10 de gener del 2009

Llibres d'hivern: Memòries, Jordi Pujol


Aquestes passades vacances de Nadal en bona part les he dedicat a llegir, a llegir llibres que tenia pendents des de feia cert temps. És un fet que passa sovint, deixar llibres pendents sobre la taula, fins que arriba un moment en què més aviat sembla la maqueta de la Torre dinàmica de Dubai.

Un d’aquests llibres era el primer volum de les memòries del qui va ser durant 23 anys President del principat, Jordi Pujol.
No descobriré res si dic que la figura governamental de Pujol particularment no m’emociona gaire i que considero que gran part dels seus anys al Palau de la Generalitat no van aportar el que havien d’haver aportat al país. Això però faria referència al segon volum de les seves memòries.
En aquest primer volum hi apareix un home que es podria anomenar com a "formigueta". Pujol durant anys i anys va fer de formigueta fent i fent tot d’accions amb un únic objectiu: Fer país, construir Catalunya.

Pujol en tots els anys de clandestinitat va fer un munt d’iniciatives per fer renéixer l’estima i la consciència del país, i això, tot i les discrepàncies ideològiques, s’ha de reconèixer i agrair. Pujol podríem dir va ser un home polièdric, capaç de crear el primer banc nacional, capaç de tirar endavant l’enciclopèdia catalana, capaç de crear centres d’anàlisi, capaç de…. de moltes coses.
Al llarg del llibre Pujol exposa el procés de construcció del seu univers intel·lectual, una construcció que es podria qualificar de "fet a mida". Pujol va buscar, va moure’s, va preguntar, va escoltar, va esforçar-se…. Pujol es va fer a si mateix bevent de diferents fonts, unes fonts que el van acabar de formar amb el que va ser.

Pujol exposa en el volum de memòries la seva idea política, una idea que tot i ser nacionalista en relació al principat, no deixava de ser regionalista en el sentit d’estat espanyol. Pujol modernitza els postulats del catalanisme d’inici de segle XX i practica el que es podria anomenar com a "autonomisme nacional". Una praxi política que es basava en el famós peix al cove, en rascar el màxim nombre de competències però sense sortir del marc constitucional, a més de practicar un nomenament simbòlic en termes nacionals, per exemple Teatre Nacional…, encara que la pràctica governamental no seguís aquesta línia d’acció.

Com a mode de conclusió, es pot afirmar que Pujol va ser un "formigueta" durant molts i molts anys i que la seva acció va ser altament positiva, ja que va ajudar a recuperar el país, però aquesta pot quedar entelada per la seva acció política posterior.

Un llibre altament positiu, que permet conèixer un Pujol diferent. Esperarem, doncs, el segon volum.