L'SPD i Esquerra. Camins Similars?

Avui tota la premsa s’ha llençat a parlar de la gran davallada de la socialdemocràcia alemanya, que ha perdut 11 punts en relació a les eleccions del 2005 i que a més ha quedat a uns deu punts de la partit cristianodemòcrata d’Angela Merkel. I per acabar de fer gran el cop, han de deixar el govern desprès d’onze anys.

Un dels elements que han centrat el declivi de l’SPD ha estat sens dubte la seva abraçada a les polítiques neoliberals d’aprimament de l’estat del benestar i a les privatitzacions. L’SPD des de que va arribar al poder als noranta s’ha comportat com una espècie de partit liberal moderat. I l’SPD no és això. L’SPD és la socialdemocràcia més antiga d’Europa, l’SPD és el constructor de l’estat de benestar alemany, i en cap cas havia de ser el seu destructor. L’SPD va arribar tard a l’aplicació de les polítiques de Reaggen o Thatcher. El temps del liberalisme van ser els vuitanta, no els últims dels noranta.

L’SPD doncs, ha patit una crisi galopant perquè han governat i intentat salvar un sistema el qual ells sempre havien criticat. L’SPD no era un partit liberal, però en canvi actuava com a tal per més que els seus discursos mantinguessin la línia contraria, la socialdemòcrata. És aquest fet el que va portar a un grup de militants a crear Die Linke –l’esquerra- un partit que defensa una política socialdemòcrata i que en les eleccions de diumenge ha escalat fins al 12% del vot federal, a més que té serioses opcions de governar en diversos estats.

No dubto que la direcció de l’SPD va considerar que era el millor per Alemanya i per el partit abraçar les polítiques liberals, unes polítiques que s’havien demostrat útils en altres països.
Aquesta mateixa reflexió estic segur que la va fer una altra direcció del nostre país.

L’any 2003 Esquerra va fer una gran aposta: reforma de l’estatut d’autonomia per avançar cap a la independència. Aquesta aposta era agosarada ja que implicava canvis en el Govern de la Generalitat i iniciar una entesa amb l’esquerra espanyola, que a l’oposició, feia un discurs "acceptable" en relació a la plurinacionalitat de l’estat espanyol. Quan l’estatut naufraga a Madrid amb l’acord Mas-Zapatero, l’estratègia d’Esquerra es veu tocada, però tot i això al 2006 refà l’aposta de pactar amb el PSC a Catalunya amb l’argument de desenvolupar el marc autonòmic a partir del "catalanisme social".
Aquest segon pacte coincideix amb el trencament de l’estat de les autonomies, un enfonsament que l’ha propiciat el mateix estatut que ara espera la sentència de mort per part del Tribunal Constitucional.
Esquerra doncs, s’ha trobat governant un sistema, l’autonòmic, en el qual no creia ni ha cregut mai, però que a partir d’una estratègia consistent en la reforma d’aquest, actualment n’està sent "còmplice". Que Esquerra s’estigui empassant aquest esfondrament, sincerament, em sembla cruel, ja que és Esquerra qui més ha lluitat per superar-lo. Tot i això, ara com ara, Esquerra està governant, i per tant també és responsable d’aquest trencament.

Tan l’SPD com Esquerra podrien haver sortit reforçats per el col·lapse d’uns sistemes contraris als seus, però que a partir d’intentar reformar-los per acostar els seus somnis a la realitat, els ha fet còmplices d’uns sistemes i d’unes polítiques en les quals no creien.

Per solucionar-ho l’SPD ja ha fet tard, però Esquerra encara hi és a temps.

Personatge de la setmana: Angela Merkel

Angela Merkel és des del 2005 cancellera d’Alemanya gràcies a la coalició amb el centrista SPD, una coalició que ha continuat amb les retallades de l’estat del benestar iniciades per l’antic govern de centre-esquerra entre els socialdemòcrates i els verds amb l’anomenada "Agenda 2010".

Angela Merkel va néixer a Hamburg a la República Federal però va créixer en l’antiga RDA, la República Democràtica d’Alemanya, on el seu pare va ser assignat en tant que pastor luterà a Templin.
La senyora Merkel va estudiar a la Universitat de Leipzig on es va graduar com a llicenciada en químiques i posteriorment es va doctorar en química quantia a finals de la dècada dels vuitanta.

Merkel en un inici va començar la seva militància política en les joventuts del Partit Comunista de la RDA, però un cop caigut el Mur de Berlín va abraçar un partidet dretà de l’est que va acabar fusionant-se amb la CDU.
Un cop dins de la CDU Angela Merkel va participar en les diferents governs de dreta a Alemanya. Merkel va ser ministre de Dones i Joventut amb Helmut Kohl a partir del 1990 en les primeres eleccions dutes a terme al territori complet d’Alemanya. Abans, en les primeres eleccions democràtiques a la RDA, Merkel va ser designada portaveu del govern de la CDU. En els successius governs federals, Merkel va ocupar diverses carteres com medi ambient, seguretat nuclear…
Dins del partit cristiano-demòcrata, Merkel també va anar guanyant-se un lloc i un nom, així que al 1998 va ser escollida secretaria general del partit a nivell nacional, per al cap de dos anys, assumir-ne el liderat total desprès de què l’SPD tornés a guanyar les eleccions federals.

Merkel avui té la glòria a tocar, ja que el que realment està en joc a Alemanya no és qui guanyarà les eleccions, sinó amb qui haurà de governar la CDU. Aquest fet ens porta evidentment a què qualsevol altre resultat sigui un escandalós fracàs pels conservadors.
Però fent cas de les enquestes no hi haurà sorpresa d’última hora i els conservadors guanyaran els comicis i deixaran a més de 10 punts un SPD cada cop més ancorat al centre i que ha deixat que Die Linke –l’esquerra- pugui ser l’agradable sorpresa d’una nit electoral poc emocionant.

L’emoció, absent durant la campanya, farà acte de presència desprès de què es tanquin les urnes i comenci el joc per formar govern. Merkel vol pactar amb els Liberals, els Liberals volen pactar amb la CDU, l’SPD no vol pactar amb Die Linke i només podran pactar amb la CDU que no vol pactar amb l’SPD perquè prefereix els Liberals…

En les eleccions d’avui però sembla que només hi ha dues coses clares: La CDU guanyarà, i Merkel serà, de nou, la cancellera alemanya.

Comença el Joc

L’any 2003 va ser un any de canvis històrics al nostre país. A nivell polític es va acabar amb l’hegemonia de Convergència i Unió desprès de 23 anys governant Catalunya i a vuit anys de pactes amb el PP, i a nivell futbolístic, al Barça també hi va arribar el canvi amb forma de "revolució" amb la presidència de Laporta i el seu cercle virtuós.

Des d’aquell 2003 ha plogut molt i en l’àmbit polític les expectatives de canvi no s’han vist aconseguides, completament al contrari que al Barça, on en tan sols sis anys l’entitat ha fet un canvi radical que l’ha catapultat a ser el club més important del moment amb uns èxits tant esportius, de gestió i de presència internacional espectaculars.

Des d’aquell 2003 però hi ha una cosa que no ha canviat. El fet que no ha canviat és l’animadversió que certs grups de comunicació i polítics tenen per la presidència de Joan Laporta. Cal recordar que Joan Laporta no era el candidat de l’status quo, que va apostar amb força per Lluís Bassat fins al punt que el candidat va negociar amb membres de CiU i PSC la inclusió de militants dels dos partits per mantenir "l’equilibri" en la seva hipotètica junta directiva. Laporta doncs va guanyar unes eleccions sense el suport dels grups de comunicació afins a PSC i CiU, un no suport que ha continuat durant els anys de la seva presidència al capdavant del club.

Durant els dos mandats de la presidència laportista, els mitjans han extradimensionat alguns episodis, que tot i que recriminables, en cap cas es mereixen la importància que se’ls hi ha donat. Els grups de comunicació però, des d’un inici ja van engegar una campanya per tal d’enfonsar la presidència d’un que no era dels seus, dels que s’havien repartit el país des de la Transició: que si jo la Generalitat, que si tu l’ajuntament de Barcelona, que si l’altre el Palau, jo també el Barça… i així anar fent.

A més a més, un dels motius per fer front a Laporta va ser, i és, la seva defensa desacomplexada aposta per la re-catalanització del Barça. L’any 2003 el Barça havia quasi perdut les seves arrels catalanistes que el van caracteritzar en la fundació, i havia passat de ser un motor de la societat a ser una trista institució més, amb el problema de què davant de la inhibició de la Junta per apostar pel català, s’estaven fent passes cap a l’espanyolització del club.
Laporta ho va aturar, i li va donar al Barça tota una altra dimensió, una dimensió universal a partir dels propis valors nacionals. Es veu però, que hi ha a qui no li agrada.

La campanya anti-laporta va arribar al punt àlgid fa un estiu amb la moció de censura que Oriol Giralt va liderar. Per poc triomfen.

Ara a escassos nou mesos de les eleccions al club, tot es precipita. Uns perquè volen enfonsar Laporta, uns altres perquè creuen que set anys sense "controlar" el Barça ja són suficients, uns de més enllà perquè sospiren en posar l’amic…. Tots s’han llençat en massa a la primera escletxa que han trobat. Més enllà que El Periòdico o La Vanguardia continuïn amb la seva tàctica d'intentar enfonsar Laporta i el que representa, l'afer dels espies indica que els atacs no només provenen de fora.

Entenc que l’afer dels espies condueix a les maquinacions de cert grup que dóna suport a la Junta Directiva, que intenta postular perfils afins perquè siguin el candidat continuïsta a les eleccions del 2010. Per què només es van investigar quatre vice-presidents? Per què no es va investigar a tots els que pretenen ser candidats continuadors? No havíem quedat que l’auditoria era per seguretat?

En resum, que la lluita per la presidència no ha fet més que començar.

Revilla: entre la Intolerància i la Incontinència Verbal

Aquests dies el Barça s’ha convertit en protagonista no per la seva brillant trajectòria en totes les competicions en les que participa, on ja és líder de primera divisió on ha guanyat els quatre partits jugats amb un futbol que cada cop s’assembla més al de l’any passat i on ha reivindicat el seu olfacte golejador. Però no, aquests dies el Barça és noticia per fets allunyats del marc estricte del futbol.

El primer tema en el qual s’ha vist embolicat el club que ha arribat aquesta temporada a superar els 170.000 socis, de l’altre ja en parlarem un altre dia, ha estat en relació a les declaracions del President de la Comunitat Autònoma de Cantàbria, Miguel Angel Revilla.

Revilla líder del "Partido Regionalista de Cantabria" i famós per frases tipus "España me pone", ha estat l’estrella dels programes ultres de les ràdios espanyoles arran de compartir llotja amb Joan Laporta dimarts al Nuevo Sardinero.

Revilla s’ha d’haver quedat descansat desprès d’haver atacat molt durament a Joan Laporta per les seves opinions polítiques. Revilla però no s’ha limitat a fer una crítica, legítima, a les declaracions del President barcelonista, sinó que ha creuat una línia. Una línia que sobrepassa els límits de la democràcia mateixa. El President de Cantàbria, i soci del PSOE en aquella comunitat, ha declarat que "tinc respecte per a tothom, excepte als terroristes i assassins d’ETA i als que es volen separar d’Espanya". Realment fa llàstima una persona que equipara uns vulgars assassins amb una opció legítima i democràtica com és la independentista. Una equiparació, per cert, que canviant ETA per la Falange també va fer Carmen Chacón. Revilla però no s’ha aturat aquí. Revilla també ha afirmat amb el seu gran talant democràtic que es va negar a anar al sopar amb Laporta perquè no li agrada estar amb gent que pensa diferent que ell. Això és sentit democràtic i la resta estupideses! Revilla per acabar el Castell de focs va carregar afirmant que les declaracions polítiques de Laporta fan mal al Barça.

La pregunta que ens hauríem de fer és: si en comptes de Joan Laporta hagués estat Florentino Pérez qui hagués protagonitzat alguna declaració de caire polític o hagués assistit en un acte de per exemple del PP, tal i com feia en els temps d’Aznar, el President de Cantàbria li engaltaria que això "fa mal al Madrid"? O més, si hagués estat el president del Sevilla el qui hagués tornat a fer les seves típiques declaracions sobre de com s’arriba a estimar "España" que fins i tot la posa a la samarreta del club andalús, el senyor Revilla hauria fet el tour radiofònic tirant pestes contra aquests dos presidents de clubs? La resposta és que no.

Al senyor Revilla i als seus amics de les ràdios madrilenyes no els molesta que Laporta parli de política, els molesta que ho faci defensant Catalunya i no Espanya. Els molesta que hagi fet del catalanisme un fet universal, els molesta que hagi sabut fer d’un element de l’ADN del Barça, oblidat per els dos últims presidents, un fet de caire mundial. Els molesta que amb el President més catalanista de la història, o quasi, el Barça també hagi estat el més obert i universal de tots, que fins i tot que és rebut a les Nacions Unides i que porta el nom d’UNICEF a la samarreta. Perquè és evident, no és el qui, sinó el què el que els molesta.

PD: La foto evidentment, en blanc i negre, per recordar l'època en què Revilla era el "jefe" del sindicat vertical feixista a la seva regió.

Sobre els Informes del Govern

L’última polèmica que està embolicant la política catalana, deixant de banda el pim-pam-pum sobre el cas Millet entre PSC i CiU, és la informació donada per el Govern de què hi ha aproximadament un 10% dels informes que es demanen que són innecessaris i que a més també una altra part són informes que es podrien realitzar des de la mateixa Administració.

Aquesta informació però no va sortir de cap confidencial ni de cap diari, sinó que va ser el mateix Govern que va informar, donant un clar exemple del què és transparència. No crec que hi hagi masses governs al món que publiquin les xifres que es gasten en informes, ni tampoc en si aquests informes són o no són necessaris. No sé si n’hi ha gaires, però el de Catalunya ho fet.
Que el Govern informi d’un fet que és negatiu per ell, malgastament de diner públic, ha encès l’oposició i fins i tot algú ja ha demanat que s’han d’exigir responsabilitats polítiques. És evident de què els diners de la Generalitat s’han d’administrar correctament i que per exemple pagar 12000 euros per un informe per saber si els catalans que es diuen Pérez compren més formatge que els que es diuen Garcia és innegable que ens trobaríem davant d’un cas de malgastament i d’un informe innecessari.

Ara bé, tot i que s’ha d’exigir al Govern que sigui escrupulós en els informes que demana i que responguin a una necessitat real, el que trobo que és lamentable és que l’oposició hagi saltat com ho ha fet. És comprensible, sí, però lamentable.
Artur Mas surt i demana que hi hauria d’haver responsabilitats polítiques per aquests informes. Realment que Mas demani això té gràcia. Ell que era el número dos del govern de Pujol que feia informes sobre a qui votarien els ciutadans si CiU es presentés en unes eleccions per separat. Suposo que veient els resultats van veure que millor segur junts. O per exemple informes sobre qui tenia més credibilitat, sí Maragall o Pujol. I així molts i molts d’altres.

Que Mas surti ara a demanar responsabilitats doncs la veritat, no és quelcom que trobi massa normal. Per què a veure, quina és l’alternativa de l’acció que ha fet el Govern de fer públic els resultats de l’anàlisi dels informes? L’alternativa que tenia el Govern era la de callar, la d’amagar la realitat, la d’opacitat. En definitiva l’opció alternativa era la que hi havia durant els 23 anys de Convergència al Govern de la Generalitat, l’opció de tancar els informes en un calaix i de no donar explicacions. Amb aquesta alternativa és evident de què fins que no hi hagués un canvi al Govern els informes quedarien "salvats" de la llum pública. És això el que volem?

Un dia ens haurem de plantejar seriosament què volem que sigui la política. Haurem de plantejar-nos si volem que sigui un circ on tot es faci perfecte i genial i on no es cometin errors o per contra si estem disposats a acceptar que la política la fan persones tan imperfectes com nosaltres que evidentment també cometen errors i que no tot ho fan bé. I compte amb el que triem, perquè si triem la primera opció estarem demanat a la classe política que faci tot allò possible per enganyar-nos i presentar-nos un conte de fades que no tindrà cap semblança amb la realitat. I sincerament, tot i els errors que es puguin cometre, prefereixo la segona opció.

Alícia Vidal-Quadras

Dissabte passat al costat d’una línia de tren d’aquelles que l’estat espanyol s’entesta a mantenir sota mínims talment com si pretenguessin que Catalunya es convertís en Extremadura sense poder gaudir la solidaritat dels altres, el Partit Popular a Catalunya va celebrar la nominació d’Alícia Sánchez Camacho a la presidència de la Generalitat.

A l’Hospitalet va engegar la pre-pre-campanya per les eleccions de la pròxima tardor, i ho va fer amb la descavalcada de la plana major del PP per tal d’acompanyar la presidenta "regional" d’aquest partit a Catalunya.
Segons apuntaven diversos diaris l’endemà de l’entronització d’Alícia a la cadira elèctrica que és ser cap de llista del PP al Parlament, el PP havia aconseguit un fet sense precedents, que el nomenament del cap de llista no emprenyés a la meitat del partit, diuen que és un fet absolutament inusual. El que no van poder canviar és la manera d’elegir-lo, és a dir: "el dedazo".

El PP sembla que vol anar de pesca. Inicialment havia pensat titular el post com "Capitana Pescanova", ja que Alícia Sánchez en la seva intervenció va fer constant al·lusió a un cert electorat que segons les ments grises de l’aparell de la sucursal del PP a Barcelona consideren que estan "orfes" de representació política.
Aquests orfes a qui es referia Camacho són els que espantats per la deriva "súper-radical-independentista" de CiU, podrien recalar al centre-dreta "moderat i centrat" que és el Partit Popular.
Realment, això no deixa de fer riure.

No nego que hi pot haver votants de CiU que estiguin desorientats, ja que depenen de l’hora del dia en què miren les notícies el missatge que envien els convergents és diferent: que si consultes sí però que al final serà més bé que "mira’m i no em toquis"; que si desprès millor centrem-nos en la crisi; desprès surt el Trias i diu que sí que en principi donarà suport a la consulta a Barcelona; el Madí surt a l’AVUI i diu que la Independència només vindrà amb CiU; desprès…. En fi que és evident de què el votant convergent ha d’estar desconcertat i desorientat amb la direcció que vol prendre el partit, una direcció que avui és independentista però que demà dirà que l’autodeterminació no és prioritària.

Afirmar que hi pot haver electors de CiU que no vagin clara la postura global dels convergents és obvi, ara bé, dir que el PP pot aglutinar aquest votant és com a mínim agosarat. És agosarat perquè per exemple difícilment aquest electorat anirà a un partit que afirma que "el PP és la garantia de què el català no sigui la llengua vehicular a les escoles dels nostres fills". Si d’això en diuen moderació i centralitat… déu ser a Espanya perquè a Catalunya d’això se’n diu radicalisme i extremisme.

No sé si la manera que ha ideat el PP per augmentar la seva presència al Parlament passa per tornar a utilitzar el verb gruixut i apostar per intentar trencar la cohesió social de Catalunya amb intencions com la d’imposar el castellà a les escoles, però si la seva intenció és esgarrapar vots a CiU, crec, que no van en la millor direcció.

Tornen els vells temps, els de Vidal-Quadras. Els d’Alícia Vidal-Quadras.

Personatge de la setmana: Selecció Espanyola de Bàsquet

Avui al vespre a Polònia es jugarà la final de l’Eurobasket que enfrontarà a Sèrbia i a la selecció espanyola. Realment no deixa de ser curiós que a la final s’hi trobin dos dels estats que encara no han reconegut Kosovo com a membre de ple dret del sistema internacional a diferència de les democràcies del món que si que ho han fet. Aquesta no és l’única coincidència entre els dos estats ja que per voluntat del destí, al parquet hi saltaran els equips de dos dels estats que durant el segle XX es van dedicar a exterminar part de la seva població per ser de nacions diferents.

Deixant de banda aquestes característiques comunes entre Espanya i Sèrbia, voldria destacar l’equip de la selecció espanyola de bàsquet.
A tothom a qui li agradi el bàsquet estarà d’acord que veure jugar a aquest equip és un goig. Bàsquet directe, ràpid, jugades inimaginables, gran repertori de tir, intensitat… Realment l’equip representant de l’estat espanyol és una delícia en quan a joc.

L’equip estatal per poder realitzar aquest joc tan espectacular compta amb uns jugadors espectaculars, que amb la seva vàlua fan possible que aquesta selecció hagi passat en pocs anys a ser una gran dominadora de les competicions tant continentals com internacionals.

El post l’escric abans de què comenci la final, un partit el qual no m’emociona massa la veritat, ja que és un partit que sens dubte -passi el que passi- em deixarà mal sabor de boca. Si guanya Espanya m’irritarà per tota l’orgia de nacionalisme espanyol excloent i uniformador que desfermarà, tal i com va passar amb el Mundial de bàsquet o amb la passada Eurocopa de futbol. Però tanmateix si guanya Sèrbia em doldrà per tota una sèrie de jugadors els quals no tenen cap culpa d’haver nascut en un estat no precisament massa democràtic.
Els Gasols, Navarro, Rudy, Raül, Ricky, Mumbrú i Guillem Rubio participaran avui a la final defensant la samarreta d’Espanya, i ho faran perquè hi estan obligats.

Amb l’afirmació anterior no voldria que s’interpretés que aquests jugadors només participen a l’equip espanyol perquè hi estan obligats, el que ha de quedar clar però és que Espanya és l’únic estat europeu -junt amb Itàlia- que no anar a la selecció és penat amb anys de suspensió professional.

Estic segur, i així ho han dit públicament, que alguns d’aquests jugadors nacionals voldrien continuar jugant amb Espanya en cas que la selecció nacional pogués participar en campionats internacionals. No deixa de ser un bon exercici, per prendre consciència de tot el que perd Catalunya de seguir dins d’Espanya, imaginar l’equip que tindria la selecció catalana per aquest Europeu: Pau Gasol; Marc Gasol; Guillem Rubio; Rudy; Joan Carles Navarro, Raül López; Ricky; Mumbrú; i també s’hi podria sumar Roger Grimau o Jordi Trias. Un equip de patxoca i gran patxoca capacitat per poder fer grans coses.

És per aquesta, i altres moltes raons, per les que és evident de què Catalunya necessita la independència i ser un estat lliure al si de la Unió Europea. Catalunya la necessita per poder explotar tot el seu potencial econòmic, cultural… i en aquest cas esportiu. Amb la independència avui seriem, quasi segur, campions d’Europa.

Covardia Socialista o Quan Votar Diferent és Gratis

Per fi!!! Enhorabona!!!! Sí, finalment ha succeït!!!! Desprès d’anys i anys de demanar-ho ha passat!!! Ja es pot treure el cava de la nevera!!! No, no parlo de què el Barça ha tornat a guanyar el triplet, no. El que ha passat és que el PSC ha votat diferent que el PSOE!!!!

Tot i els mals d’estómac que déu haver causat a més d’un a can Nicaragua, els eurodiputats del PSC-PSOE han fet més cas de les tres primeres sigles que de les quatre restants.
Aquest fet és en principi mínimament important i podria, tot i que el condicional ja delata el resultat negatiu, podria fer veure que votar diferent que el PSOE sobre alguna qüestió no és tant greu i que no passa res, és a dir, que el món segueix girant i que no s’han aturat els rellotges.

No poques vegades des del catalanisme polític s’ha insistit molt – i molt- en què els diputats del PSC que pertanyen al grup del PSOE a les Corts Espanyoles votin a Madrid el mateix que voten al Parlament de Catalunya, demostrant d’aquesta manera coherència política i que els seus interessos estan a donar suport al Govern de la Generalitat a més de centrar la seva acció política en les necessitats dels catalans i no pas en les que puguin tenir a la resta de l’estat espanyol. Tant s’ha emfatitzat sobre aquest punt que fins i tot va estar present en el Pacte del Tinell que va propiciar el primer govern catalanista i d’esquerres l’any 2003. Cal dir però que aquesta clàusula va ser una de les que més es va incomplir.
La negativa del PSC a votar a Madrid el mateix que a Barcelona provoca situacions del tot estrambòtiques, com per exemple que consellers socialistes del Govern de Catalunya hagin de demanar a diputats d’Esquerra al Congrés que presentin algun tipus d’iniciativa legislativa per tal que els interessos de Catalunya i del Govern siguin respectats per l’estat ja que sabien que els seus "companys" del PSC no ho farien. Si a algú li costa de creure que llegeixi el llibre que els diputats republicans van escriure sobre la legislatura 2004-2008, n’hi ha per sucar-hi pa.

A l’inici del post deia que calia treure el cava per celebrar que el PSC hagi votat diferent que el PSOE en l’elecció del President de la Comissió Europea. El fet que els socialistes catalans votin diferent que els socialistes espanyols és important, sí. Però curiosament sempre que passa aquest fet el protagonitzen els diputats al Parlament Europeu. Mai, mai els del Congrés dels diputats. Curiós no?

No, de curiós res de res, aquest fet no pot rebre cap altre nom que "covardia". Votar al Parlament Europeu diferent que el PSOE poc els déu costar als nois i noies de la Badia, ara bé votar diferent que el PSOE a Madrid sí que déu costar als amics de la Chacón.

Realment aquest és un nou motiu a la ja massa gran motxilla que s’ha de carregar pel fet de tenir el PSC. El PSC hipoteca els interessos dels catalans a Madrid massa cops i la veritat és que no acabo de veure quin és el benefici de què els catalans els regalem cíclicament el sabor el triomf. El PSC és allò, entre altres, que manté lligada Catalunya, ja que a Madrid mai dels mai’s vota diferent que el PSOE per més que aquest aixafi iniciatives que serien positives per Catalunya o que provenen directament del Govern de la Generalitat, el qual ells en tenen la presidència.

O el PSC vota el mateix al Congrés dels Diputats que al Parlament de Catalunya o sincerament no veig perquè carai se’ls ha de premiar amb Generalitats si desprès ells mateixos hi legislen en contra.

Això sí, al Parlament Europeu de tant en tant a marcar paquet progre-guai i a votar diferent que el PSOE perquè no es pugui dir que són el mateix que els de Ferraz.
Digues-ne desmarcar-se, digues-ne covardia socialista, és el mateix.

Preguntes Essencialistes

Aquests dies s’està concretant les diferents dates en què es produiran les consultes populars per la independència a diferents localitats catalanes. Aquestes consultes, en principi, quedaran englobades i dirigides des de la Plataforma de càrrecs electes locals Decidim! que formularà una pregunta a la ciutadania igual a la que es va preguntar a Arenys de Munt.

La pregunta en qüestió serà: "Està vostè d’acord que Catalunya es constitueixi en un estat lliure, democràtic i independent al si de la Unió Europea?". Una pregunta concisa però clara i que permet que tota aquella gent que cregui que per el país és necessària la independència, ja sigui per raons d’identitat, econòmiques o simplement perquè creu que amb Espanya no hi ha res més a fer, es pugui sumar al bloc del Sí i voti en conseqüència. Per tant la pregunta d’Arenys permet a persones de diferent tendència ideològica unir-se per tal de votar que Sí ja provinguin d’electors de Convergència, d’Iniciativa, del PSC o d’Esquerra.

El problema però, és que sempre hi ha un però. I el però que aquestes consultes es poden trobar en la seva implementació al territori és que un excés d’essencialisme i de purisme facin perdre la força política que aquestes consultes tenen. Ahir a Berga es va aprovar amb el vot a favor d’Esquerra, CiU i CUP, una moció presentada unilateralment per aquesta última formació -que no participa de Decidim!- per tal que l’ajuntament aprovés el seu suport a la iniciativa de la consulta. El problema és que la pregunta no serà la d’Arenys sinó una altra, concretament aquesta: 'Està vostè d'acord que els Països Catalans es constitueixin en un estat lliure, independent i democràtic?'.

Com es pot constatar hi ha dues modificacions entre Arenys i Berga. La primera fa referència a que la independència es demana per el conjunt de la nació: els Països Catalans; i la segona que a Berga s’exclou la menció a la Unió Europea. Crec que és un error.

Primer, crec un error la modificació del terme "Catalunya" per el de "Països Catalans". Crec que és un error perquè no ens fa avançar en guanyar complicitats i adhesions a la causa de la llibertat. Considero que els Països Catalans és la meva nació, però de la mateixa manera que defenso la unitat dels Països Catalans crec que els diferents territoris tenen processos d’emancipació diferents. A més a més que, en la meva opinió, serà més factible que algú provenint de l’òrbita socialista, d’Iniciativa o de Convergència votin a favor de la independència de Catalunya que no dels Països Catalans.
També crec que és un error perquè una de les gràcies de les consultes és que a tot arreu es pregunti la mateixa pregunta, altrament sí que això seria una bufonada, ja que si cada poble pregunta una cosa diferent, la veritat no hi trobo la utilitat. Si es vol que les consultes tinguin valor polític, el que s’ha d’aconseguir és que a tot arreu es faci la mateixa pregunta. Per tant s’hauria d’anar en compte a l’hora d’acceptar aquestes esmenes per part de l’essencialisme inútil i utòpic que a falta d’una visió més enllà dels seus somnis, l’únic que intenta és poder anar a dormir content de sentir-se el més pur dels esclaus.

Segon, és un altre error eliminar l’esment a la Unió Europea. Sí Catalunya és independent què farà segons l’essencialisme? Entrarà a la Unió Europea o voldrà ser com la Suïssa del sud del continent fora de la Unió? O millor encara, farà una aliança internacional amb Cuba, l’Iran i Veneçuela?
Actualment el moviment independentista té més possibilitats de realitzar-se que als anys trenta entre d’altres perquè existeix la Unió Europea. La Catalunya lliure i independent necessitarà la Unió Europea tant com avui dia la necessiten Alemanya, França o Holanda.

En resum, en les properes consultes que s’aprovin seria un error seguir l’exemple de Berga ja que ens allunya de la majoria necessària i ens aboca a una minoria essencialista i pretesament purista que ens condueix al fracàs.

Iniciativa-C-Verds, PP,PSOE: L'altre Tripartit

Sembla que l’esperit d’Arenys comença a arrencar, i que ho fa realment de manera seriosa. Des de diversos consistoris ja s’han començat a votar i a discutir les mocions que es presenten per tal que es consulti a la ciutadania el seu parer sobre si Catalunya ha de ser un estat al si de la Unió Europea.

En molts municipis ja s’ha aprovat la moció que dóna el recolzament de l’ajuntament a la consulta com per exemple Sant Pere de Torelló, Serós, Berga o Calders i en molts d’altres es produirà d’aquí a poc com per exemple a Vilafranca, i a altres si més no es plantejarà com a Barcelona on el grup municipal independentista liderat per Jordi Portabella ha confirmat que es tirarà endavant la presentació de la moció.
Aquestes són notícies que demostren que la ciutadania vol decidir, vol opinar. Demostra una vegada més que la legislació ha d’estar a mercè de la voluntat de la població. La llei ha de respondre dels anhels i voluntats del poble i no com passa actualment impedint que aquest anhel s’apliqui.

La presentació d’iniciatives per tirar endavant les consultes és evident que obre un nou escenari de lluita. Aquest nou escenari de lluita posa en primera línia política allò que des de sempre s’ha defensat des de l’independentisme parlamentari "construïm la independència des dels ajuntaments". Des de l’acció municipal per l’objectiu nacional. Aquesta és doncs la plasmació correcta i real d’aquesta voluntat.
Cada poble que aprova la celebració de la consulta és un nou triomf, un triomf no només de l’independentisme sinó també de la democràcia. La democràcia es basa en la opinió dels ciutadans, i no com creu Espanya i alguns partits, en prohibir que els ciutadans opinin.

És de celebrar doncs, que hi hagi molts pobles, viles i ciutats que tirin endavant aquestes consultes.
Però no a tot arreu on es presenten les mocions s’aproven. Aquests últims dies n’hem tingut dos exemples clars a Igualada i a Vilanova.
En aquestes dues ciutats de la que ha de ser la Vegueria Penedès, Esquerra juntament amb altres partits va presentar al Ple la proposta per la celebració de la consulta. En els dos plens es va trobar la mateixa oposició que va impedir que s’aprovés: PSC, PP i ICV. El tripartit de la por a la democràcia.

Que el PSC i el PP votessin en contra de la consulta era d’esperar ja que els dos partits són contraris a l’autodeterminació i per tant els dos volen que la relació entre Catalunya i Espanya segueixi sent la mateixa que ara. El que ja sorprèn més, és la inhibició d’Iniciativa a l’hora de defensar el dret democràtic a decidir.

Iniciativa en els dos plens va mostrar-se contrària al dret a decidir dels seus ciutadans perquè segons ells "ja tenim l’estatut per avançar i que la consulta pot generar frustració". D’aquesta manera doncs Iniciativa ha impedit que es tirin endavant les consultes. Realment fa pensar que un partit com Iniciativa no sigui capaç de desmarcar-se del PSC, però sobretot fa pena el doble llenguatge que utilitza Iniciativa en relació a l’autodeterminació. Si la moció presentada per Esquerra hagués dit "Palestina" enlloc de Catalunya segur que Iniciativa hagués demanat encapçalar la moció. Però no, la moció deia "Catalunya" i és clar, llavors millor mirar cap a una altra banda.

No sé a què juga Iniciativa però queda clar que els és més fàcil donar suport – que també s’ha de fer- al Tibet, al Sàhara o a Palestina perquè els seus ciutadans puguin decidir el seu futur que no pas al seu propi país.

Instant d'Irrealitat

Han passat uns dies des de la consulta per la independència d’Arenys de Munt i recordant aquell dia històric, és difícil oblidar el cúmul d’emocions que es van despendre en aquella jornada emmarcada per sempre en els dies èpics del país.

Aquell dia a Arenys es respirava una flaire d’èpica, car s’havia desafiat tota la maquinària juridico-política de l’estat espanyol i s’havia vençut. La sensació de fer quelcom excepcional era present arreu del poble. Rierades i rierades de gent anaven amunt i avall de la mítica riera arenyenca, i tots ells portaven escrit a la cara aquell somriure intranquil que espera una notícia o un fet de gran transcendència. A mesura que s’anava apropant el moment de la proclamació dels resultats el nerviosisme creixia. Tothom s’esperava una victòria del Sí, però no pas amb aquella absoluta majoria.
Quan el portaveu de la comissió organitzadora va dir que el Sí havia arrasat, la gent que esperava davant el Centre Moral va esclatar en crits i aplaudiments d’una manera que servidor mai havia viscut. La sensació de victòria, de satisfacció va inundar per complet als centenars de persones que saltaven i cridaven per la llibertat.

Però, per més que pugui ser contradictori el moment en que més feliç em vaig sentir va ser quan en un instant desprès d’haver-se fet públic el resultat, vaig imaginar-me que aquell era el referèndum per el qual seriem independents i no només una consulta d’un poble del Maresme. En aquell moment just desprès de l’esclat joiós, vaig prendre consciència de que ja no, de que mai més, ja no seria mai més independentista.

En el moviment independentista hi ha de tot, com a tot arreu. Però hi ha una espècie que crec que seria convenient que anés passant a millor vida. Hi ha una classe d’independentisme absolutament essencialista i disgregador que tot cofoi esgrimeix que "jo seré sempre independentista". Crec que aquest plantejament és absolutament erroni. Independentista és un estat transitiu i per tant, un dia o altre es deixarà de ser-ho. Plantejar un moviment entorn d’una idea que s’esfumarà, esperem que aviat, crec que no és l’opció òptima de cara a l’acompliment de l’objectiu.

Realment aquell instant d’irrealitat en el qual ja no era independentista, ni com ara diuen "secessionista", sinó simplement era un ciutadà lliure en un estat lliure, va ser el moment més especial d’aquell dia històric que ha de marcar un abans i un desprès en la nostra lluita per deixar de ser independentistes i passar a ser independents.

2569 vots i 96% = Independència

Ahir 13 de setembre Arenys va fer història, una història i un dia que segurament seran recordats al final del procés com aquella flama que per fi va encendre’s. La votació realment va ser fantàstica tant a nivell de seriositat i pulcritud com, evidentment, pel resultat.
En cap de les previsions en les que s’especulava mentre s’anava ramblajant durant el dia es podia preveure que el resultat final seria tant i tant favorable a la independència. Més d’un 96% dels vots van anar a parar a la pila del SÍ. Impressionant.

La consulta va triomfar. Va triomfar perquè es va poder celebrar, va triomfar perquè el poble va opinar, perquè no hi van haver incidents. Va triomfar perquè en definitiva va guanyar la democràcia. Contra la voluntat del poble no van poder ni tribunals amb advocats feixistes, ni La Falange, ni cap ministre espanyol. La democràcia i la voluntat del poble d’Arenys de decidir van guanyar i van superar totes les expectatives.

El que ahir va succeir a Arenys no és en cap cas una "frikada" ni molt menys. El que ahir va succeir a Arenys és l’inici d’alguna cosa, d’algun moviment que ajudarà a com deia l’eurodiputat Oriol Junqueras "a avançar cap a la llibertat". Perquè aquest fet és innegable. La independència ja ha estat votada amb urna. La gent ja ha anat a votar per la independència. Ja no és allò que els unionistes esgrimeixen com a "utòpic". No, la independència s’ha demostrat plausible i possible, és a dir, que si la majoria de la població del país ho vol aquesta no és impossible.

No deixa de fer certa gràcia, per no dir pena, totes les declaracions contràries que s’han produït avui. Diversos ministres espanyols han sortit corrents a baixar tant com poguessin el gran impacte mediatic que ha tingut la notícia de la victòria del sí. De la Vega en roda de premsa ha advertit que la consulta no té cap validesa jurídica. Gràcies per dir-ho, ja que si fos al contrari avui estaríem de celebracions a cada poble del país felicitant-nos per la independència. On s’equivoca De la Vega és en negar la validesa política de la consulta i sobretot del sí. La victòria aclaparadora del sí evidentment que té validesa política, ja que com he dit anteriorment, la votació s’ha realitzat de manera pacífica i democràtica i sobretot remarcar que s’ha votat. Per tant sí que té gran validesa política. Ha marcat un precedent. Altres ministres espanyols que han sortit a la palestra han estat l’inefable José Blanco o Francisco Caamaño. Però a TV3 la nostra estimada Carmen Chacón ha rematat la feina de De la Vega. Chacón ha insistit i repetit que "Catalunya no és ni independentisme ni Falange, sinó un país d’ordre". Realment s’ha de tenir molt poca vergonya per dir això i quedar-se tan ample. Posar al mateix sac l’independentisme democràtic amb la Falange Española de las JONS és per com a mínim fer-la a anar a unes quantes classes d’història del segle XX sobre l’estat espanyol.

Deixant per un altre dia les reaccions unionistes i nacionalistes voldria fer esment a un aspecte que considero vital de cara les pròximes consultes. Ha de créixer el percentatge del No. A Arenys el No es va quedar una mica per sobre del 2%. En les properes consultes s’haurà d’intentar que un bloc partidari del No es mobilitzi. A la consulta per la independència d’Arenys van votar afirmativament més persones de les que ho van fer per l’Estatut de La Moncloa, però en canvi la participació va ser inferior, precisament perquè no hi va haver un bloc del No. En les properes consultes doncs, s’haurà d’intentar que el PSC surti del cau i que es mulli, així com també potenciar que el PP participi de la consulta.

Ahir 13 de setembre Arenys va fer història. Ahir Arenys va fer el primer pas, ara cal que no s’esborrin les petjades que ens han de portar al camí de la llibertat.
I com deia ahir l’amiga Lídia Pelejà: "Jo també vaig ser a la primera ciutat alliberada!"

Sabors post-Diada

La celebració dels diferents actes en motiu de la Diada Nacional deixen diversos sabors de boca, sabors diferents i a vegades contradictoris. Hi ha actes celebrats que deixen una sensació de "poder", de força, de vitalitat, de dir "ostres, podem". N’hi ha que et poden deixar una mica indiferent, i n’hi ha –per desgràcia- que et deixen amb un regust nausic i que tan sols recordar-los ja et fa posar-te de "mala llet".

La Diada un any més es va convertir en una reivindicació amb aires sobiranistes. Totes les declaracions dels líders dels partits anaven encarades a un espiral de reivindicació nacional i a la defensa de la voluntat del poble expressada en referèndum. Per tant és d’esperar que aquests mateixos líders defensin també el resultat d’Arenys i dels que puguin venir, no?
L’ambient independentista es va poder palpar a la tarda on una gran manifestació dividida en dos blocs –plataformes i Esquerra- va transitar pels carrers de la capital amb més de 30.000 persones que clamaven per la llibertat nacional. És de destacar la presència en la manifestació, dins del bloc de les plataformes, de Joan Laporta, de Miquel Calçada, d’Elisenda Paluzie o de l’Oriol Junqueras.
De totes les declaracions que es van produir voldria destacar la que va fer el President d’Esquerra, Joan Puigcercós, en la que advertia que aquest és l’últim 11 de setembre de l’autonomisme. No crec que ho digués creien que l’any que ve Catalunya ja serà independent, sinó que crec que ho deia en relació a que l’eix transversal del moviment catalanista està ja pràcticament instal·lat en la seva majoria en els postulats sobiranisites, un fet sense precedents en la història recent del país. Que l’independentisme estigui guanyant la batalla ideològica és un fet de gran transcendència i que sens dubte és l’element necessari, que no suficient, perquè el projecte d’alliberament nacional tingui èxit.

Deia en l’inici que la Diada havia deixat punt amb bon gust i altres d’indiferents i també alguns que produïen nàusees.
Un acte indiferent, per dir-ho d’alguna manera, és els xiulets en les ofrenes a Rafel de Casanovas. La veritat, crec que els xiulets d’aquest acte són absolutament sobrers i que no fan més que deslluir un acte que hauria de ser alguna cosa més que un aparador perquè certa gent vagi a evocar les seves frustracions.

Durant la Diada però hi va haver una taca massa gran i putrefacte per deixar-la sense esmentar: El boicot promogut per Iniciativa a la participació de la cantant Noa a l’acte institucional.
Sincerament, em faig creus com encara algú en aquest país pot pensar en donar suport a aquesta formació. Iniciativa més que un partit polític de govern sembla que s’estigui preparant per participar en el càsting del Circ Cric per la pròxima temporada.
És imperdonable que un partit governamental faci fer el ridícul tant i tant espantós al país amb les seves accions absolutament fora de lloc. És absolutament abominable que en un dels pocs aspectes en què Catalunya es mostra al món amb consciència d’estat, es desdibuixi amb un intent de boicot sense cap tipus de fonament.

L’acte institucional és un acte d’Estat, un acte que projecte Catalunya amb una potència cap a l’exterior de gran envergadura. Un acte que deixa a anys llum les cerimònies militars que altres estats fan per commemorar les seves diades nacionals. Catalunya l’onze de setembre es comporta com un estat, però sembla que aquest fet no sigui considerat de prou importància per aquests mesquins d’Iniciativa que s’estan caracteritzant per enterbolir les últimes Diades Nacionals amb tot de sortides de to encarades a la seva parròquia i que a sobre fan fer el ridícul a tot el país.

No és comprensible sota cap circumstància que Iniciativa aprovés durant els preparatius de l’acte la presència de Noa i que desprès li organitzi un acte de boicot. I molt menys encara que desprès d’haver organitzat aquest ridícul aberrant, tots a córrer a rebaixar les seves pròpies declaracions com van fer Saura, Camats i Herrera. Iniciativa és un llast per el nostre país, i la veritat, convé ja que Joan Saura dimiteixi del seu càrrec de súper-conseller, ja que amb actuacions com aquesta l’únic que fa és desprestigiar la política i posar el país sencer a la primera posició dels ridículs mundials.

Marxa de Torxes. Independència!

Avui com cada 10 de setembre centenars i centenars de ciutadans de Vilafranca recorrerem els carrers de la vila per reclamar el dret a la llibertat de Catalunya i per expressar la voluntat ciutadana d’exercir el dret a l’autodeterminació que ens portarà a ser un estat lliure, democràtic, de dret i social al si de la Unió Europea.

En uns temps difícils per Catalunya i per la democràcia en general, és d’imperatiu cívic assistir en aquesta marxa, una marxa a favor de la llibertat, oberta, transversal, però amb un gran i nítid concepte d’unió i fraternitat ciutadana: Independència.

Som al dia abans de la Diada, i com sempre, el fervor nacional augmenta significativament tan en declaracions com en actes. Cada any és el mateix. Aquest però ha de ser diferent. Aquest any ens trobem davant d’una agressió brutal per part de l’estat espanyol que ha actuat en contra de la democràcia al prohibir la consulta sobiranista d’Arenys. Aquest any doncs cal que la voluntat nacional no s’esvaeixi al dia 12 de setembre. Hem de passar del tan i tan alabat per part d’alguns polítics "sentiment del 12 de setembre". Al 12 de setembre hem de seguir igual que el dia 11, és a dir, lluitant perquè el nostre país pugui ser un país com qualsevol altre: lliure i sobirà.

Avui i sempre, en lluita per la independència i la democràcia. Avui tots a les marxes per la Independència.
I com deia el President Macià: "Nosaltres som ciutadans d’un poble que ha estat lliure i que vol tornar-ho a ser!"

Bojan, Espanya i el Mundial sub-20

Espanya no només toca el que no sona en relació a Arenys de Munt. Avui tot fent un acte d’intel·lectualitat desmesurada – lleginr l’Sport – he observat astorat que sembla que la brillant selecció espanyola convocarà Bojan per el Mundial. Que convoquin a Bojan per el Mundial no deixa de ser un fet que es podria qualificar de normal al ser un dels millors davanters que hi ha i un dels que té més projecció. La qüestió però se’n va de mare quan resulta que no és el Mundial de Sudafrica de l’estiu, sinó al Mundial sub-20 que se celebra entre finals de setembre i principis d’octubre.

La veritat és que hi ha coses que no s’entenen. A veure: Bojan té un acord amb la Federació espanyola que només anirà convocat en les seleccions sub-21 i amb absoluta. Per tant la sub-20 no entra en el pacte, però és clar, quan els espanyols han complert un pacte?
Més, Bojan ja ha jugat un Mundial sub-20 i va fer que Espanya quedés segona, fantàstic. Cal que torni a jugar en la mateixa categoria el mateix Mundial? Cal que estigui tot un mes jugant una competició que ja ha jugat i que no el beneficiarà? Espanya té tan poca confiança amb la resta de jugadors "nacionales" que han de fer que Bojan els hi salvi el Mundial? Una altra cosa que la veritat fa emprenyar bastant és que actualment, abans de lesionar-se, Bojan estava tenint un rendiment excel·lent, un rendiment que li permetia afrontar amb grans esperances la present temporada, però ara – vés quina cosa – se’n haurà d’anar un meset en algun país perdut del món a disputar partits intranscendents "por la gloria de españa".

Aquesta és una notícia, que tot i que encara no està confirmada però tot apunta que així serà, que posa de manifest una vegada més que això de les seleccions és una enganyifa. No estic defensant pas que no s’organitzin competicions de seleccions, al contrari, però el que no es pot permetre és que una trista selecció sub-20 prengui un jugador d’un primer equip d’un club sense que això impliqui res de res. Els clubs paguen oi? O són les seleccions?

Mentre a les instàncies internacionals hi hagi personatges sinistres com el Blatter, que posen els Mundials de categories inferiors als països més pobres del món per d’aquesta manera garantir-se el suport en les votacions a la presidència de la FIFA, el futbol corre un greu perill.

El futbol ha evolucionat, fa deu anys no era massa comú que en un equip de primer nivell hi juguessin jugadors de primera categoria, però a dia d’avui això ja és una realitat. Bojan és un jugador del primer equip del Barça i per culpa d’unes organització antiquades i on la transparència és més aviat nul·la es pot haver de perdre tot un mes de competició per una pijada de Mundial.

España es Defensa amb la Falange

Això del referèndum sobre la independència d’Arenys de Munt està agafant una deriva de confrontació de legitimitats d’alta volada, una confrontació de legitimitats que més d’hora que tard farà el salt del nivell local al nacional.

El referèndum és un dels elements més acurats i vitals que actualment tenim per tal de poder afrontar la internacionalització de la nostra causa llibertària amb bons fonaments tan jurídics com polítics. Només cal llegir les declaracions del Primer Ministre de Gal·les per fer-se’n una idea.
És evident de que amb una visió estricta i monolítica de la Constitució espanyola del 1978, el lliure exercici de l’autodeterminació no hi cap, car: "España es la nación indivisible". Perfecte.

Molts cop ja he exposat la diferència entre legislació i legitimitat democràtica. La legislació per el qual es regeix l’estat espanyol està controlada per els òrgans jurídics del Regne, uns òrgans que estan dirigits per juristes, alguns amb una pobra reputació professional, que han estat elegits a dit per els dos partits nacionals espanyols –PP/PSOE-. Per contra, la legitimitat democràtica resideix única i exclusivament en el poble, en la seva voluntat.

Ahir aquestes dues forces –legislació i legitimitat- van xocar per primera vegada al nostre país. Un fet històric de gran transcendència. La legislació de l’estat espanyol i la legitimitat de l’Ajuntament d’Arenys. Què haurà de prevaler, la llei que prohibeix preguntar, o la voluntat ferma del poble en voler ser preguntats? El que acabi dictaminant el jutge serà en part de vital importància.

Més enllà de la novetat que aquest fet comporta de cara al procés d’alliberament, en la vista als Jutjats la confrontació encara es va fer més evident.
Als jutjats no només es van enfrontar dues nacions que malden per poder existir –faltarà veure què serà d’Espanya un cop Catalunya s’independitzi -, ni tampoc només dues maneres d’entendre les regles del joc democràtic. Sinó que ahir gràcies a la perícia de l’estat espanyol, ahir es van enfrontar les legitimitats entre dos règims. Ahir es va enfrontar la democràcia del poble contra un estat que estava defensat per un membre actiu de l’extrema dreta feixista i anticatalana espanyola. Una vista que ens trasllada a la dècada dels 30 on la democràcia republicana va combatre les forces feixistes. – els temps tornen?-

No deixa de tenir gràcia que fos precisament Arenys de Munt, un poble on les esquerres nacionals sempre han governat, ja en el temps de la República, el municipi que es batés amb l’advocat feixista de l’estat espanyol.

No sé si l’elecció de l’advocat que havia de defensar l’estat va ser triat a dit, tanmateix no sé perquè no m’estranyaria, però el que sí va quedar clar és que la vista sobre la prohibició del referèndum per part de l’estat no es basava en la llei, sinó en motius polítics. I aquest és un gran avantatge. Sí l’estat espanyol es veu abocat a un combat polític, no tindrà motius per poder negar la voluntat del poble, - i pitjor per ell si ho fa- i menys si per defensar els seus interessos ho fa de la mà dels assassins i criminals com els de la Falange.

PD: Una pregunta a l'advocat de l'estat i candidat de La Falange l'any 1996: Anirà a la manifestació que els seus companys han preparat al dia 13 tot i que el Govern democràtic de Catalunya l'ha prohibit?

Personatge de la setmana: Carles Móra

Aquesta setmana el personatge destacat és una persona la qual no era massa coneguda fa escassos set dies. Aquests set dies han catapultat a primera fila de la política nacional l’alcalde d’Arenys de Munt, Carles Móra, a partir de la celebració del referèndum d’independència que es farà al seu municipi.

Carles Móra va néixer a Arenys, de Mar, l’any 1955. Móra és professor de llengua i literatura catalana i durant la major part de la seva carrera com a docent ha impartit a l’escola Pia Santa Anna de Mataró.
Móra ha estat un col·laborador habitual de l’activitat associativa aranyenca ja des del Moviment Escolta fins a la Plataforma civicoambiental d’Arenys passant per el famós MAPA –Moviment Aranyenc per l’Autodeterminació – que és l’entitat que organitza el referèndum. Carles Móra a més també ha fet incursions al periodisme ja sigui escrivint articles o amb l’empresa Videotrip en què va treballar per TVE Sant Cugat.

Móra però, com ja s’ha exposat anteriorment no és el personatge de la setmana per la seva trajectòria cívica, sinó que ho és per haver estat el primer alcalde – i no serà l’últim – que dóna suport a una consulta ciutadana per l’autodeterminació de Catalunya.
Carles Móra ha passat de ser un alcalde més del total de 900 i una mica més del país a compartir titulars i portades amb el mateix Obama, i conseqüentment a patir en carn pròpia què és tota la força bruta de la brunete mediàtica, una brunete que ja no només compta amb les Forces del Mal del post-feixisme recalcitrant sinó que a més compta amb els falsos progressistes que també s’hi han llençat a sobre amb tot de vomitius reportatges falsejats i manipulats.

Carles Móra ha descobert, arrel de la convocatòria de la votació, una nova manera de vendre la imatge turística del poble. Convoca un referèndum d’independència i tindràs assegurada una campanya publicitària gratuïta, ja que gràcies al referèndum i la imprescindible ajuda desinteressada del gran estat democràtic i de dret del Regne d’Espanya i als grans defensors de la llibertat i de la democràcia com és La Falange, Carles Móra ha situat Arenys de Munt al mapa. No m’estranyaria que d’aquí poc es fessin bussos turístics per visitar el poble dels gals catalans de la mateixa manera que hi ha cua per visitar Vendelplà.

En definitiva, Carles Móra i el seu ajuntament han fet història, una història que encara pot ser més gran si al dia 13 de setembre es realitza la consulta popular amb tranquil·litat i de manera pacífica i festiva. I evidentment, que surti que SÍ. El 13 pot ser l’inici del major desafiament democràtic que ha patit mai Espanya, i si els referèndums s’estenen, tothom recordarà que el primer va ser Arenys de Munt.

El Curs de la Marmota

A l’agost passat vaig publicar un post que es titulava "Alea Iacta Est. Inici de Curs" en què exposava quins creia que serien els temes centrals de l’any polític que llavors començava. Avui més d’un any desprès torno a publicar aquell article ja que prescindint, en part, de les referències al fiançament, el text segueix sent plenament vigent.

-"Com la immensa majoria dels estudiants del nostre país, els polítics també tenen la seva particular tornada al cole. Aquesta setmana es tornen a reunir les executives nacionals i el govern per reprendre l’activitat política.

Aquest nou curs polític serà un any clau pel futur del nostre país. En un any coneixerem si hi ha un nou model de finançament just per Catalunya. Aquest és un dels punts que poden crear terratrèmols de gran abast al nostre país ja que d’ell en depèn en gran mesura la continuïtat del govern i alhora la dignitat i credibilitat de totes les forces polítiques.
Un altre punt vital serà la retallada que patirà l’estatut al Tribunal Constitucional. Si el finançament amenaça de ple la política catalana, la sentència del Tribunal no es queda enrera i anuncia tempestats torrencials amb tornados de gran potència.

Entre mig d’aquests dos punts vitals hi ha la gestió de la situació econòmica per part de la Generalitat, si bé és cert que el govern té les mans lligades i que l’empitjorament o la (poc probable) solució vindrà de Madrid.

Els partits també tindran feina, ja que molts d’ells hauran de desenvolupar gran part dels seus compromisos com per exemple CDC amb els inicis de la construcció de la Casa Gran, el PSC amb la seva convenció oberta als no militants o Esquerra amb la tasca de refer la unitat interna i alhora oferir un horitzó sobiranista atractiu per la majoria dels catalans. Iniciativa, bé, Iniciativa com que no se li coneix cap objectiu ni idea, doncs res, seguiran igual que fins ara.

S’acosta un any i sobretot una tardor carregada de tempestes polítiques, unes tempestes que segurament marcaran d’esdevenir del país en els pròxims anys, perquè tant el finançament i l’estatut no moriran aquest any, sinó que seran temes recurrents en el nostre dia a dia durant bastant de temps. "-

Mas: -potser- Sí; CiU: No

Que la votació que es realitzarà a Arenys de Munt no és en absolut un fet intranscendent ho demostren, entre altres coses, les adhesions de diferents personalitats que ha recollit. De personalitats n’hi ha moltes i de totes les procedències possibles que abracen des de militants i simpatitzants socialistes com Ferran Mascarell o Rubert de Ventós, passant per diputats al Parlament com Anna Simó i Uriel Bertran o des de l’àmbit institucional els consellers del Govern Joan Manuel Trasserres i Josep Huguet i el President de la Generalitat (2003-2006) Pasqual Maragall i finalment tot de persones de la societat civil com Elizenda Paluzie, Enric Canela, M. Tree, Jaume Sobrequés o Maruis Serra.

Una de les persones que no ha firmat, però que avui ha afirmat que sí que hi votaria a favor, és el president de CiU Artur Mas.
Mas en una entrevista a TV3 ha afirmat que ell personalment hi votaria que sí, però – i tremolem amb els però’s- que ell lidera un projecte que és "transversal" i que no té la finalitat d’arribar a la independència perquè ells "no es dediquen a convocar referèndums cada dia".

La veritat és que sempre ens trobem amb el mateix. Mas intentar fer passar ase per bèstia, és a dir, ell diu que personalment faria A, però que el col·lectiu que lidera B. Sincerament començo a estar cansat de què Convergència continuï jugant al gat i la rata amb el tema de la independència. O s’hi està a favor o s’hi està en contra. O es vol un estat propi o ja s’està bé a Espanya. La qüestió no admet termes mitjos. No "cola" la idea de primer enfortir la nació i desprès, si cal, ja pensarem amb l’estat.

Alguns amics convergents continuen defensant-me que l’ambigüitat nacional de CiU és positiva ja que d’aquesta manera arriba a més gent. Doncs home, no sé què pensar. No seria millor que CiU es definís d’una vegada i d’aquesta manera poder aclarir les cartes del joc? No seria millor que CiU tirés endavant amb el projecte de construcció de l’estat i deixés per Unió la bossa –cada cop més petita- de vots conservadors catalans unionistes? O si d’altra banda prefereixen seguir com ara, que ho diguin clarament i així permetre que un partit de centre-dreta –per exemple Reagrupament- pugui créixer en aquest espai ideològic tot defensant la necessitat de l’independentisme? Sincerament la posició del "mira’m i no em toquis" de CiU amb la independència l’únic que fa és afeblir el país.

Mas pot dir que personalment ell voldria colonitzar la lluna, però fins que Convergència – i Unió- no diguin que estan per la causa de l’estat propi, el projecte polític de Mas i CiU no és altre que l’autonomisme.

Epidèmia de Por

Des de què a Mèxic va començar el brot d’aquest tipus de grip que en un principi havia d’eliminar tota la població del món mundial i que al final segons diuen és menys agressiva que el típic virus dels volts de Nadal, s’ha establert arreu una alarma segurament exagerada, una alarma que ha fet centrar el nucli informatiu en aquesta grip en comptes de la crisi econòmica i ens ha fet estar pendents en com es batejava el virus que sí "grip Nova" o que si "grip A". La veritat és però que aquesta setmana una nova epidèmia ha fet acte de presència a casa nostra, o més ben dit, a la casa del veí.

L’epidèmia en qüestió no es diu ni "A" ni "nova", sinó que es diu epidèmia de por. La veritat és que aquesta ja fa molts anys que d’una manera o altra apareix, i això sí, quan fa acte de presència ho fa per la porta gran. Una porta que aquest últim cop l’ha obert el referèndum d’Arenys de Munt sobre la independència de Catalunya.

La veritat és que desprès de 300 anys els espanyols ja haguessin pogut trobar alguna vacuna, però es veu que no en saben més, la qüestió és que a la que senten la paraula "democràcia" o "independència" o "Catalunya" els hi agafa vés a saber què que els fa reaccionar talment com si encara fóssim a l’any 1945. L’epidèmia que pateixen és com un col·lapse que els fa sortir l’ésser més primari, el de la garrotada.

Avui hi ha hagut l’últim episodi pel que respecta a la consulta d’Arenys, ja que una jutge ha prohibit que l’ajuntament pugui cedir cap local perquè s’hi celebri la votació per la independència amb la intenció d’impedir la consulta. Amb tot la votació segons l’alcalde es realitzarà en el local d’alguna associació del municipi.

Més enllà de les notícies que es van produint entorn del referèndum no deixa de ser curiosa la manera que tenen els grans defensors de la unitat d’Espanya per fer prevaler els seus postulats. Per ells la unitat d’Espanya no es pot posar ni en dubte, és com si fos l’onzè manament de Déu: "No negaràs mai la Unitat Sagrada d’Espanya" deuen pensar que glossen les sagrades escriptures.
La sola idea de què en un poble es posi a consideració de la voluntat dels seus ciutadans la unitat de la santa pàtria espanyola els posa més tremolosos que si estiguessin enmig d’un tornado. I es clar, com que no es pot posar en dubte la unitat d’Espanya, i per tant no es pot entrar al debat, perquè va contra l’altre gran tòtem del nacionalisme espanyol – la constitució- només els queda una opció per intentar frenar la voluntat del poble. Les armes? Home en ple segle XXI i formant part de la UE sembla que no es massa adequat. No, l’opció que els hi queda és la repressió politico-juridica. A Euskadi per callar les veus que no els agraden il·legalitzen partits, a Catalunya on no tenen l’excusa del terrorisme apliquen el poder judicial passant-se la democràcia pel sac.
Si per un referèndum en un petit poble del Maresme munten la que han muntat, imaginem-nos el que faran quan se celebri el referèndum a nivell nacional…

En resum, que l’única manera que tenen els espanyols de defensar la unitat d’Espanya no és convencent, que és com es fa en democràcia, sinó que es limiten a utilitzar el garrot, que és la manera del feixisme.

A Espanya hi ha una epidèmia, sí, però no és la de la grip A, és l’epidèmia de la por.

Finestra Oberta: Camí de Downing Street?

A la primavera del 2010, se celebraran les eleccions al Regne Unit .
El Partit Conservador presentarà com a candidat a David Cameron, un polític de 43 anys que encarna nous aires d’esperança entre els "tories".
Cameron busca canviar la Gran Bretanya i el seu discurs neoliberal i sense complexes recorda la pròspera època de l’inigualable Margaret Thacher.
Actualment, el líder conservador disposa de 10 punts d’avantatge respecte al Primer Ministre Brown.

En canvi, els laboristes es presentaran a les eleccions amb un Gordon Brown molt tocat arran de la crisi econòmica i la pròpia crisi interna que es pateix el laborisme degut a les tensions existents entre el Primer Ministre i Allan Johnson, actual Ministre de Sanitat.
A més, els resultats de les eleccions municipals i europees no auguren bons temps per un laborisme que es va veure relegat a tercera força del país.

Però, quina transcendència poden tenir aquestes eleccions més enllà de tractar-se d’una de les democràcies més rellevants del món i d’una possible alternança de govern?

Doncs, aleshores és quan entra en joc un projecte de politòleg com aquest humil servidor per fer un anàlisi més acurat dels termes.
Regne Unit és considerat com el paradigma de la democràcia majoritària. Aquest tipus de democràcia es basa, entre d’altres trets, per un sistema bipartidista, l’aplicació d’un sistema electoral majoritari o l’existència de poca separació de poders. (Arend Lipjhart)

En les últimes eleccions de 2005, els laboristes de Tony Blair van obtenir un 35% dels vots per un 32% dels "tories".
Però, aquesta petita diferència de 3 punts es va reflectir en més de 150 diputats a la Cambra dels Comuns, conseqüència de l’aplicació del mètode majoritari i les circumscripcions uninominals.
Per la seva part, els liberals van aconseguir un 22% dels vots que només es va traduir en 63 representants a la House of the Commons.

Però, el model clàssic de Westminster podria patir una desviació considerable tenint en compte les enquestes i els resultats de les municipals o europees.
Donant gairebé per segura la presència de Cameron al número 10 de Downing Street, juntament amb la dura caiguda laborista, cal destacar que els liberals aspiren a convertir-se en la segona força del país.
Tot sembla indicar una petacada del partit de Brown que podria baixar entre 10-12 punts.
En canvi, els liberals podrien augmentar lleugerament el seu percentatge cosa que els faria superar al centre-esquerra britànic.

En definitiva, el bipartidisme, símbol del model d’alternança britànica, sembla arribar a la seva fi.
Tants els conservadors com els liberals poden aconseguir que l’esquerra britànica resti a la marginalitat més absoluta al 2010.

Haurem d’estar ben atents davant d’un fet insòlit que pot canviar els esquemes i models tradicionals de la Ciència Política moderna.

post realitzat per Andreu Marin

La Falange a Arenys

D’aquí a pocs dies a Arenys se celebrarà un referèndum sobre l’autodeterminació, un referèndum que sens dubte serà històric ja que serà el primer cop en la història que es votarà aquesta qüestió i per tant marcarà un abans i un desprès pel que respecte a les possibilitats d’una votació a nivell nacional per la independència.

La celebració d’aquesta votació però s’ha vist embolicada a partir de la voluntat de Falange Española de manifestar-se el mateix dia del referèndum per tal d’intentar evitar que se celebri aquesta votació.
Davant d’aquest fet no poques associacions i partits polítics han demanat que la Conselleria d’Interior de Catalunya prohibeixi aquesta concentració per l’elevat perill que comporta que un partit feixista es manifesti a Arenys al dia del referèndum amb la voluntat d’impedir tal votació. La veritat és que no ens hauria de sorprendre massa que Falange vulgui impedir la votació, ja que com qualsevol votació, aquesta serà un pas més de la consolidació de la democràcia, una democràcia de la qual Falange sempre hi ha estat en contra.

El que és més greu però és que des de la Conselleria del súper-conseller Saura no es faci absolutament res de res per impedir que hi hagi problemes a partir de la provocació que suposa que un partit feixista i anti-català es manifesti al poble on se celebrarà el referèndum. Si hi ha incidents, el responsable serà Joan Saura, ja que tot i tenir la possibilitat d’evitar-ho s’haurà rentat les mans –no se sap perquè- i haurà permès que les restes més retro i carques del règim totalitari espanyol puguin caminar sense problemes per Arenys.

El que tampoc no s’entén de cap manera és com és possible que un partit hereu d’un règim assassí i genocida com el franquista pugui gaudir de "legalitat" i ser considerats com un partit democràtic, quan a Euskal Herria es prohibeix dia si dia també tot allò que soni a abertzale.

És de dignitat democràtica i de necessitat cívica que el govern del país prohibeixi de manera immediata la celebració feixista del dia 13 a Arenys de Munt.