12 d’abril de 2008

Itàlia: Si Può Fare!

Itàlia torna a les urnes. Entre demà i Dilluns els italians votaran i hauran d’elegir. Aquestes eleccions són producte de la caiguda del govern Prodi per culpa de la traïció de la UDEUR, un petit partit de centre dirigit per líders corruptes.

Itàlia es troba per primer cop davant d’unes eleccions on no hi concorren dues grans coalicions, sinó que hi participen dos grans partits i dos de més petits. Pel centre-esquerra el nou nat Partit Democràtic de Walter Veltroni encara les eleccions amb esperança de remuntar i impedir el retorn al poder del sinistre Berlusconi. El líder de la dreta italiana es va veure superat per la creació del Partit Democràtic i a corre cuita va fundar el Partit del Poble de la Llibertat que va amb coalició amb els ex feixistes d’Aliança Nacional.

La no participació per primer cop de les grans coalicions obre la porta a un nou escenari polític, un nou escenari en què el bipartidisme serà el nou dominant, i més encara si es reforma la llei electoral. Una llei electoral que Berlusconi amb el nul sentit d’estat que el caracteritza s’ha negat a reformar per benefici electoral.
La desaparició de les grans coalicions farà, en principi, més governable un país que ha vist com en els últims anys només un govern ha aconseguit finalitzar una legislatura. Així hi haurà dues grans formacions, el Partit Democràtic i el Partit del Poble de la Llibertat, i dues formacions més petites, la UDC i L’Esquerra. En el nou arc parlamentari també és probable que hi entrin la Lliga Nord, la Dreta i alguna formació més petita.

Itàlia té molts reptes de cara al futur, ha de recuperar la seva economia així com també la renda per càpita dels ciutadans, ha de posar fi a l’elevat atur especialment entre els joves, ha de tornar a trobar el seu lloc en el panorama internacional i ha d’acabar d’una vegada per totes amb la corrupció i les màfies.

Aquests reptes són sens dubte reptes difícils, reptes que fan necessari coratge, valentia i intel·ligència. Són reptes que necessiten un líder capaç de poder donar-hi solució, són reptes que necessiten solucions noves. Itàlia no trobarà la resposta en el passat caspós i populista, Itàlia trobarà la resposta en la modernitat, Itàlia trobarà la resposta en el Partit Democràtic i en Walter Veltroni.

5 comentaris:

Albrock ha dit...

No clar, el Veltroni no és populista de res... És tant poc creatiu que l'únic que pot fer és copiar l'eslògan de l'Obama-Hussein.

Tot i que és veritat que en la dreta hi falta alguna renovació i deslligament d'elements populistes-corruptes, és millor alternativa que la dèbil i ineficient esquerra italiana.

Ah i tant que t'entestes en recordar que Il Cavaliere governa amb "feixistes", recorda que'ls teus ho fan amb comunistes.

Forza Italia!

Anònim ha dit...

Només em fa falta un post per carregar-me els mites i mentides de l’esquerra proge-casposa europea exemplificada a la perfecció per polítics com Zapatero, Prodi o Veltroni, Schroeder i companyia.
Veltroni és un perill per la vida quotidiana dels italians, un precursor de la política d’inestabilitat que ha caracterizat el règim del terror de Prodi en els àmbits econòmic, polític i social.
Sort en tenim que durant aquests anys de govern esquerrano-caspós s’ha demostrat la patètica gestió i actuació causada gràcies a aquesta unió d’antisistemes, comunistes, socialistas, democràtes i més de 10 partits que ara mateix m’estaré oblidant.
Aquesta unió a la “catalana” elevada al màxim exponent ha causat una sèrie de desastres que han perjudicat a tots els italians. Només tenien clara una única visió: acabar amb Il Cavaliere i la prosperitat a la que Italia va arribar gràcies al centre dreta en els seus anys de govern. Però com se diria en castellà, als anti-dreta els ha sortit "el tiro por la culata" i el seu llegat quedarà marcat per una sèrie de despropòsits, escàndols, dimissions i incoherències. Ha estat la millor, però la més lenta mort posible per tota l’esquerra italiana.
Si els italians tenen memòria, l’esquerra té guanyats una pil•la d’anys a l’oposició.

Italia és un pais que mai m’hi cansaré d’anar-hi per la seva especial atracció i per la seva gent
Per tot això, crec que és l’hora d’acabar amb les contradiccions i les disputes internes d’un govern inestable i sense compromís d’actuar pel benefici dels seus ciutadans.
Es necesita una figura política amb les idees ben clares, voluntat per dur a terme un canvi molt necessari, amb experiencia, amb una gestió durant la seva vida política eficaç.
A més, estic convençut que els italians són molt diferents als espanyols en una cosa, saben votar i saben a qui voten.
Per tutto questo, Forza Italia. I Com diria el famós eslogan Il CAvaliere : Levantate ITALIA !!

Pere Sàbat ha dit...

Àlex,
La moda Obama és a tot al món, i sobretot en una esquerra europea orfe de líders.

L'esquerra italiana s'ha aliat en un sol partit deixant els extrems inútils fora del PD.

En el PD els partits comunistes no hi participen, han format una coalisió amb els Verds, en canvi en la coalisió de Berlusconi si que hi ha feixistes i ex-feixistes.

Andreu,
Com ja he dit l'esquerra europea no té un líder, i ela anteriors han estat pèssims.

Vertroni ha dirigit perfectament la seva ciutat, Roma, sense inestabilitat i modernitant-la. Prodi va ser victima del sistema electoral, i també d'una gran incapacitat de liderar. Vertroni no tindrà aquests problemes, en principi pq els comunistes no van a la coalisió.

Quan parles dels desastres que ha causat el govern d'esquerres, a quins et refereixes?
Si els italians tenen memòria sabran qui es candidat de la mafia i qui no, sabran qui pot fer augmentar la productivitat al mateix temps que la despresa social i qui no, sabran qui els pot servir a ells i es pot servir d'ells.
"Es necesita una figura política amb les idees ben clares, voluntat per dur a terme un canvi molt necessari, amb experiencia, amb una gestió durant la seva vida política eficaç."
Això em recorda, una mica, la Marxa de 1922.

Albrock ha dit...

Pedro, vas fi si et creus que el Partit Demòcrata treurà majoria absoluta i no haurà de governar amb els comunistes-verds-antisistema.
O sigui que el meu punt segueix sent vàlid. Per cert, he actualitzat el blog parlant del Hussein-Obama.

Anònim ha dit...

A mi m'ha fet gràcia el comentari sobre la Marxa de 1922 jeje
Amb tots els respectes, el teu discurs em recordava a una època ja llunyana (per sort) com era el Felipismo.