2 de gener de 2009

Traïdors

Ni a la tercera, i és que n’hi ha que no n’aprenen. Desprès d’incomplir dos terminis per presentar una proposta de nou finançament autonòmic, el "gobierno de españa" va presentar una reforma que no inclou en cap cas una xifra. Per tant es podria considerar que ha tornat a incomplir el termini.

La proposta de Solbes no compleix l’estatut. Aquesta afirmació és la que ha agermanat tots els partits catalans, ni que sigui amb matisos. Solbes fa sonar una música, una música que sona a alguna cosa, però que en cap cas sona a Estatut. Això sí, s'han permès altra vegada, el luxe d’incomplir el termini, i per tant han tornat a demostrar al PSC que les seves amenaces se les posen en un lloc i que no els fa ni tremolar. En aquests moments el PSC en comptes d’una contraproposta al model de finançament, hauria d’estar escrivint el nou status que la formació hauria de tenir. Però és clar, això seria demanar molt.

Moltes de les critiques que plouen aquests dies van encarades al PSC, no serè jo qui surti a la seva defensa, però considero que atribuir només a ells la responsabilitat del nou finançament és un error, a més que depenen de qui vingui la critica, d’un cinisme com pocs.
Fa un dia la branca juvenil de Convergència va desplegar a Montjuic una pancarta que deia "PSC: No vengueu el país. Necessitem un finançament just". Es pot estar més o menys d’acord amb aquesta sentència, però convindria fer alguna consideració.

Primer, de moment el PSC, i tot el Govern, està fent més que qualsevol govern convergent durant 23 anys, que és aguantar i no firmar res que no sigui favorable. El més fàcil en aquests moments hagués estat al 9 d’agost anar a La Moncloa i firmar un paper amb quatre ratlles que expliquessin com seria el nou sistema, i llestos. Tots contents, quatre fotos i ja pactarem any a any la xifra exacte. En comptes d’això, tot i cometre errors, el Govern ha aguantat i de moment encara no hi cap acord, és més, la idea d’Esquerra, la que diu que més val un no acord que un mal acord, s’està imposant. Per tant, fins ara ni el PSC, ni el Govern, han traït el país. Ni ho faran.

Segon, convindria recordar però algun fet previ a la negociació del finançament. Si ens trobem en la situació que ens trobem és degut al què posava l’estatut en matèria de fiançament. Què posava l’estatut? Posava que la Generalitat es quedava els diners recaptats? Posava que la Generalitat tindria un finançament per habitant que tendís cap al concert? Posava que es retornarien menys del 50% dels impostos a l’estat? No, no posava res d’això. Bé, el del 30 de setembre sí, però el que es va pactar a La Moncloa no. L’estatut de La Moncloa posava que el finançament depenia de la LOFCA, posava que l’anivellament el determinava l’estat i que la bilateralitat no impedia que els acords fossin multilaterals. Això és el que posava l’estatut de La Moncloa. Però el que s’hauria de recordar és quina ànima va pactar aquest estatut i aquest sistema de finançament. Ho recorden? No? Bé, cap problema ja ho dic jo. Artur Mas.

Sorpresos? Home ho haurien d’estar, ja que és el mateix que en aquests moments està fent declaracions dient que el Govern s’hauria de plantar en la negociació i que està reclamant un model de finançament que l’estatut no contempla, no el contempla precisament l’estatut que ell mateix va pactar la nit del 21 de gener amb Zapatero a La Moncloa.

CiUnión no té absolutament cap credibilitat ni autoritat moral a l’hora de reclamar un sistema de finançament alt, ja que el text que Mas va pactar amb "el gobierno de españa" fent bo l’anunci de pastas gallo "porque yo lo valgo", deixava tot l’articulat a expenses de la interpretació que en cada moment es fes des dels òrgans executors espanyols. Per tant ni Mas ni CiUnión poden dir res sobre el finançament, ja que si ens trobem en la situació en la que estem, en gran part és "gràcies" a la intel·ligència de gran estadista del Mas.

El "culebró" del finançament no ha fet més que posar una nova seqüència a la llista, ja que el final de tot aquest procés no sembla pas que s’hagi de resoldre en poc temps.

Una vegada més els fets donen la raó a aquells que al 18 de juny del 2006, lluitant contra una salvatge campanya incriminatòria, vam votar en contra d’un text estatutari que venia a dir el mateix que l’estatut del ’79 i que encasellava de nou Catalunya a les urpes opressores d’Espanya.

3 comentaris:

Andrew ha dit...

Després de llegir textos com aquests, crec que començo a inclinar-me més per preferir la sociovergència que el tripartit considerant que totes dues condemnen al nostre país.
La millor època que recordo a Catalunya fou del 1996 al 2003.

Pere Sàbat ha dit...

Andreu,

Si ara prefereixes lasociovergència al tripartit, vol dir que abans preferies el tripartit?
No acabo d'entendre el perquè a partir d'escrits com aquest et fan canviar de posició.

Per últim, del 1996 al 2003 Catalunya va estar completament adormida, gràcies al pacte entre el nacionalisme espanyol i l'autonomisme nacional català. Aquells anys vaan ser un desastre.

Andrew ha dit...

Doncs ja em diràs en que van ser un desastre. Per la bonança econòmica, el disposar dels mossos o per l'augment del finançament del 15 al 33%?

No preferia abans al tripartit, simplement totes dues formes de govern m'eren odioses.
Abans de pactes antinatura, prefereixo un front nacionalista o un front espanyol PP-PSC.