24 de gener del 2009

Llibres d'hivern: Un Pas Endavant


La història tendeix a posar cadascú al seu lloc, hi ha gent que passa la major part de la seva vida rebent atencions i condecoracions per la tasca que ha anat desenvolupant, però que passats els anys qui tan l’havia adorat s’adona que no era més que un farsant i que tot el que havia dut a terme no havia sigut res més que un tap cap a gestes majors. D’altres però és al revés, hi ha gent que tot i el gran servei a la comunitat que donen no reben en absolut els elogis que la seva tasca mereix, és més, sovint reben patacades i menyspreu per aquells que voldrien els farsants del tap.

Un d’aquests últims, un d’aquests a qui segurament no s’ha sigut just, és Miquel Sellarès. Sellarès va ser la persona que més va creure en la Policia Nacional de Catalunya i va ser qui va remoure cel i terra per poder-la tenir. Sellarès ha explicat en un llibre tota la història que va portar a la creació dels Mossos i al seu desplegament.

El llibre "Un Pas Endavant. La història dels Mossos que mai no s’havia explicat" tracta precisament dels camins que s’han hagut de caminar perquè 25 anys desprès de la primera promoció, els Mossos ocupin tot el territori del Principat.
Sellarès explica que el que és evident, el desenvolupament dels Mossos no ha sigut un camí de roses, ni molt menys.
Primerament es va haver de fer front a una classe política catalana totalment acomplexada, acomplexada per por de parlar de "policia catalana" i acomplexada també pel nul sentit d’estat que tenia. Ni Tarradellas ni desprès Pujol van entendre la importància de tenir un cos policial propi. Tarradellas, explica Sellarès, advocava perquè fos la Guàrdia Civil la que depengués de la Generalitat fent mostra de què la seva idea de Generalitat poc tenia a veure en construir una nació real. Pujol però tampoc ho acabava d’entendre, i no ho va entendre fins que es va fer absolutament imprescindible. Va haver de passar l’intent de cop d’estat al règim que s’iniciava a l’estat espanyol perquè certa classe política on el sentit d’estat (català) brillava per la seva absència entengués que potser si que era necessària una policia catalana. És així com es va posar fil a l’agulla a la creació de la policia.

Sí el primer obstacle havien estat els dirigents catalans acomplexats, com tants n’hi ha ara, la segona pedra no era menys pesada. Si fer entendre als "teus" que la policia era important, fer-ho entendre als "altres" resultava quasi quimèric. Però es van fer passos.
Sellarès va ser qui va iniciar el procés des de la Direcció General de Protecció Ciutadana, des d’on es va impulsar la creació dels Mossos. Tot i la feina feta, i tornant a mostrar la falta de sentit d’estat dels polítics catalans, Sellarès no va estar-se a la Direcció ni un any, ja que amb l’excusa d’unes declaracions, el President Pujol el va cessar.

Del llibre em quedo amb un seguit d’anècdotes que explica Sellarès. Diu que quan anava a les casernes de la Guàrdia Civil a Barcelona, Travessera i Via Laietana, hi feia un discurs d’agraïment pel suport que aquest cos va donar l’any 1936 a la Generalitat contra la sublevació feixista, explica que un dels seus col·laboradors va témer que no en sortirien vius.

Aquest és un llibre que mostra la història d’un somni, d’un somni que va haver de fer front a la incomprensió dels propis i a la bilis dels altres, però al cap i a la fi, aquesta és la història d’un somni d’èxits, una història d’èxits que haurà de fer justícia.