més enllà del desembre de 2010, a la següent legislatura, quan el Penedès ja tindrà corroborada per la via pràctica la seva desmembració amb tres plans que no han tingut en compte la voluntat expressada per institucions i ciutadania.

Per tot plegat, volem fer extensiu al nostre Penedès, part viva de Catalunya, el mateix clam per la dignitat del territori en el context d’un país que té l’Estatut ajornat i amenaçat. El sentiment de pertinença ens porta, amb aquesta declaració, a donar suport a qualsevol iniciativa, incloses les proposicions de llei presentades al ple del Parlament, que permeti que el Penedès, dins el concert democràtic de Catalunya, tingui reconeguda d’una vegada, i dins l’actual legislatura, l’entitat que li atorguen clarament la voluntat democràtica i els acords parlamentaris, una entitat que en cap cas ha de suposar, contràriament al que des d’alguns sectors es vol fer creure, una disminució dels recursos públics destinats als ciutadans i ciutadanes d’aquest territori.

Contra el Derrotisme

Diumenge passat el president de Convergència i Unió concedia una entrevista al diari EL PAIS, una entrevista de la qual el titular era una clara consigna de com actuarà CiU d’ara endavant. Mas va afirmar que no volia fer un referèndum perquè “segons les dades” de CiU guanyaria el NO de manera clara i per tant no resultava convenient preguntar als ciutadans quina és la seva opinió.

Mas en aquella entrevista va deixar clar que ell ja ha renunciat. Mas va deixar ben clar que ja no lluitarà, considerant que hi hagi lluitat mai, per aconseguir un estat independent. Mas prefereix acomodar-se, mirar des de la finestra del seu somiat despatx de la Generalitat un paisatge no canviant i quiet, un paisatge que ell no farà res perquè canviï. Mas vol la Catalunya immòbil i dual.

Mas abans de lluitar prefereix viure de genolls, també suposant que no li estigui bé la situació actual. Mas abans de fins i tot equivocar-se en l’estratègia de com arribar a la independència ja hi renuncia. Hi renuncia perquè, segons les dades secretes de CiU, en un hipotètic referèndum el No guanyaria de molt i es demostraria que “Catalunya vol ser espanyola”.
Aquí ens hauríem de preguntar, i el senyor Mas el primer, què fa CiU i el seu president per evitar que “Catalunya demostri que vol ser espanyola”. Si CiU té unes dades en què el No guanyaria de molt, té dues opcions. La primera és treballar i treballar perquè el Sí creixi; la segona és acceptar les dades per bones i renunciar a l‘estat propi. Sembla que per les declaracions d’Artur Mas, han elegit la segona opció.

No deixa de ser curiós que tan sols quatre dies desprès de l’entrevista a EL PAIS on Mas es donava per derrotat, aparegués una macroenquesta de la Universitat Oberta de Catalunya en què s’afirmava que el 50’3% de la població de Catalunya votaria a favor d’un referèndum d’independència.
No només el No no guanya, sinó que el Sí passa del 50%!

L’enquesta, com totes les enquestes, s’han d’agafar amb pinces, amb tot és inevitable pensar que alguna cosa s’està movent, que alguna remor s’està aproximant i que quelcom passarà. Que per primera vegada surti que el Sí guanyaria un referèndum per la independència és d’una transcendència històrica. No es tracta de mitificar l’enquesta, però sí el missatge. Les enquestes no mostren una fotografia perfecte de la realitat, cert, però marquen tendències i la tendència d’aquesta enquesta és que el Sí creix, creix i creix i que ja és majoria.

Ara el que cal és que deixem de banda d’una vegada per totes els derrotats, els que ja han decidit que no podrem, els que ja s’han convençut que perdrem, els que ja s’han abandonat. Ara el que cal és agafar l’esperit del lluitador incansable, d’aquell que no es cansa, del tossut, del persistent, del que no abandona, del valent.

La independència només depèn dels catalans, de la nostra voluntat de ser lliures i de decidir. Si volem, podrem. Així de senzill.