L’efervescència política que ha viscut l’anomenat sector de l’independentisme durant els últims set anys i sobretot la seva línia ascendent pot fer semblar que l’aconsecussió de l’estació final que aquest propugna és a tocar. Independents al 6 de gener del 2011 com a regal de Reis.
Que l’independentisme ha crescut molt és una evidència que ni La Vanguardia pot amagar per més que vulgui. Però d’aquí a afirmar, com algú ha fet, que Catalunya pot ser independent l’any que ve hi ha un pas.
Convindria pel bé de tots plegats que el voler no ens fes perdre la raó. No conec ningú que es declari independentista que vulgui esperar a ser un estat lliure, però aquesta voluntat no és excloent en saber entendre que un procés d’alliberament nacional és complicat, llarg i complex. Qui no ho vulgui entendre juga més a favor dels que volen mantenir l’estabilitat actual que no dels que volen la llibertat. L’independentisme corre el risc de patir un estat d’infantilisme permanent, és a dir, voler allò que es vol ara. Immediatament. Sense espera, com aquell nen que vol un caramel i s’enfada, crida i plora davant dels pares perquè no li volen donar.
Que el procés sigui llarg, complex i complicat però no significa adormir el somni. No seurem al Consell de Ministres de la UE l’any que ve, i tampoc d’aquí a dos. Però això no vol dir que no hi seurem mai. Aquells que prediquen avui si però demà no i l’altre un no ho sé en relació a iniciar el camí cap a l’estat propi tampoc no és que aportin massa. La indefinició permanent només aporta complexes, desorientació i el dubte fonamentat de què es pensa realment. Anar per aquest camí només pot significar un foc d’encenalls. Flamarada de dos dies, aigua a dojo durant quatre anys.
Els del ja i els del potser sí potser no, són dos dels pals del pensament, un pensament que només podrà ser real, creïble i realitzar-se quan es prengui seriosament i es posin els passos a seguir per aconseguir-ho.
L’independentisme té tres vies, els impacients capaços de cremar el procés, els autoindefinits que depenen del dia diran que sí o que no, i els que són conscients de que aquesta partida és llarga i que caldrà esforç, treball i sacrificis per arribar-hi.
La suma de tots tres és el que ens farà aconseguir el somni, perquè totes tres vies són necessàries, però només s’hi arribarà sí els del tercer pal són prou forts i majoritaris dins el moviment.
Que l’independentisme ha crescut molt és una evidència que ni La Vanguardia pot amagar per més que vulgui. Però d’aquí a afirmar, com algú ha fet, que Catalunya pot ser independent l’any que ve hi ha un pas.
Convindria pel bé de tots plegats que el voler no ens fes perdre la raó. No conec ningú que es declari independentista que vulgui esperar a ser un estat lliure, però aquesta voluntat no és excloent en saber entendre que un procés d’alliberament nacional és complicat, llarg i complex. Qui no ho vulgui entendre juga més a favor dels que volen mantenir l’estabilitat actual que no dels que volen la llibertat. L’independentisme corre el risc de patir un estat d’infantilisme permanent, és a dir, voler allò que es vol ara. Immediatament. Sense espera, com aquell nen que vol un caramel i s’enfada, crida i plora davant dels pares perquè no li volen donar.
Que el procés sigui llarg, complex i complicat però no significa adormir el somni. No seurem al Consell de Ministres de la UE l’any que ve, i tampoc d’aquí a dos. Però això no vol dir que no hi seurem mai. Aquells que prediquen avui si però demà no i l’altre un no ho sé en relació a iniciar el camí cap a l’estat propi tampoc no és que aportin massa. La indefinició permanent només aporta complexes, desorientació i el dubte fonamentat de què es pensa realment. Anar per aquest camí només pot significar un foc d’encenalls. Flamarada de dos dies, aigua a dojo durant quatre anys.
Els del ja i els del potser sí potser no, són dos dels pals del pensament, un pensament que només podrà ser real, creïble i realitzar-se quan es prengui seriosament i es posin els passos a seguir per aconseguir-ho.
L’independentisme té tres vies, els impacients capaços de cremar el procés, els autoindefinits que depenen del dia diran que sí o que no, i els que són conscients de que aquesta partida és llarga i que caldrà esforç, treball i sacrificis per arribar-hi.
La suma de tots tres és el que ens farà aconseguir el somni, perquè totes tres vies són necessàries, però només s’hi arribarà sí els del tercer pal són prou forts i majoritaris dins el moviment.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada