Esquerra. Nova Etapa

Ahir es va donar per finalitzat un dels debats més allargassats que la política catalana arrossegava des de feia massa temps. Ahir durant la conferència de Joan Puigcercós, Josep-Lluís Carod-Roveria va anunciar que no es presentaria a les primàries per ser cap de llista d’Esquerra al Parlament, i així, donava el relleu a l’actual President del partit.

Primerament caldria esmentar que aquesta és una de les millors decisions que es podien haver pres. Carod és i ha estat una magnífic actiu per Esquerra, però aquest actiu cal administrar-lo adequadament, és a dir, que Carod pot servir millor al partit en una nova àrea, o a l'actual, més que no pas sent el pròxim cap de llista a les eleccions catalanes. Carod durant molts anys, des de 1996, ha estat la cara visible d’Esquerra, i amb ell el partit ha aconseguit els millors i més espectaculars resultats electorals, a més que amb ell s’ha normalitzat el fet de ser independentista, fins al punt de considerar-se "normal". I això s'ha de reconèixer.
Carod sens dubte ha sigut algú que ha fet molt per al partit, i pel país. I negar aquest fet és voler caminar a les fosques.

En segon lloc la decisió del vice-president evita que els mitjans que són contraris al que Esquerra representa, la gran majoria, intentin treure suc d’una nova batalla interna basada en personalismes més que en programes, tal i com hagués estat la lluita Carod-Puigcercós. Per tant amb la decisió de Carod es desactiva una bomba que poc hagués afavorit Esquerra.

Carod, com va dir, és l’home d’Esquerra al govern, i com a tal té molta feina endavant. Ha d’acabar de desenvolupar l'ambiciós projecte de les ambaixades ja que és un fet absolutament clau, a més de totes les seves altres competències. Però també, i molt important, ha d’aconseguir que el Govern segueixi sent inflexible davant el model de finançament proposat per Espanya. És més necessari que mai que els membres d’Esquerra al govern tinguin la certesa que la militància està amb ells, i que aquesta no accepta, com tampoc ells, cap mil·límetre de renuncia.

Ahir es va posar fi a un període d’Esquerra, un període que ha sigut enormement positiu, però que hagués pogut ser millor. Les persones i les entitats tenen cicles, tenen aquell punt en què tot sembla afavorir i quan aquest arriba, s’ha d’aprofitar. Carod però, no ho va fer del tot. Carod hagués pogut ser molt més del què ha sigut, Carod apuntava més alt. Per errors propis, i sobretot per el desgast obsessiu d’alguns partits i mitjans, poc a poc, Carod s’ha anat apagant, i aquell líder que al 2003 semblava no tenir sostre, ara no és més que un gestor.

Ara cal que l’espurna que Carod va ser capaç d’encendre, s’encengui de nou amb nova gent, gent capaç d’il·lusionar de nou, gent que amb un discurs creïble faci possible avançar cap a la sobirania i cap a la justícia social. Ara és l’hora d’Esquerra.