L'SPD i Esquerra. Camins Similars?

Avui tota la premsa s’ha llençat a parlar de la gran davallada de la socialdemocràcia alemanya, que ha perdut 11 punts en relació a les eleccions del 2005 i que a més ha quedat a uns deu punts de la partit cristianodemòcrata d’Angela Merkel. I per acabar de fer gran el cop, han de deixar el govern desprès d’onze anys.

Un dels elements que han centrat el declivi de l’SPD ha estat sens dubte la seva abraçada a les polítiques neoliberals d’aprimament de l’estat del benestar i a les privatitzacions. L’SPD des de que va arribar al poder als noranta s’ha comportat com una espècie de partit liberal moderat. I l’SPD no és això. L’SPD és la socialdemocràcia més antiga d’Europa, l’SPD és el constructor de l’estat de benestar alemany, i en cap cas havia de ser el seu destructor. L’SPD va arribar tard a l’aplicació de les polítiques de Reaggen o Thatcher. El temps del liberalisme van ser els vuitanta, no els últims dels noranta.

L’SPD doncs, ha patit una crisi galopant perquè han governat i intentat salvar un sistema el qual ells sempre havien criticat. L’SPD no era un partit liberal, però en canvi actuava com a tal per més que els seus discursos mantinguessin la línia contraria, la socialdemòcrata. És aquest fet el que va portar a un grup de militants a crear Die Linke –l’esquerra- un partit que defensa una política socialdemòcrata i que en les eleccions de diumenge ha escalat fins al 12% del vot federal, a més que té serioses opcions de governar en diversos estats.

No dubto que la direcció de l’SPD va considerar que era el millor per Alemanya i per el partit abraçar les polítiques liberals, unes polítiques que s’havien demostrat útils en altres països.
Aquesta mateixa reflexió estic segur que la va fer una altra direcció del nostre país.

L’any 2003 Esquerra va fer una gran aposta: reforma de l’estatut d’autonomia per avançar cap a la independència. Aquesta aposta era agosarada ja que implicava canvis en el Govern de la Generalitat i iniciar una entesa amb l’esquerra espanyola, que a l’oposició, feia un discurs "acceptable" en relació a la plurinacionalitat de l’estat espanyol. Quan l’estatut naufraga a Madrid amb l’acord Mas-Zapatero, l’estratègia d’Esquerra es veu tocada, però tot i això al 2006 refà l’aposta de pactar amb el PSC a Catalunya amb l’argument de desenvolupar el marc autonòmic a partir del "catalanisme social".
Aquest segon pacte coincideix amb el trencament de l’estat de les autonomies, un enfonsament que l’ha propiciat el mateix estatut que ara espera la sentència de mort per part del Tribunal Constitucional.
Esquerra doncs, s’ha trobat governant un sistema, l’autonòmic, en el qual no creia ni ha cregut mai, però que a partir d’una estratègia consistent en la reforma d’aquest, actualment n’està sent "còmplice". Que Esquerra s’estigui empassant aquest esfondrament, sincerament, em sembla cruel, ja que és Esquerra qui més ha lluitat per superar-lo. Tot i això, ara com ara, Esquerra està governant, i per tant també és responsable d’aquest trencament.

Tan l’SPD com Esquerra podrien haver sortit reforçats per el col·lapse d’uns sistemes contraris als seus, però que a partir d’intentar reformar-los per acostar els seus somnis a la realitat, els ha fet còmplices d’uns sistemes i d’unes polítiques en les quals no creien.

Per solucionar-ho l’SPD ja ha fet tard, però Esquerra encara hi és a temps.