No a Aquest Finançament

Segons tot apunta el melodrama de la negociació del nou model de finançament autonòmic està apunt d’acabar-se, ja que tal i com afirmen diversos mitjans, durant el dia d’ahir el conseller socialista Antoni Castells i la vice-presidenta socialista espanyola Elena Salgado haurien arribat a un acord final en quan a xifra i model, només pendent de tancar els serrells.

Aquestes informacions exposen que aquest model incomplirà l’Estatut, ja que la graduació dels anys posteriors a l’entrada de l’aplicació del text se situava al 2011, és a dir, que al 2011 hauria d’arribar al "tope", però com sembla Castells hauria renunciat a aquest fet allargant-ho fins al 2013, conseqüentment s’entén que l’estatut entra en vigor aquest any i no al 2006… A més a més l’acord de finançament, segons el que s’ha publicat, no arribaria ni de bon tros als 3.800 milions que defensen la Cambra i Esquerra com a quantia mínim d’aquest model, ja que se situaria sí per sobre dels 3.000 milions al tercer any d’aplicació, però lluny dels quasi 4.000 estipulats com a sostre baix. I èr últim no està gens clar que el principi d’ordinalitat es respecti, ja que Elena Salgado preveu "colar" alguna partida fora del sistema.
Realment no deixa de ser graciós, per no dir una altra cosa, que quan la Generalitat ha fet públic que aquest any ha tingut un dèficit de 4.000 milions d’euros, el "gobierno de españa" només ofereixi 3.200 milions de finançament al tercer any d’aplicació. Aquest fet tan sols demostra la manera que, mani qui mani, té Espanya d’entendre Catalunya i les seves necessitats.
En resum, que per més "pegats" que la Salgado i el Castells enganxin al model sobre Mossos, justícia i no sé quantes competències més, aquest model no reflecteix ni l’estatut, ni l’ordinalitat, ni una xifra acceptable i molt menys reflexa les necessitats reals del país per fer front als reptes dels pròxims anys com les infrastructures, la immigració, la sanitat, l’educació…

Les reaccions a aquesta notícia no s’han fet esperar. Com era de preveure els dirigents socialistes han sortit tots contents a donar la benvinguda a l’acord, i segons el seu President, Isidre Molas, l’acord "és deu vegades millor que el de l’any 2001". Una vegada més es confon millorar un acord amb què aquesta millora sigui bona. El soci petit del govern, ICV, ja ha donat el "sí" i Joan Saura ja s’ha apressat a comentar que espera el pacte es tanqui en poques hores. Queda clar que, una vegada més, el PSC ha sucumbit envers el PSOE i que, malauradament, l’aposta per acostar el PSC a posicions catalanistes no ha reeixit. Aquesta aposta però haurà servit per mostrar que simplement el PSC no existeix, i que per tant no és més que una pota del PSOE. I què no dir dels acomplexats d’Iniciativa. Uns que s’omplen la boca defensant la classe treballadora del país però que accepten un finançament que els condemna a la misèria. Això és ser d’esquerres de debò? Realment, seria millor que s’integressin al PSOE-PSC i d’aquesta manera poder votar, sense complexos ni atacs de "paquetitits", juntament amb aquells que els hi diuen, talment com es va produir amb l’estatut, la decisió que han de prendre.
Per tant, aquesta situació deixa una vegada més, la decisió en mans d’Esquerra, ja que depenen de la decisió que prengui la Permanent Nacional, que s’està reunint aquesta tarda, dependrà si el govern accepta o no l’acord i si aquest mateix govern té futur o no.

Així doncs com les grans decisions que han marcat l’esdevenir del nostre país en els últims anys, la pilota torna a ser en mans d’Esquerra. A Esquerra sempre li toca el pitjor dels papers, decidir sí el que han pactat uns altres - sigui CiU o el PSOE-PSC- és bo per el país o no. Ho va fer amb l’estatut pactat en nocturnitat i traïdoria per Mas amb Zapatero, i va encertar dient que No, tal i com es pot comprovar en aquests moments en què queda clar que aquell pacte ha sigut una de les pitjor negociacions que mai un polític català ha fet.

Ara li torna a tocar decidir. La situació és difícil, cert, però és en els moments difícils on es demostra la valentia, la coherència i el compromís envers el que es defensa. Esquerra no pot acceptar un model que no sigui bo per Catalunya, i com va dir el President Puigcercós, en cap cas un model que no arribi als 3.800 milions.

Esquerra ha de dir que no a aquest finançament.