És conegut per tothom que la legislatura catalana penja d’un fil molt prim, un fil que es pot trencar el pròxim 16 de juliol quan, cosa també coneguda per totohm, el “gobierno de españa” incompleixi de nou l’estatut en matèria de finaçament.
Referit al tema del finançament només un apunt. Segons s’ha publicat aquesta setmana en alguns diaris, el govern té un informe on s’especifica que el “gobierno de españa” pot complir estrictament el que diu l’estatut en quan a l’aplicació del principi d’ordinalitat, però que aquest fet no anirà acompanyat d’un increment substencial, i necessari, de les finances de la Generalitat. Aquest fet ja l’havien apuntat diversos experts que analitzant el text pactat per Artur Mas i Zapatero afirmaven que els articles són escrits de tal manera que es deixen a la sort de la interpretació que el lector en faci. És de suposar que Mas ja sabia el que es feia quan va pactar el que va pactar, sobretot tenint en compte que qui té l’última paraula és sempre el “gobierno de españa”. Es clar que tot i això, la interpretació dels articles possibilita tan que Zapatero quasi no augmenti els diners per Catalunya i al mateix temps que Mas es despengi exigint un mínim de 5.000 milions d’euros per la Generalitat.
Tornant al tema del principi. La legislatura s’esgota, o com a minim està en camí d’esgotar-se, i els partits ja comencen a morue les seves màquines de cara les eleccions. Tots els diferents partits tenen els seus problemes intenrs i d’identitat, ningú n’està al marge, i per contra del que hom pugui pensar, qui té el més gran problema no és pas Esquerra, tal i com intenten mostrar diferents mitjans, sinó que qui té més problemes d’identitat és el PSC-PSOE.
D’aquí a pocs dies el PSC haurà de decidir si Catalunya o Espanya, si Poble o Pàtria. El PSC haurà de decidir a qui és fidel, o a la classe treballadora de Catalunya i al poble català, o a la pàtria espanyola, al PSOE i a l’Espanya unida i homogènia.
Que el PSC no ho té fàcil es pot observar clarament amb un parell de fets sorgits aquesta setmana. Per una banda l’aparició d’una agrupació de dins del PSC que demana que el PSOE s’implanti una federació del partit, degut, afirmen, que el PSC s’ha tornat nacionalista. Bé, cadascú que cregui el que més li plagui. En un altre punt ideològic, Ferran Mascarell publicava a l’AVUI un article en què convidava al PSC a assumir un discurs nacional viable i ambiciós, alhora que afirmava que l’Espanya plural era una via morta així com constatava que Catalunya a Madrid no té aliats.
Aquesta sortida de Ferran Mascarell va rebre el “correctiu” per part d’algun dirigent del PSC dient que Mascarell no era cap dirigent del socialisme català i que per tant que no parlés d’estratègia.
Més enllà del què digin des de Nicaragua, el que s’observa és que les aigües a can PSC van “rebueltes”. I és que com deia Mascarell o el PSC formula una possible via nacional ambiciosa o ja poden anar oblidant tornar a governar la Generalitat. El problema però és que si el PSC fa algun gest “d’ambició nacional”, via finançament o estatut, el que li pot comportar és el trencament amb el PSOE.
Per tant, el PSC es troba en una dicotomia: o Catalunya o Espanya. O els treballadors de SEAT de l’àrea metropolitana o els de Renault de Burgos i a Zapatero.
Ells trien a qui ser fidels.
Referit al tema del finançament només un apunt. Segons s’ha publicat aquesta setmana en alguns diaris, el govern té un informe on s’especifica que el “gobierno de españa” pot complir estrictament el que diu l’estatut en quan a l’aplicació del principi d’ordinalitat, però que aquest fet no anirà acompanyat d’un increment substencial, i necessari, de les finances de la Generalitat. Aquest fet ja l’havien apuntat diversos experts que analitzant el text pactat per Artur Mas i Zapatero afirmaven que els articles són escrits de tal manera que es deixen a la sort de la interpretació que el lector en faci. És de suposar que Mas ja sabia el que es feia quan va pactar el que va pactar, sobretot tenint en compte que qui té l’última paraula és sempre el “gobierno de españa”. Es clar que tot i això, la interpretació dels articles possibilita tan que Zapatero quasi no augmenti els diners per Catalunya i al mateix temps que Mas es despengi exigint un mínim de 5.000 milions d’euros per la Generalitat.
Tornant al tema del principi. La legislatura s’esgota, o com a minim està en camí d’esgotar-se, i els partits ja comencen a morue les seves màquines de cara les eleccions. Tots els diferents partits tenen els seus problemes intenrs i d’identitat, ningú n’està al marge, i per contra del que hom pugui pensar, qui té el més gran problema no és pas Esquerra, tal i com intenten mostrar diferents mitjans, sinó que qui té més problemes d’identitat és el PSC-PSOE.
D’aquí a pocs dies el PSC haurà de decidir si Catalunya o Espanya, si Poble o Pàtria. El PSC haurà de decidir a qui és fidel, o a la classe treballadora de Catalunya i al poble català, o a la pàtria espanyola, al PSOE i a l’Espanya unida i homogènia.
Que el PSC no ho té fàcil es pot observar clarament amb un parell de fets sorgits aquesta setmana. Per una banda l’aparició d’una agrupació de dins del PSC que demana que el PSOE s’implanti una federació del partit, degut, afirmen, que el PSC s’ha tornat nacionalista. Bé, cadascú que cregui el que més li plagui. En un altre punt ideològic, Ferran Mascarell publicava a l’AVUI un article en què convidava al PSC a assumir un discurs nacional viable i ambiciós, alhora que afirmava que l’Espanya plural era una via morta així com constatava que Catalunya a Madrid no té aliats.
Aquesta sortida de Ferran Mascarell va rebre el “correctiu” per part d’algun dirigent del PSC dient que Mascarell no era cap dirigent del socialisme català i que per tant que no parlés d’estratègia.
Més enllà del què digin des de Nicaragua, el que s’observa és que les aigües a can PSC van “rebueltes”. I és que com deia Mascarell o el PSC formula una possible via nacional ambiciosa o ja poden anar oblidant tornar a governar la Generalitat. El problema però és que si el PSC fa algun gest “d’ambició nacional”, via finançament o estatut, el que li pot comportar és el trencament amb el PSOE.
Per tant, el PSC es troba en una dicotomia: o Catalunya o Espanya. O els treballadors de SEAT de l’àrea metropolitana o els de Renault de Burgos i a Zapatero.
Ells trien a qui ser fidels.
Entrades
4 comentaris:
1- Si us plau, l'ortografia fa mal.
REVUELTAS !!
2- No comencem amb els temes de demagògia d'encants com les classes socials i la classe treballadora.
Amb l'imbècil i l'impresentable de la mòmia comunista, Navarrojo, ja n'he tingut prou.
3- L'altre dia parlava amb un professor de Política Catalana que és periodista i gat vell en aquests temes. Les seves reflexions via mail te les adjunto en el següent comentari a veure què en penses.
Ara mateix observo que l'únic objectiu del tripartit i sobretot el dels aparells del (PSC,ERC i ICV) és acabar la legislatura (Octubre 2010) Com sigui i passi el que passi.
Cap dels tres volen avançar les eleccions malgrat que hi hagi un mal acord per el model de finançament o que el TC dicti una sentència desfavorable per Catalunya.
Es un objectiu per guanyar temps i per mig complir el "fets i paraules" de la campanya passada de Montilla que fins ara no s'ha complert.
Totes les enquestes indiquen que CIU va per endavant i que poden governar la Generalitat amb una sobrada minoria ó en suports puntuals d'ERC.
Però, ara mateix la direcció de CIU no vol eleccions avançades a Catalunya perquè no tenen clar si decantar-se en favor de pactes amb el PSOE a Madrid o intensificar les tessis sobiranes.
Com no crec que hi haurà un avançament electoral i en política un any es molt temps aquí pot passar de tot. De moment, aquest Juliol serà molt "mogut" a les direccions dels partits.
Demagògia que cada any es gastin fora de Catalunya 22.000.000.000 d'€ que, de gastar-se aquí en sanitat, educació, I+R+D+I, infraestructures, etc. milloraria la nostra qualitat de vida i donaria feina a centenars de milers de persones? Andrew em sembla que tens mal entès el concepte de demagògia.
Quan es diu que el PSC haurà de triar no estem pas dient que trii per Jaume I, sinó per la viabilitat econòmica de la societat que viviu en aquest territori concret, és igual la llengua que parli, si creu en Al·là o vota Ciutadans.
Estic d'acord amb l'Andreu que la retòrica aquesta de la classe "treballadora" sona absolutament absurda i antiquada. Tampoc entenc perquè li dius "pàtria" a Espanya, i en canvi per denominar Catalunya, prefereixes el dèbil mot de "poble". Pel que da el contingut, bé, res de nou.
Publica un comentari a l'entrada