Barcelona com Euskadi

L’estratègia nacionalista que s’ha anat conreant a les Espanyes des de l’any 2001 amb el "Pacto por las libertades y contra el terrorismo" firmat per José María Aznar i José Luis Rodríguez Zapatero, i que comportava entre d’altres la llei de partits que va ser aprovada per CiU, està donant resultats. Cada vegada s’avança més cap a l’Espanya uniforme, cap a la "una" que deia aquell.

A nivell estatal la bronca entre PSOE i PP continuarà i més en els pròxims mesos entorn a la campanya electoral europea. Que si llei de l’avortament, que si casos de corrupció, que si… Uns pretenen continuar col·leccionant victòries a les urnes com en els últims cinc anys, i els altres intentaran aprofitar el moment de crisi per desgastar i invertir la situació de l’últim lustre.

Això a nivell estatal, perquè a nivell autonòmic la cosa és diferent. A nivell d’autonomies, perdó, a nivell d’autonomies històriques, l’estratègia signada entre els partits nacionals espanyols s’està imposant paraula a paraula.

D’aquesta estratègia assimiladora ja s’ha n’ha pogut observar algun capítol. Primer va ser a Navarra, on desprès de anys i anys de governs de la dreta tradicionalista de la UPN, els socialistes i els nacionalistes de Nafarroa Bai podien aconseguir el govern foral. NABAI, tot i quedar com a segona força política, va apostar per cedir la presidència al PSN-PSOE per fer possible el canvi, però no va ser possible. Els socialistes seguint ordres directes del nou ministre de foment i del secretari general del PSOE van preferir donar la presidència a la UPN.

El segon i més sagnant és el que es produirà a Euskadi durant la primera setmana de maig. El pacte nacionalista, espanyol, al País Basc no és més que la continuació del què ha passat a Navarra i del què van pactar Aznar i Zapatero l’any 2001.

L’últim el trobem a la capital catalana. PSC i PP han pactat perquè el ministeri de Defensa, abans era de Guerra, del Regne d’Espanya ocupi la plaça de vice-president en el nou museu de la Pau. És a dir, la Chacón.
Que un ministeri de Defensa participi en un organisme que ha de fomentar la pau com a funció més important no deixa de ser surrealista, però el fet més greu és que tan PSC com PP s’hagin posat d’acord per mantenir un element nacional espanyol al capdavant d’un organisme municipal. Aquest fet però només n’és un de més en la llarga llista d’espanyolades que s’han produït en el procés de cessió del Castell de Montjuïc a la ciutat de Barcelona. De la mateixa manera que durant el franquisme el Govern espanyol s’ha negat a cedir sense condicions un símbol de la ciutat, obligant per exemple a hissar la bandera espanyola.

Cert és que no són comparables les situacions de Navarra o d’Euskadi amb la de Barcelona, però no deixa de ser preocupant que es tirin endavant certes iniciatives simbòliques amb el suport del PP i del PSC.

L’estratègia del PP i del PSOE de l’any 2001 continua en peu i a ple rendiment, i la creuada nacionalista no s’aturarà a Euskadi.