30 d’abril del 2008

Cal un nou cicle al Barça

Catalunya està en crisi, per si no ens n’havíem adonat ahir en vam tenir una nova demostració. Dels tres pilars que aguanten el país dos estan en profunda crisi, només el Club Súper 3 aguanta la sacsejada. D’Esquerra prou se n’ha parlat i més que se’n parlarà i el Barça ahir va afegir-se al corrent de catarsi de manera clara i fins al fons del pou. Tant Esquerra com el Barça necessiten reflexionar a profunditat sobre els motius que els han portat a aquesta situació sense sortida, Esquerra no té gaire temps, i el Barça menys, el Barça no pot esperar.

Ahir es va acabar un somni, l’últim fil que quedava. Ahir va acabar-se la il·lusió. Ahir va morir l’esperança.

Tan sols van ser necessaris 14 minuts per ensorrar un equip que nedava desesperat en busca d’un miracle que no va aparèixer.
Ahir va ser l’última funció d’un grup genial, espectacular, brutal, que s’ha deixat perdre tot just quan va arribar a la glòria màxima de París. Ahir va ser el final d’un cicle que ha aportat al Barça tres anys d’èxits espectaculars, un cicle que ha aportat al futbol un model modern de gestió i que ha demostrat que també es pot guanyar jugant bé.

Però com tot en la vida, no es pot viure del passat, no és suficient, i el Barça fa massa temps que viu del record d’aquell equip que va il·luminar el món sencer amb un joc cinc estrelles, de qualitat, màgic. Ara ja no.
El Barça es va fer gran quan la força, les ganes, la convicció de guanyar, quan el compromís, l’empenta, la intel·ligència, la concentració i la il·lusió eren els valors que donaven forma a l’ADN de l’equip. Ara aquests valors brillen per la seva absència.

Cal un nou cicle al Barça, els que diuen que no ho defensen dient que hi ha jugadors que encara poden donar dies de glória al club. És clar que hi ha jugadors joves a la plantilla que continuaran a l’equip, Iniesta, Touré, Messi i Bojan han de ser peces indispensables per aquest nou cicle que juntament amb els Valdès, Puyol,, Xavi, Milito i altres han de configurar el nou equip blaugrana, però és indiscutible que cal un nou impuls dirigit sobretot en termes de valors. Esforç, compromís, lluita i disciplina han de ser peces fonamentals per aquest nou cicle. El Barça ha d’iniciar un nou cicle carregat d’il·lusió. Un nou cicle per tornar a construir aquest Barça campió, capaç de tornar a jugar veloçment, capaç en definitiva de guanyar.

El Barça pot, el Barça ha, de reinventar-se un cop més. La filosofia és clara, la recepta no tant. Cares noves, nous valors, tornar a treballar, una mica de mala llet i il·lusió al camp es perfilen com les més recomanades.

Ara s’ha d’intentar acabar com més dignament es pugui la Lliga, ser segon seria genial, i sobretot continuar treballant perquè l’any que bé no ens passi el mateix.

El Barça és gran, el Barça és més que un club, i ara ho ha de demostrar.

4 comentaris:

someone ha dit...

Catalunya també és l'Espanyol, el nàstic, el lleida, ciutadans, CIU, el PSC, el megatrix i el club disney...
xDDD

Anònim ha dit...

No mesclis política i esport. Catalunya és molt més que el Barça i un seguidor perico o madridista (en conec algun cas... jeje) pot sentir-se i representar Catalunya amb igual o més èxit que un culé.

Pel que fa al tema esportiu, em recordeu molt al Madrid de fa 3 anys. S'ha caigut en l'autocomplacència i en la prepotència de creure's el millor i no demostrar-ho al camp. Les transicions i renovacions són dures i si no que s'ho preguntin al Real Madrid. I quan es va començar a solucionar el cas Madrid? Amb la sortida del president de torn...

Pere Sàbat ha dit...

Nil,
És clar que Catalunya és més que un club. Ara bé no es pot negar que el Barça té una càrrega emocional i social molt més forta i potent que tots els altres club junts.
Sobre Esquerra, m'he permès una petita broma que crec que s'enten clarament.

Andreu,
En cap moment he relacionat esport i política, i repeteixo que només faltaria que algú que no fos del Barça no pogués ser català.
Ara bé repeteixo, el Barça per motius històrics i actuals té unes connotacions que ni Franco, ni el Nuñez, ni el Villar i ni el Gaspar van poder extripar. Agradi o no agradi a certa gent, el Barça és un referent de catalanitat.

Sobre el Barça alguna puntualització:
El que el Barça ha sigut el Madrid dels galàtics no ho va arribar a ser mai.
El Madrid guanyava perquè tenia el millor porter del món i perquè a davant tenia gent que marcava. Aquell Madrid no serà recordat pel seu joc, en canvi el Barça sí.

Les transicions són dures, sí. Al Barça n'hem viscut moltes i en tenim una gran experiència. Ara bé crec, torno a dir, que comparar el Madrid amb el Barça és com comparar J.K.Rowling amb Ana Rosa Quintana.
Els problemes del Barça no són a la Llotja, són al camp.
El Madrid va canviar de president perquè el sistema de club estava esgotat, en canvi al Barça el que està esgotat és el cicle de jugadors, no la filosofia del club.

És una diferència molt important, i crec que qualsevol persona, encara que sigui del Madrid, pot entendre.

someone ha dit...

si que s'ha entès... el meu comentari no era simplement crític també buscava l'humor...jjaja