Repassant el bloc d’un company, he llegit una frase que va dir el President Macià: “el seny sinó va acompanyat d’una ferma voluntat de combat, només serveix per tapar covardies”.
A Catalunya, tenim la patent lingüística de l’utilització del mot “seny”. Sembla que si en una conversa, en un debat, en una tertúlia o en un discurs no dius tal paraula, ja perds patina de catalanísssim. L’apel·lació a aquest sacrosant seny català és d’aquests termes que ara van tant buscats, són utilitzats per a tothom. Aquesta setmana hem viscut una trifulga penosa entre CiU i PSC per veure qui s’apropiava la paraula “canvi”, però hagués pogut ser perfectament que enlloc de canvi la paraula hagués estat “seny”. Són d’aquestes paraules que tothom pot fer-se seves.
Seny segons el diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, queda definida com “Ponderació mental. Un home de seny. Fer les coses amb seny”. Així doncs, queda clar que apel·lar al “seny català” és quelcom bo, correcte.
El mot seny però, ha sigut, la majoria de vegades, transvestit. Qui més utilitza la demanda del seny català sovint són aquelles persones que no volen canviar la societat, que no volen canviar la situació actual. Demanar seny a la classe política va lligat a demanar que “si us plau” no facin res per canviar la partida. Quan dirigents del PP demanen seny, en el fons el que estan fent és una crida a la unitat espanyola. Resen perquè les formacions polítiques catalanes facin el favor de mantenir les coses com estan. Quan des de diversos mitjans de la caverna posen de relleu el “seny catalán” ho fan per contraposar les actituds servilistes del passat –i les d’algun present- amb el desacomplexament que està tenint lloc a casa nostra actualment.
Però també des de casa nostra, les crides a mantenir el seny s’han sentit una i una altra vegada. Aquestes més que voler santificar la “indisoluble unidad” d’Espanya, el que volen és mantenir l’stablishment establert a Catalunya des de temps immemorials. Aquesta Catalunya covarda que s’acontenta amb les poques molles que obté a partir de l’automonisme, aquesta Catalunya covarda que no és capaç de reinventar-se i cercar noves formes per tal d’avançar, que pretén continuar vivint de somnis impossibles i que no és capaç de deslligar-se de les cadenes que en limiten la seva capacitat d’acció.
El seny, en definitiva i com deia el President Macià, només serveix si va acompanyat d’una ferma voluntat de combat i avui en dia aquesta voluntat n’hi ha pocs que la vulguin exercir.
A Catalunya, tenim la patent lingüística de l’utilització del mot “seny”. Sembla que si en una conversa, en un debat, en una tertúlia o en un discurs no dius tal paraula, ja perds patina de catalanísssim. L’apel·lació a aquest sacrosant seny català és d’aquests termes que ara van tant buscats, són utilitzats per a tothom. Aquesta setmana hem viscut una trifulga penosa entre CiU i PSC per veure qui s’apropiava la paraula “canvi”, però hagués pogut ser perfectament que enlloc de canvi la paraula hagués estat “seny”. Són d’aquestes paraules que tothom pot fer-se seves.
Seny segons el diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, queda definida com “Ponderació mental. Un home de seny. Fer les coses amb seny”. Així doncs, queda clar que apel·lar al “seny català” és quelcom bo, correcte.
El mot seny però, ha sigut, la majoria de vegades, transvestit. Qui més utilitza la demanda del seny català sovint són aquelles persones que no volen canviar la societat, que no volen canviar la situació actual. Demanar seny a la classe política va lligat a demanar que “si us plau” no facin res per canviar la partida. Quan dirigents del PP demanen seny, en el fons el que estan fent és una crida a la unitat espanyola. Resen perquè les formacions polítiques catalanes facin el favor de mantenir les coses com estan. Quan des de diversos mitjans de la caverna posen de relleu el “seny catalán” ho fan per contraposar les actituds servilistes del passat –i les d’algun present- amb el desacomplexament que està tenint lloc a casa nostra actualment.
Però també des de casa nostra, les crides a mantenir el seny s’han sentit una i una altra vegada. Aquestes més que voler santificar la “indisoluble unidad” d’Espanya, el que volen és mantenir l’stablishment establert a Catalunya des de temps immemorials. Aquesta Catalunya covarda que s’acontenta amb les poques molles que obté a partir de l’automonisme, aquesta Catalunya covarda que no és capaç de reinventar-se i cercar noves formes per tal d’avançar, que pretén continuar vivint de somnis impossibles i que no és capaç de deslligar-se de les cadenes que en limiten la seva capacitat d’acció.
El seny, en definitiva i com deia el President Macià, només serveix si va acompanyat d’una ferma voluntat de combat i avui en dia aquesta voluntat n’hi ha pocs que la vulguin exercir.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada