Crítics i crítics (II)

Aquests dies hi ha hagut certa polèmica en relació a l’article que l’Eduard Voltas va fer en relació al procés de primàries a Esquerra Republicana. Avui Víctor Alexandre ha respost les crítiques de Voltas a Carretero també amb un article al diari AVUI.

No entraré en les crítiques i contra crítiques d’un i altre, però sí que aportaré nous arguments de perquè crec que l’alternativa que presenta Carretero i la seva candidatura no haurien de sortir com a vencedors del canvi en les primàries.

Primerament dir que Carretero planteja un programa basat en fer d’Esquerra la força majoritària de Catalunya. Molt bé, el problema és que no explica com, perquè, recuperant les seves essències, Esquerra no passarà dels 12 diputats. Carretero suposa un creixement exponencial d’Esquerra un cop s’hagi donat prioritat única a l’eix nacional. Aquí és on hi ha l’error. La prioritat ideològica no ha de ser l’eix nacional, sinó l’eix democràtic i sobiranista. Ara hi ha més de 800.000 catalans i catalanes que es decanten per aquesta opció, per l’opció independentista, i aquest eix no té perquè coincidir amb l’eix nacional.

Tampoc crec que Reagrupament hagi de ser la candidatura guanyadora per una qüestió de coherència. RCat va néixer plantejant un únic pacte possible al Principat. RCat només contemplava pactar amb CiU. Ara en canvi diu que es pot pactar amb qui més convingui en cada moment. Per tant, un cop més Carretero canvia el discurs per interès electoral, tot prescindint de la coherència que no es cansa de demanar als altres candidats.

Un altre punt en què crec que Carretero es posa en evidència, és en el seu full de ruta cap a la independència. Tal i com es va publicar al diari AVUI, el full de ruta de RCat és que Esquerra tregui majoria absoluta i proclami unilateralment la independència. Massa simple, massa il·lús, massa il·luminat, massa messiànic. No es pot prendre seriosament un projecte basat en la proclamació unilateral fruit d’una majoria absoluta ara per ara inimaginable i utòpica. Esquerra el que ha de fer és seguir fent de mosca collonera i anar sumant suports, interns o externs, a favor de la causa de la independència. Seria fantàstic que algú d’Esquerra pogués declarar la independència des d’un saló del Palau de la Generalitat com a President del Principat, però segurament no serà així. Dir que Esquerra ha de treure majoria absoluta per poder ser independents, és d’una simplesa que quasi bé és insultant, més que res, perquè aquesta condició allunya una mica més el somni, cada cop menys, de la llibertat.

Esquerra necessita un canvi, sí. Esquerra necessita renovar l’estratègia, sí. Esquerra necessita nous lideratges, sí. Però aquests canvis no poden basar-se en tornades al passat, aquests canvis no es poden basar en projectes irrealitzables.
Aquests canvis han de basar-se en un pla pautat, seriós i ambiciós cap a la independència, aquests canvis han de basar-se en retrobar els valors que van fer que Esquerra pugés l’any 2003, aquests canvis han de basar-se en la credibilitat, aquests canvis han de basar-se en un nou model de partit.

Només així, Esquerra tornarà a ser el paller que Catalunya necessita, només així, junts podrem guanyar la llibertat.