Estat Català, 74 anys

Avui fa 74 Catalunya vivia moments crucials, Catalunya fa 74 anys vivia temps convulsos. Avui fa 74 anys el President Lluís Companys proclamava des del balcó de la Plaça de Sant Jaume l’Estat Català dins la República Federal Espanyola.

S’ha escrit molt sobre aquells fets, molta tinta que no ha pogut amagar la subjectivitat de la mà escrivent. Sobre els fets d’Octubre hi ha qui ho justifica absolutament tot i hi ha qui en despotrica fins a la sacietat.

La veritat és que com acostuma a passar la cosa no és blanc ni és negre.

Els fets d’Octubre es van produir en unes circumstàncies molt complicades i enrevessades, moments d’extrema tensió entre Catalunya i Espanya, moments que de moment encara no s’han reproduït, però que podrien no trigar gaire en tornar.

El 6 d’Octubre d’avui fa 74 anys es va produir arran de l’enfrontament entre els governs català i espanyol per la llei de contractes de conreu, i com a desencadenant final, per l’entrada al Govern de la República espanyola de 3 ministres del partit pre-feixista de la CEDA, partit que estava plenament identificat amb les idees de la "unidad de la pátria, grande y libre".

Es poden fer consideracions sobre la conveniència o no de l’acció de Companys, però és fàcil fent-ho ara a pilota passada. No pretenc fer un judici sobre l’acció ja que qui sap el que haguéssim fet en el lloc del President, només un prec però, una mica més de preparació i planificació no hagués estat gens malament.

El que voldria dir avui és sobre el terme usat per Companys dalt del balcó. Companys va proclamar "l’estat català dins la República Federal Espanyola", un terme que s’allunya d’una declaració independentista, però també, de qualsevol acte de submissió a Espanya. El terme usat avui seria pròxim al que propugnen els federalistes o sobretot proper a la proposta inicial de Ibarretxe sobre "l’estat lliure associat" per Euskadi.

Companys al 6 d’octubre va proposar un model de solució, un marc teòric de relació amb Espanya, una relació que havia de ser superior a l’estatut d’autonomia que disposava llavors Catalunya. Companys, tot altres raons que el van portar a fer el que va fer, s’adonava que Catalunya per poder actuar en els àmbits que havia d’actuar necessitava més poder, més Estat.
Aquí hi ha la qüestió clau, el "més Estat."

Els federalistes i tota aquella gent que continua pensant que Catalunya ha de seguir formant part d’Espanya, sovint diuen que Catalunya necessita "més Estat", i això ells ho tradueixen a esgarrapar Estat a l’Estat espanyol. Com molt bé diuen els que en saben i no enganyen, esgarrapar Estat a l’Estat espanyol només es pot fer de dues maneres. O bé amb la reforma dels estatuts d’autonomia, o bé per la reforma de la Constitució. La primera ja s’ha provat, i la segona més val que no ho intentem perquè la regressió autonomista seria descomunal, ja que es necessiten tres cinquenes parts dels diputats a favor de la reforma, eleccions, novament tres cinquenes parts del Congrés i posteriorment un referèndum a tot l’estat. Resumint, per canviar la Constitució hi ha d’haver un pacte entre PP i PSOE.

Per tant s’arriba fàcilment a un punt de conclusió. "Més Estat", sí, però aquest "més Estat" és impossible que provingui de l’estat espanyol. La solució és senzilla, i tothom que sigui una mica llest la sabrà torbar a l’instant.

La solució Companys avui ja no és vigent. En els nostres dies, la solució Companys de l’estat català dins l’Espanya federal, només pot ser defensada pels que volen seguir vivint autoenganyats en la tasca quimèrica de l’Espanya plural i federal.

Companys va abraçar la causa nacional tard, quan les esperances del món que havia intentat construir s’havien ensorrat sota el jou, les fletxes i la rogigualda.

Diuen que la història es repeteix, impedir-ho és a les nostres mans.