Comença el Joc

L’any 2003 va ser un any de canvis històrics al nostre país. A nivell polític es va acabar amb l’hegemonia de Convergència i Unió desprès de 23 anys governant Catalunya i a vuit anys de pactes amb el PP, i a nivell futbolístic, al Barça també hi va arribar el canvi amb forma de "revolució" amb la presidència de Laporta i el seu cercle virtuós.

Des d’aquell 2003 ha plogut molt i en l’àmbit polític les expectatives de canvi no s’han vist aconseguides, completament al contrari que al Barça, on en tan sols sis anys l’entitat ha fet un canvi radical que l’ha catapultat a ser el club més important del moment amb uns èxits tant esportius, de gestió i de presència internacional espectaculars.

Des d’aquell 2003 però hi ha una cosa que no ha canviat. El fet que no ha canviat és l’animadversió que certs grups de comunicació i polítics tenen per la presidència de Joan Laporta. Cal recordar que Joan Laporta no era el candidat de l’status quo, que va apostar amb força per Lluís Bassat fins al punt que el candidat va negociar amb membres de CiU i PSC la inclusió de militants dels dos partits per mantenir "l’equilibri" en la seva hipotètica junta directiva. Laporta doncs va guanyar unes eleccions sense el suport dels grups de comunicació afins a PSC i CiU, un no suport que ha continuat durant els anys de la seva presidència al capdavant del club.

Durant els dos mandats de la presidència laportista, els mitjans han extradimensionat alguns episodis, que tot i que recriminables, en cap cas es mereixen la importància que se’ls hi ha donat. Els grups de comunicació però, des d’un inici ja van engegar una campanya per tal d’enfonsar la presidència d’un que no era dels seus, dels que s’havien repartit el país des de la Transició: que si jo la Generalitat, que si tu l’ajuntament de Barcelona, que si l’altre el Palau, jo també el Barça… i així anar fent.

A més a més, un dels motius per fer front a Laporta va ser, i és, la seva defensa desacomplexada aposta per la re-catalanització del Barça. L’any 2003 el Barça havia quasi perdut les seves arrels catalanistes que el van caracteritzar en la fundació, i havia passat de ser un motor de la societat a ser una trista institució més, amb el problema de què davant de la inhibició de la Junta per apostar pel català, s’estaven fent passes cap a l’espanyolització del club.
Laporta ho va aturar, i li va donar al Barça tota una altra dimensió, una dimensió universal a partir dels propis valors nacionals. Es veu però, que hi ha a qui no li agrada.

La campanya anti-laporta va arribar al punt àlgid fa un estiu amb la moció de censura que Oriol Giralt va liderar. Per poc triomfen.

Ara a escassos nou mesos de les eleccions al club, tot es precipita. Uns perquè volen enfonsar Laporta, uns altres perquè creuen que set anys sense "controlar" el Barça ja són suficients, uns de més enllà perquè sospiren en posar l’amic…. Tots s’han llençat en massa a la primera escletxa que han trobat. Més enllà que El Periòdico o La Vanguardia continuïn amb la seva tàctica d'intentar enfonsar Laporta i el que representa, l'afer dels espies indica que els atacs no només provenen de fora.

Entenc que l’afer dels espies condueix a les maquinacions de cert grup que dóna suport a la Junta Directiva, que intenta postular perfils afins perquè siguin el candidat continuïsta a les eleccions del 2010. Per què només es van investigar quatre vice-presidents? Per què no es va investigar a tots els que pretenen ser candidats continuadors? No havíem quedat que l’auditoria era per seguretat?

En resum, que la lluita per la presidència no ha fet més que començar.