A cinc dies del final

Si d’un tema he parlat en aquest bloc, és sobre les eleccions nord americanes. Vam començar l’aventura quan tot just acabaven de començar les primàries dels dos partits i per tant, quan encara no s’havien elegit els dos candidats.

No és cap secret que des d’un principi vaig apostar clarament per una candidatura a la nominació demòcrata, i que al final no va ser aquesta l’elegida. Sí, vaig apostar per la candidatura que oferia, al meu entendre, més possibilitats de derrotar als republicans, alhora que tenia més proximitat ideològica amb el que penso jo. No, no vaig donar suport a Edwards, vaig donar suport a Hillary Clinton. Clinton oferia un molt bon programa de govern, sobretot en temes com educació i sanitat, més progressistes que els d’Obama.

Les primàries van ser una lluita que enfrontava a dos gegants de la política, les primàries demòcrates van ser un dels espectacles polítics i electorals més apassionants i absorbents dels últims anys. La campanya, els vídeos electorals, els mítings, els discursos, els debats….tot realment espectacular.

La nominació demòcrata no es va decidir fins a finals de juny, quan Hillary Clinton va suspendre la campanya, i amb aquest gest va nomenar de facto a Barack Obama com a candidat a la Presidència pel partit que té com a símbol l’ase (català).
A partir d’aquell moment els canons demòcrates van girar 180 graus cap a la dreta. Van deixar d’apuntar en camp propi i van dirigir els objectius cap al candidat republicà, John McCain.

McCain, va tenir resolta molt més aviat la cursa a la nominació, ja que ni Romney ni molt menys Huckabee van poder fer ombra a la seva candidatura. L’únic que en principi podia arrabassar-li la nominació era Ruddy Giulliani, però una pèssima estratègia electoral el van condemnar a l’ostracisme.

Les primàries, cal dir, no van iniciar-se gaire bé pel vell senador conservador, tan que va estar apunt d’abandonar. Tot i els vents en contra, McCain va començar a guanyar caucus i primàries, potser gràcies a un tractament periodístic que ni Huckabee ni molt menys Romney van gaudir.

Tot aquest procés de primàries i pre-campaya va concloure en les convencions nacionals dels dos partits que van nominar els seus respectius "tickets" electorals per les eleccions del pròxim dimarts 4 de novembre.

Joe Biden i Sarah Palin van ser els escollits per acompanyar Barack Obama i John McCain en les que sens dubte són i han estat les eleccions més seguides dels últims anys.

La campanya electoral ha estat centrada en temes econòmics, fet que ha afavorit enormement al candidat demòcrata. Obama ha sabut dirigir molt millor la campanya, centrant-la en els temes que a ell li interessaven, en canvi McCain ha anat quasi tota la campanya darrera d’Obama.

Però tot això és passat. Ara el punt de mira se centra en el dimarts 4 de novembre, quan els americans hauran de decidir si és la por o és l’esperança la que governarà els pròxims quatre anys des de la Casa Blanca.

La cursa, contràriament del que es diu, no està tant decantada a favor d’Obama.
És cert que el senador d’Il·linois compta amb un avantatge significatiu, però no es pot refiar gens ni mica perquè en els estat clau, està perdent algunes dècimes aquests últims dies.

Fa unes setmanes escrivia sobre els estats que decidiran les eleccions, doncs bé, en aquests estats Obama encapçala les enquestes en tots ells.
Aquesta notícia és un bon titular, la qüestió és però si el titular cobreix tota la informació. I és evident que no.

És cert que Obama va davant en tots els estats, però no és menys cert que a Missouri ho fa per tant sols 0,2 punts, per tant i amb un 3% d’error possible, tot és possible. De la mateix manera que a Carolina del Nord on tant sols avantatge a McCain amb el 2,5% o l’estat més important de tots aquests, Florida, on treu 3,3 al republicà. Virgínia, Ohio, Colorado i Nevada, en canvi si que es pot dir amb més seguretat que cauran al costat d’Obama.
A aquestes dades se li hauria d’afegir el possible efecte "Bradley", que consisteix en què els candidats negres sempre treuen menys vots dels que pronostiquen les enquestes. Si aquest efecte apareix en la nit electoral, pot haver-hi sorpreses.

No soc donat a fer pronòstics, això ho deixo al Pitoniso Pito, però en les eleccions de dimarts, en principi, contemplo dos escenaris possibles. Tsunami o no tsunami.

El que sembla gairebé segur és que, a no ser que com he dit hi hagin certes sorpreses, el pròxim President dels Estats Units serà Barack Obama. La qüestió aquí és en saber si guanyarà folgadament, i per tant hi haurà tsunami blau, o si per contra la victòria serà més ajustada, i no hi haurà tsunami.

Ja he dit que no en sé, ni m’agrada fer pronòstics, per tant no en faré.

Per acabar, només dir que durant aquests dos anys que ha durat tot el procés electoral, que dimarts que ve arriba al seu final, m’ho he passat bomba escrivint sobre Amèrica, avanço que ho continuaré fent, i espero que vosaltres també hagueu compartit aquesta sensació, i que, en la mesura del possible, us hagi interessat el que aquest humil bloc ha contat sobre aquesta història.

El desenllaç d'aquesta història, dimecres al matí.