Ahir raó democràtica i esportiva. Avui raó jurídica

El 23 d’Abril del 2008 va ser un dia per celebrar moltes coses, Sant Jordi, la victòria a Pensilvània, l’empat davant el Manchester, però també una notícia molt important per l’esport català. La sentència del Tribunal d’Arbitratge Esportiu de Lausana, el TAS.

El reconeixement internacional de les seleccions catalanes no és gens fàcil, és més, és molt, molt difícil ja que davant de les aspiracions catalanes sempre hi ha tota la maquinària diplomàtica, jurídica, institucional (ambaixadors, secretaris d’estat, advocats d’estat, ministres…) de l’estat espanyol disposada a fer qualsevol cosa per tal d’avortar l’intent català d’esdevenir oficial.
Només cal recordar l’esperpèntic cas de la selecció catalana de Patinatge (FCP) i el calvari que va passar a la californiana ciutat de Fresno, on es va viure una situació més pròpia d’una pel·lícula de gàngsters i mafiosos on els representants espanyols anaven untant els delegats d’altres federacions per evitar que Catalunya fos reconeguda, això si, amb l’ajuda inestimable d’un diputat de Forza Italia, Sabatino Aracu, que es va convertir en el màxim defensor de dels interessos espanyols. O seguint amb la FCP durant l’assemblea de Roma que havia de decidir si s’acceptava o no la FCP, quan el president de la federació espanyola, Carmelo Paniagua, va aixecar encès el seu passaport espanyol per demostrar que només la selecció espanyola pot representar l’estat espanyol.

Queda clar doncs que no és una empresa fàcil. Ara però s’ha obert una porta fins ara tancada, ara ha caigut un mur que fa poc semblava impossible saltar.

L’argument de Paniagua de què només una federació pot representar un estat ha quedat fet miques, ara ja no valdran passaports per barrar el pas de les seleccions catalanes al seu dret de ser oficials.
La sentència del TAS, organisme que forma part del COI, afirma que la llei espanyola no es pot aplicar en relació a l’ingrés de les federacions catalanes a les Internacionals, ja que en aquestes hi prevalen els principis generals de l’esport i no la legislació de l’estat.

Per tant ara s’obre una immensa porta d’oportunitats per l’esport català. En totes les federacions Internacionals on els estatuts no diguin clarament que només hi pot haver una federació per estat, les federacions catalanes en podran demanar l’ingrés sense que les espanyoles puguin impedir-ne l’ingrés per motius jurídics. Handbol, atletisme, natació i bàsquet ja poden iniciar els tràmits per poder competir internacionalment de forma oficial.

Aquesta sentència és una magnifica notícia i una mostra de feina ben feta, discreta i efectiva. Una feina que ha fet la bona gent d’Esquerra des del govern, una feina en què Miquel Roca hi ha tingut un gran paper, una feina en què l’advocat Dupond ha sigut fonamental, una feina que ha de servir d’exemple per totes les federacions catalanes per continuar lluitant per l’oficialitat.

Tot i així la sentència continua allunyant el somni de veure la selecció catalana de futbol competir oficialment. Ja sabem que la de futbol, per tot el que representa, serà l’última a ser reconeguda ja que en els seus estatuts hi ha una clàusula, posada pel senyor Villar, que impedeix més d’una selecció per estat, amb l’excepció històrica del Regne Unit. La de futbol segurament només la tindrem quan siguem independents, per tant el somni de veure Bojan marcant un gol com a San Mamés però de forma oficial, continua sent això, un somni.

La perseverància, la convicció, l’estratègia i el convenciment són les millors armes que Catalunya disposa. Ahir només teníem la raó democràtica i esportiva, avui també tenim la raó jurídica.