Ser al lloc adequat al moment oportú, aquest és sense dubte un fet que a vegades cosa de que es produeixi. Aquests dies amb la celebració, sí celebració, del 66é aniversari de la proclamació de l’estat d’Israel s’han pogut llegir diverses entrevistes amb els últims personatges que queden vius d’aquella efemèride, afirmen que aquella data, aquell moment, era l’última oportunitat del seu poble per aconseguir un estat propi, el seu estat.Saber trobar el moment, saber interpretar el moment i saber posar-lo a favor dels teus interessos, és una tasca que només poden fer els més grans estadistes. Positivitzar una situació crítica, donar la volta al mitjó, no sempre és fàcil, és més, acostuma a ser difícil.
Catalunya en aquests moments no sap interpretar el moment actual, Catalunya ara, no té un lideratge ni polític, ni social ni econòmic. Catalunya actualment va a la deriva. Catalunya es troba en uns moments en què el projecte nacional compartit per la totalitat dels partits de caire catalanista ha fracassat i segurament fracassarà encara més quan surti a la llum el nou sistema de finançament. Catalunya avança caminant amb una bena als ulls, no sap on va però continua caminat.
El país té davant seu una gran crisi, i segurament una de les grans, ja que si el nou model de finançament no introdueix principis del concert econòmic, Catalunya patirà una parada cardíaca que difícilment podrà tornar a engegar amb la potència econòmic innata que té. Alhora, el país també es trobarà davant la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut, una sentència que tothom preveu que encara retallarà més el que el Mas va pactar a La Moncloa a mitjanit amb Zapatero.
Aquest panorama certament és per dimitir. Però com diuen alguns, amb xinès crisi s’escriu igual que oportunitat, i és precisament això el que tenim davant. Davant nostre tenim la oportunitat per demostrar que el model autonòmic/federal està esgotat, que no dóna més de si, que Catalunya no està còmode amb cap d’aquests models. Sobretot perquè a Espanya no li dóna la gana.
Catalunya pot fer un pas endavant si sap donar la resposta correcte a aquestes crisis de gran magnitud. Si som capaços d’articular una resposta coherent a aquest desafiament, la nostra sort pot estar a punt de canviar. Però perquè això passi hem de tenir el famós pla B, un pla B que no es pot basar en ratificar l’estatut de La Moncloa al Parlament o en acceptar la sentència perquè és la llei. Si haguéssim d’acatar la llei, hauríem d’acceptar les atrocitats nazis ja que es van fer amb la lleis legals d’aquell moment. No, com ha dit certa gent, a vegades la democràcia està per sobre de la llei, i ara és exactament així.
La resposta catalana al desafiament jurídic espanyol ha de ser la més democràtica possible. Ha d’anar acompanyada de mesures polítiques i civils, la gent ha de tornar als carrers, i el Govern i tots els partits polítics han d’actuar amb sentit d’estat, en aquest cas, d’estat català.
Ens hi juguem massa com per no respondre. Deia que de les crisis sempre en surt una oportunitat, doncs aquesta és la nostra i l’hem d’aprofitar, hem d’aprofitar el col·lapse autonòmic/federal per posar el projecte independentista com a prioritat. Catalunya no pot esperar.
Entrades
2 comentaris:
Discrepo plenament de la teva visió escèptica del futur català a pesar que el govern tripartit fa un esforç diari per treure'm la il·lusió pel futur d'aquest país.
El tren català passa per ser forts a Madrid i no utilitzar la crispació ni la lluita vs Espanya com un eix vertebrador de l'estratègia nacionalista. I tal com s'ha vist en les últimes eleccions, això ha suposat un fracàs pels nacionalistes.
Els interessos del país s'han de decidir en el nostre territori sense cap mena dubte i sense subordinar-los a interessos estatals. Però estàs molt equivocat si penses que amb tensar les relacions amb l'Estat, Catalunya esdevindrà independent, els catalans serem feliços i hi haurà benestar per tothom (Pere tu ets intel·ligent, no facis discurs ICV).
Per tant, resumeixo el futur del país en un model liberal, laic i basat en la moderació vs Espanya, però una moderació que a la vegada vingui acompanyada de respecte i reclamació d'allò que ens correspon com, per exemple, un finançament digne d'acord amb les necessitats que Catalunya té.
Andreu,
Jo no sóc GENS pessimista amb el futur de Catalunya, el contrari, sóc MOLT optimista.
Ser forts a Madrid per un cèntim no té viavilitat i pertany al passat. Ja hem vist el que n'hem tret de Madrid quan hem estat forts, un estatut que no serveix per res.
La lluita contra Espanya no és l'eix vertabrador de la política nacional, la política nacional és la lluita pel dret a decidir, pel dret a la democràcia, ara bé si Espanya s'hi oposa, doncs hi ha xoc de trens.
La derrota de les forces independentistes i nacionalistes/regionalistes no ha estat la confrontació amb Espanya sinó la incapacitat de plantejar un projecte engresacdor i a la por maleltissa de la gent al partit neo-nacionalcatòlic espanyol.
L'actual sistema no permet als catalans desenvolupar totes les potencialitats que té el país, per tant la solució és clara i tu mateix la donés:
"Els interessos del país s'han de decidir en el nostre territori sense cap mena dubte i sense subordinar-los a interessos estatals".
Quin sistema coneixes que permeti que Catalunya decideixi el que vulgui sense que l'estat s'hi posi pel mig?
Només n'hi ha un, i aquest sistema és la independència.
Publica un comentari a l'entrada